Passa al contingut principal

Hoy no me ducho, no tengo ganas, tengo bien el pelo.

Había una vez una chica suelta y soltera que andaba por las calles sin fin, de manera que sólo podía ver que la vida era moderna.
Por las mañanas el café, el humo del primer cigarrillo, despertaban sus ojos...
Suena el despertador, me levanto. Hoy no me ducho, no tengo ganas, tengo bien el pelo.
A las 6 de la madrugada me he despertado de un sueño con final feliz.
Pensaba que era real.
He pensado desayunar, pero mi torpeza siempre presente, ha hecho que se cayera la taza en la mesita.
He fumado el primer cigarrillo en la cama estirada mirando las notícias de la mañana.
Me ha dado una tos al terminarlo que casi pensaba que no podría seguir respirando, nunca más.
La camiseta de tirantes amarilla de topos que dijiste que tan bien me quedaba, no quiero ser una más en tu lista de adoradores y adoradoras.
Mi piso es pequeño pero me gusta, es raro, como yo, es oscuro y húmedo. Como yo. Es mejor por dentro que por fuera, y tiene algunos desajustes con el agua que corre por sus venas.
Mis gatos entran en mi habitación, y se quedan un rato encima mío, hasta que me duermo. Luego se van. Son animales nocturnos, independientes.
Hoy les he puesto un poco de la comida que les gusta.
Llevo unos días barajando el hecho de ir en bici al trabajo, pero hoy no, que luego tengo que ir al Tibidabo a ver a mi tía Blanca, que está en una clínica.
Tengo que hacer un par o tres de anillos, llevar las fotos que me trajo mi madre. No creo que les guste ninguno de los que haga.
Quiero ser una "dandy girl", de hecho creo que lo soy. Me siento identificada.
Aunque me tendría que cortar un poco más el pelo, sobretodo ahora en verano, si algún día de éstos consigo bañarme, no quiero ni saber cómo acabará mi pelo.
Las islas Phi Phi.
Están más lejos que Formentera.
Prefiero Formentera, prefiero lo mío.
Prefiero lo posible, lo tangible, lo sereno, lo que te invade, lo que te refresca.
Lo insondable.
Lo presente, lo indomable, lo susceptible, lo sentimental, lo romántico.
Lo imprescindible.
Antes era yo la intelectual, antes era yo la perfecta, no me podía permitir ser torpe.
Ahora me da igual absolutamente todo.
Soy como soy, como me apetece en cada momento.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...