Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2011

la bona vida

potser és així, si ho dic, si ho faig públic...
desapareix...
potser és la meva norma absurda de la meva existència natural...


potser es trenca només al dir-la...
nombrar-la...
potser s'omple encara més i es fa més forta...


escrivia paperets amb desitjos i els amagava per raconets de la casa...
la casa amb vistes al mar... 
amb la finestra amb mar...
amb onades...


era molt lliure i avançada...
lliure pensant...
però li feia nosa el fet de tenir-la...


la música amb massa volum no em deixa escriure...
no em deixa escoltar-me...


ansietat per viure i escriure que no caben en aquestes paraules...






no es pot parlar dels morts, 
allò que avança, l'engrandeix...


jo em limito a seguir la llei del meu cor...
salvatge, acomodat en el mínim...


complexe d'Ulises...


estem nosaltres i tota la resta...
de la manera que ens engendra aquesta societat  ( amb inseguretats...
por a la solitud, 
a fracassar, 
a morir...


amb 16 anys a aquestes hores hauria estat fent la mitgdiada mentres escoltaria la cancó "Bela Lug…

septembre

ni cinc el dia cinc
ni nou, ni res...
potser 86 i o 68...

tisoretes impossibles...

què és l'abisme?

quan estàs al fil, al final d'alguna cosa de la que pots caure molt...

érem ahir a la platja, a casa, dinant... a la dutxa..
al llit....
un  munt d'hores i minuts perfectes...
tan perfectes que semblen un somni...
avui hi torno...
entre les ones...
onades...

el vi blanc s'acaba aviat...
sopant...
i mirant el teu pefil...
se'n van els teus ulls...
es giren fins un altre...
i em giro desfent mentalment cada pas que faig amb el cos...
hi torno...
a la matinada de conversa...
a la vorera...
assegudes i begudes...

sense tabac d'olor de fruites salvatges...

vàrem fer una muntanya de montserrat amb la sorra mullada...
avui somio amb l'ahir....
et recolzes al meu braç...
el mar de la finestra...

dos petons amb presses...
tot és tan efímer
en els moments perfectes...
el pressent no es deixa assaborir amb calma...
son els records de l'ahir que m'omplen sencera.…