15.9.11

la bona vida

potser és així, si ho dic, si ho faig públic...
desapareix...
potser és la meva norma absurda de la meva existència natural...


potser es trenca només al dir-la...
nombrar-la...
potser s'omple encara més i es fa més forta...


escrivia paperets amb desitjos i els amagava per raconets de la casa...
la casa amb vistes al mar... 
amb la finestra amb mar...
amb onades...


era molt lliure i avançada...
lliure pensant...
però li feia nosa el fet de tenir-la...


la música amb massa volum no em deixa escriure...
no em deixa escoltar-me...


ansietat per viure i escriure que no caben en aquestes paraules...






no es pot parlar dels morts, 
allò que avança, l'engrandeix...


jo em limito a seguir la llei del meu cor...
salvatge, acomodat en el mínim...


complexe d'Ulises...


estem nosaltres i tota la resta...
de la manera que ens engendra aquesta societat  ( amb inseguretats...
por a la solitud, 
a fracassar, 
a morir...


amb 16 anys a aquestes hores hauria estat fent la mitgdiada mentres escoltaria la cancó "Bela Lugosi is dead" de Bauhaus....


i un profund sentit del destí...
com si tinguéssim una missió...
a la vida...


no l'abandonis...
si us plau...
no resisteix la solitud...


Quanta quantitat de por has tingut ara?


no hi ha pitjor cosa que descobrir ( entrenament de la inteligencia...
jo tinc més ètica...


per superar qualsevol situació...


el dia de la seva mort serà el dia més meravellós de la seva vida...


i descobrir de cop les nostres verdaderes dimensions...
i assolir la llibertat d'ànima davant la solitud...
nostre, de cada instant...
de cada día...


palla...


transformem el que sigui en or...
inclús podrem transformar l'or en or...


allò que imaginem en les nostres 6 dimensions de nosaltres mateixes...


imagina't sis possibilitats de tot allò que pugui passar
i la vida sempre et sorprendrà amb una de nova...
no havies caigut...


per l'altre vegada prepararé idees per fer...
per ser...
massatges, música...
hi ha coses que no es poden planejar...
com la felicitat...


que es troba quan menys t'ho esperes...


mira les notes...
i ves..


el matriarcat, hauria de ser una paraula femenina...
gelossitats...
passió...
¿el temps pot curar-ho tot?
inclús potser cura la mort...
per que no hi ha mal que cent anys duri...
llavors tornes a néixer als cent anys de morir...


et penses que en una altre vida vas ser algú famós?


que vas arribar al cel sense pujar les esquenes...


la realitat, la raó, com sempre....
avui...
és una escola d'humilitat i modèstia...


toca de peus a terra...
dius...
però si tenim 6 realitats per trepitjar alhora...
i caòtiques...
com si el nostre temps no hagués passat ja...


per no parlar d'allò que realment em mareja...
que estic pensant en tu...
contra la paret...
després de tu...
la paret...


de conèixer els límits...de la condició humana...
son les coses de la vida, 
mai m'acostumaré...
el teu cor no te ulls, ni car...
com l'amor..


per que mai diràs tot allò que penses...
penes...
provocan-te....


una versió pròpia de les coses...
ningú s'entén mai...
la impossibilitat...


la bona vida es tan bon que està destinada a perdre's...


cronista d'un món que desapareix, 
les penes sempre persegueixen al bon ingeni...
i mor quan perd la seva capacitat d'imaginar...


una relació mor...
quan no hi ha res nou a descobrir...


tot el que faig ho faig per tu...


no existeix res...
més que l'amor..
i l'abisme...
de veure'm lluny del reflex de mi als teus ulls...


on va el nervi òptic?
envolta l'ull?


ull per ull...


perdurarem en el temps... com una paranoia...
com la recerca continua de voler saber el perquè de tot plegat...
potser filosofia...


tu saps que es veritat...


relaxa't...
ho faré per tu...


la por...
te molts ulls, veu les coses a sota de la terra, inclús per sobre del cel...
dèia en Sancho...
(no hi ha traduccions del Quixot al català?
la inseguretat per driblar la incertesa....


l'urbanisme de la por... que crea monstres per poder entendre el món.. amb una sola regla: el  caos ( casino en italià, ...
ens volem dins d'un grup... ens han endollat la por a la solitud durant tota la vida...
no ens ensenyen a gaudir...
no ens ensenyen a gaudir de la solitud...
rituals...
fer que les coses no semblin el que son....


la impressió de la realitat, la nostre, paranoies contemporaneas...
cada época te els seus propis monstres...
de l'apocalipsi al foc etern...


risc...


precarietat...
presses...
temor...


aconseguir que tot el món pateixi...per no tenir allò que ens vénen a la tele...
la solitud, la por i la bogeria...
societat hostil, amb expectatives que ens enverinen la vida...


l'antídot son les xa
rxes socials d'afecte, d'amics, familiars, coneguts...
que t'escoltin i parin el cop...
evitant l'ansietat...
pots tornar-hi quan estiguis relaxada...
i pensar-ho poc a poc...
i pensar com hi vas arribar...
i com podries ensortir-te....


por a la mort...
a patir...solitud...
dolor pels altres...


por social...pànic...


1. relax.
2. autoestima.
3. xarxa social..


ves-te'n fora pensament....
busquem cada dia la veritat de la nostre realitat.....
alguna cosa que li dongui sentit a tot...
però no n'hi ha...


el fons del mar és delirant...
de l'esperit...


i la veritat es troba al final d'aquesta recerca delirant...


algú ataca el seu ideal, d'alguna cosa, que porta dins seu...
i protegeix...
el desig d'algú és el desig de l'altre...


en quin estil escrius?
en quin moviment artístic t'inclous?


en quina època vivim?
no sabrem mai....


*la vida va en serio...

5.9.11

septembre

ni cinc el dia cinc
ni nou, ni res...
potser 86 i o 68...

tisoretes impossibles...

què és l'abisme?

quan estàs al fil, al final d'alguna cosa de la que pots caure molt...

érem ahir a la platja, a casa, dinant... a la dutxa..
al llit....
un  munt d'hores i minuts perfectes...
tan perfectes que semblen un somni...
avui hi torno...
entre les ones...
onades...

el vi blanc s'acaba aviat...
sopant...
i mirant el teu pefil...
se'n van els teus ulls...
es giren fins un altre...
i em giro desfent mentalment cada pas que faig amb el cos...
hi torno...
a la matinada de conversa...
a la vorera...
assegudes i begudes...

sense tabac d'olor de fruites salvatges...

vàrem fer una muntanya de montserrat amb la sorra mullada...
avui somio amb l'ahir....
et recolzes al meu braç...
el mar de la finestra...

dos petons amb presses...
tot és tan efímer
en els moments perfectes...
el pressent no es deixa assaborir amb calma...
son els records de l'ahir que m'omplen sencera...
tant i tant...

i m'escoltes...
i se que saps i que vols més...
i així, amb calma...
no se sap mai...
però de moment toca viure...
amb somriures encadenats, un darrere de l'altre...

i ara acabaràs la teva copa....
i riuràs i parlaràs...
i escoltaràs...
i això...

anem fent...
i la vida es queda i se'n va...
per on arriba...
cadascú al seu racó de pensar...
de somiar...

al llit només per dormir i besar...

i vàrem jugar amb el disc i es va caure a l'altre pati...
i ella li va fer un petó als llavis...

vol contacte de mi...
s'està a prop sempre tocant-me amb alguna part del cos...
i si dorm un dit del peu em palpa
per saber que hi sóc...

i l'esmorzar....
i tot passa tant ràpid....
en els moments perfectes...
i després veure't encantada mirant com canten en directe...
i marxem...

hi podem tornar qualsevol diumenge...

no tinguis pressa...
si...
un gran, un enorme si...
de petons i de tendresa...

*

2.9.11

Reordenar

Miro por el retrovisor. 15:45h p.m. Calle Aragó en dirección Tarragona, cruce con Av. Diagonal.
Miro el reflejo de la carretera en el retrovisor y sólo visualizo coches blancos; a diferente altura, distancia, de diferente marca, diseño, estilo...