18.2.10

Poc a poc

No se si recordaré tot el que em va dir, faré un esforç…

Dèia que a les festes del poble menjaven neules…. Però que el seu germà va estar malalt tot l’estiu i no en va poder menjar… i la mare li va comprar un piló de neules que a la fi al setembre ell es va poder menjar… es va menjar ell tot sol totes les neules a ella no li va donar ni un tros…

Diuen que en 21 dies pots canviar un hàbit....

Només has de tenir voluntat i tenir ordre personal mental...

Ella va caure i ara resta a un llit retrobant-se....

Diuen que les neurones es regeneren...

Diuen que si et fan un forat al cervell la resta de neurones fan la funció d’aquelles destruïdes, es reparteixen la feina que feien les altres, i aquest és un nou procés d’aprenentatge, diferent...

Hi ha transtorns del cervell que no es poden recuperar...

Ella era abans de caure anorèxica.

Anorèxia nerviosa. Estava prima i es veia gorda.

Intentava menjar el menys possible.

El seu cervell tenia tan assimilada aquesta conducta que desprès de caure és inconscientment anorèxica.

Desprès de dos anys de caure va recuperant la visió i la parla.

Llegeix i escriu, pensa, coneix, reconeix i te sentiments.

És igual que abans però li falta la consciència, tornar, és com si estigués en un núvol, en un somni. Es com si algun dia ha de despertar. Però no, serà una nova consciència, una nova persona si arriben la resta de neurones del seu cervell a aconseguir fer les feines que feien les neurones espatllades.

I tot sembla que al final ha tingut sort.

Ha sortit d’un túnel sense sortida d’una vida plena de sentit social i sense cap sentit individual.

L’anorèxia.

Ara quan sembla que ha de donar el pas a tornar a la consciència li torna la seva obsessió malaltissa de no voler menjar, d’odi al menjar, d’odi al seu propi cos. Llavors té com un atac epilèptic, i torna a un pas abans de ser conscient.

Mira per la finestra, veu la tele, escriu, llegeix, la seva familia ara està per ella.

Com mai.

Ara te una noia tot el dia amb ella que la cuida i li fa companyia.

Te set carreres universitàries.

Deia abans de caure que si pogués tornar enrere no estudiaria res.

Que els coneixements no fan res més que fer-te patir.

Ella mira la tele.

Era una altre època. Sempre te records de quan era nena, sempre me’ls explica, com si d’alguna manera volgués que quedessin escrits en el record d’algu perquè no desapareguin amb ella.

Avui he cremat el bitllet de l’autobús.

Potser el destí no volia que marxés enlloc.

Què és allò que vols fer en cada moment?

Estigues segur de viure al màxim cada instant perquè és únic i no tornarà mai.

No t’enamoris del teu producte diu el Marketing.

Has de mirar allò que diu el públic, estar al dia, no mirar el producte.

Els hàbits estan canviant.

Els temps estan canviant.

La seguretat, la confiança,...l’autoestima...

Pots saber quin grau d’autoestima te una dona pel model de compreses que es compra.

Pots deduir els somnis d’alguna persona sabent quin perfum fa servir, si en fa servir.

Com Internet ens ha tret de l'armari.

Models de conducta d’aquest teatre improvisat que és el nostre rutinari dia a dia.

Ens emocionem quan estem davant d’alguna persona amb la que no tenim que amagar-nos de res, ni tenir por a el que pensarà de nosaltres, o establir uns ritmes... ni res...

Amb quantes persones et sents realment com ets tu, lliure i sense embuts?

Jo intento sentir-me com jo sóc amb tothom que m’envolta.

No vull enganyar a ningú.

No vull tenir que amagar res de mi mai mes.

Poc a poc.

No vull tenir que demostrar res a ningú, ni tan sols a mi mateixa.

Vull conèixer-me del tot. Poc a poc.

Vull estimar-me del tot. Poc a poc.

Vull estimar la meva impulsivitat, vull somriure quan s’em cau alguna cosa per terra....

No vull sentir-me malament amb mi mateixa ni amb nigngú.

No vull pensar malament de ningú ni de mi mateixa.

Poc a poc.

Aprendre.

Diuen que el dia que més saps és l’últim.

El passat és per recordar, el futur és per somiar i el present és un regal.

La societat ens impedeix ser realment lliures i expressar-nos obertament.

Hem de quedar be.

Falses màscares de carnestoltes del dia a dia.

Hem de donar gràcies de tot allò que tenim i sentim, i veure sempre el cantó positiu de les coses.

La paraula felicitat és ostentosa diuen.

Potser la felicitat és més simple del que diuen....

Una mica da música, relax, un somriure, un arc de sant martí.... un matí i una nit...

fer les coses amb amor, sense esperar res a canvi, fer i fer, amb tota la calma del món...

Un dia, una gota de pluja... un piló de nous*