Tornar a escriure allà on solia escriure fa uns mesos, amb corrector, amb xarxa. En xarxa.
Escriure en xarxa. Blogosfera.
Escull. defineix el teu idioma entre els que tens al corrector.
Aquest és un Word antic, dels que funciona be, potser del 98.
Potser que des de l’any 1998 Windows no fa res be del tot?
S’ha de tenir en compte allò que diuen els compradors, els consumidors sobre la seva experiència de compra.
Ténen por al fracàs de compra, a que els hi hagin enganyat. Hi ha comerços que es curen en salut i et diuen que si no ho vols ho pots tornar i et tornen els diners. Evidentment no ho tornes, però aquesta frase et dóna la seguretat que necessites.
Mots encreuats enviats.
Música dels 80. Protocol al bar. Vaig a dormir aquesta nit. Vaig a somiar. Paraules nostres. Me les trobo de nou al obrir la meva llibreta estrenada de nou.
Fotos al museu Hub.Enredades entre cortines blanques... en moviments de loop..
Allà feien tes i olivades...
La del pèsol, l’altre...
Jo.
Les 9 diferències.
El maletí i la carpeta de les nostres coses.
L’asterisc.
Em retrobo després de cinc nous al carrer Mallorca cantonada amb Urgell.
Què deies, què pensaves...
Malls. Mainstream. Paraules perdudes..
Paraules buides de nou.
No t’aturis mai.
Feines de futur; tot allò que no puguin fer els xinesos.
Creativitat?
Valor afegit*
Una finestra on pots trobar les claus de motivació de la gent per comprar...
Tres motius per comprar: prestigi, plaer o por.
La por.
Sopàvem a un restaurant Indi, pensant que era un kebab, i no era un Indi de la India.
Ella torna a escriure diu, poesies...
Molt punyents... amb força, arrelades... al sentiment combatiu...
L’altre diu que va escoltar en directe a en Dylan... i que no podia diferenciar unes cançons de les altres...
Que havia fumat molts porros...
Porros i novios.
Ara vida sana.
Diu que no s’engreixa perquè pixa molt i no retén líquids.
Intueixo un excés de control de la vida saludable.
Està be deixar-se anar de tant en tant, el control total és una gàbia.
L’altre sembla que ha après molt ràpid català... fet un copia i pega del traductor del Google...
La por... diuen que a Irlanda tothom va a l’església perquè tanquen els bars, els pubs....
I no tenen res mes a fer... que preguen abans de fer un examen...
Pregunta la poetessa com poden ser religiosos els metges?
Jo em pregunto com poden fumar porros o simplement fumar, si fos tan dolent no ho farien no?
Les drogues son dolentes en tota mida, no entra cap valoració subjectiva en joc.
Sempre es surten de la tangent...
Per sortir-se’n necessites molta força de voluntat que s’estableix en un canvi d’hàbits basat en un rigor d’autocontrol, de sancions personals, de càstigs... que fan que aprenem...
La por.
La por de les religions i les ideologies, la por ens fa controlables.... ens fa dèbils....
Dèbil en català porta la paraula “devil” que en angles és diable...
Hi ha gent que mana i hi ha gent que es deixar endur pels que manen...
La por a la solitud, a quedar-se sol de veritat, la por a allò inevitable...
Estem sols tot el dia, en tot moment, pensant, menjant, mirant, sentint... estimant...
En gerundi...
Compartir estones de temps del dia amb els demés...
La por a la soledat ens fa viure en comú, ens provoca la necessitat de compartir...
De ser i de fer, i de fer-ho saber...
Sabem que en grup sobreviurem millor...com animals...
Però no som animals normals...
No necessitem ara mateix el grup per sobreviure... encara que alleugera els pesars...
La qüestió és viure i gaudir sense perdre el control, saber gaudir de cada instant que s’esmicola entre els nostres dits com la sorra de la mar bella...
Tot el que vols ho tens davant ara mateix.
La por a perdre la fortalesa que aconsegueixes en soledat.
La por als punyals.
Ara faran les coses més petites i amb mòbils que tinguin totes les funcions incloses....
Funcions personals, que cada un viu en solitud...
Una aplicació al mòbil per masturbar-se....el seu sexe...
Llegir un llibre que t’agrada és una masturbació cerebral.
La por a la solitud es perd...
Sempre que vaig a dinar amb la meva mare anem a un restaurant Xinès a prop del taller on treballa.
En aquell restaurant treballa una noia d’uns vint-i-cinc anys que és de pares xinesos.
Ella ens atén a la taula i parla en català.
He vist la seva carpeta de la UB a sobre d’una taula a prop del lavabo.
Deu estar estudiant.
A un racó de la sala seu sol en una taula (és una taula per a quatre persones) un senyor segurament jubilat de cara a la porta de l’entrada del bar.
A la taula (també de quatre) que hi ha just al costat seu també sola una dona de cabells grisos potser una mica més gran que l’home però que deu voltar com a molt els setanta anys. Ella seu cara a ell, a la vora de la taula que és més propera a la taula de l’altre home solitari.
Aquesta funció es representa cada dia que vaig a aquest restaurant sigui quin sigui el dia de la setmana del mes o l’any.
Els deuen anar a dinar cada dia allà.
Així dinen cada un sol però a prop.
Arriben cada dia com si anessin a dinar sols, sense esperar trobar-se a ningú i seuen sempre a la mateixa taula i en la mateixa posició.
Es saluden cordialment. La dona sol arribar més tard que ell, però arriba.
Mengen sols.
Demanen.
Mengen.
I de tant en tant parlen, comenten alguna cosa i segueixen menjant, com si res. Com si no es coneguessin de res.
(No se de què parlen perquè sempre seiem lluny d’ells i no puc sentir-los, així el pròxim dia intentaré seure més a prop d’ells i sentir-los a veure què comenten).
Potser fa ja dos anys o més que fan això.
Ja no són desconeguts.
M’imagino a l’home amb els llavis així estranys com et queden després de menjar salsa agredolça als xinos un dia.
Després de tant de temps no deu sentir-se els llavis.
L’home deu llevar-se pel matí pensant en trobar-se a la seva companya de dinar?
O potser si un dia ella no pot anar per qualsevol raó ell segur que es preguntarà el perquè, es preguntarà si tornarà mai...
O si li ha succeït alguna cosa...
O potser no.
Ella sembla més interessada que ell en realitat, ja que és ella la que es fica de cara a ell quan arriba, i també de cara a la paret.
Ell pot veure la tele i a ella al seu davant.
Ell dissimula mirant la tele.
Ella no dissimula, ella el mira.
Però, ja he comentat que ella sembla uns anys més gran potser.
Tenen això si els cabells amb el mateix to gris canós.
Potser cada un viu sol.
Potser cada un te un pis.
Deuen tenir milions de manies com sovint tenim els que vivim sols (encara que els que viuen en parella també en tenen moltes manies).
De fet a mi se’m van treure moltes manies al viure sola, però pel fet que la majoria de manies les tenia a costa dels demés, no de mi.
(Però aquesta és una altre història).
Canvi d’hàbits.
Una societat amb un milió o més de persones que viuen com a solters.
Solters de totes les edats.
Persones que viuen soles, per que volen o per que és el que els ha tocat.
Tothom vivim sols en realitat.
Només compartim un temps, un espai puntual.
Tothom és individual.
De vegades em pregunto perquè aquests dos comensals no mengen a la mateixa taula.
És qüestió de respectar l’espai vital dels altres?
Dels del teu voltant...
D’aquells amb els que comparteixes la vida... i d’alguna manera complementen el teu món...
L’omplen...
El llop estepari... diu un llibre...
L’home és dolent per naturalesa...
Som egoistes...
Volem sempre ser millor que els altres, competir...
O és la nostra educació?
La societat del consum capitalista la que ens condueix... la que ens ordena en unes “pors” vitals que ens fan ser d’aquesta manera...
Ens diuen com volen que siguin les nostres families...
Com volen que pensem...
Ens diuen què volem tenir...
Com podem ser millor que els altres...
Com podem estar més còmodes en la nostra vida...
Ens prometen que així serem més feliços...
I no és veritat...
La felicitat està en els instants que són únics...
La felicitat moltes vegades està en creuar aquesta barrera de gel entre les demés persones...
Perquè no abraço a la meva mare cada cop que la veig...
Perquè no em fa de veritat tots els petons que em fa amb la mirada?
Perquè ens redueixen a un sol espai individual...
Perquè ens volen tancar en gàbies individuals? Com a Matrix?
Ens xuclaran la nostra essència? aquella que no poden copiar?
*Una tele trencada, una tele menys, una tele sense tdt, una tele menys.
Mudar-se de diumenge els dimecres, i els diumenges vestir-se de dia feiner...
No li agradava gaire la gent... preferia grups petits de persones... a una gran gentada...
http://www.vallverdu.org/
«En l'actualitat em trobo recollint un material escrit de molt de temps, preparant-ne volums, de conferències, d'assaig i escrivint una o dues novel.letes juvenils a l'any. Realment tinc encara la picoreta que m'impulsa a escriure. Es a dir, mentre hi hagi aquest desig és possible que estigui dins d'un relatiu horitzó de joventut creadora, perquè ja he dit abans que escriure per la canalla rejoveneix en certa manera».
però pensava en fer coses pel be de la societat...
erosió de la realitat...
cas pràctic*
L'ordre del dia...
l'ordre de la teva vida...
Refrigeri o vi d'honor...
Comentaris