4.8.10

Aprenc.

 Aprenc.
No deixis res per desprès, per si de cas, o per vagància.
Potser el demà no existirà.
Aprofita l’ara. El moment actual, present. Viu-lo. Gaudeix-lo al màxim.
Crema’t amb el cafè acabat de fer.
Fuma’t la cigarreta fins que arribi l’autobús.

M’espera la calma.
Penso en els pròxims dies.
És com saber que, intuir somriures.
Allà hi torno aquest any.
Allà gent que conec de tota la vida. Família,
Saben qui sóc i com sóc.
Em respecten en gran mesura, els respecto, ens estimem amb senzillesa.
De vegades és difícil esborrar coses.
No vull perdre’m aquest agost.
Aquest no.
Aniré amb bicicleta pels camins del riu, dels camps poètics, de groc infinit.
De l’infinit inicial, original.
Blat.
Cartes, cases antigues, velles i belles.
Faré fotos. Dibuixaré. Em banyaré a la piscina amb l’aigua gelada del poble del costat.
Jugaré amb els meus nebots. Escoltaré música a tot arreu.
Beuré vi. Menjaré menjar casolà.

Segurament algun dia plourà i potser escriuré veient caure les gotes diluint-se per la finestra de la meva habitació. La de colors.
Tinc ganes de retrobar-me amb tot allò que tinc allà.
Potser fem excursions a les muntanyes i berenarem allà, a la font dels ulls verds.
Potser si tinc sort algú em tornarà a portar a la Laguna negra.
Potser veuré algun cérvol, alguna guineu, algun conill, o fins hi tot alguna àliga.
Segur que veuré granotes, mosques i porcs.
Pujaré a la torre que era tancada aquest hivern i podré veure tot el pla immens d’aquell espai de camps infinits.

Aquest últim més he estat veient la sèrie de “A dos metros bajo tierra”.
Parlen de la mort, de la depressió, de l’amor, de les parelles, de les pors, les repressions, la comunicació entre persones, de psicologia. Accidents.
Sabem els de la nostra família que si morim el més probable és que ens portaran a aquest poble per restar allà per sempre més.
Estaria be estar tota l’eternitat allà, fent totes aquestes coses que faig allà, envoltada de tota la meva família. De tota tota. Estaré be.
El meu pare no és original d’aquest poble. És de la ciutat.
Però ell vol que l’enterrem al camp del poble amb la seva Ducati.
M’imagino tot el lio que haurem d’organitzar. Buf!
I penso s’estarà arreglant tota l’eternitat la moto?, per que el que tenen les Ducati és que sempre s’espatllen..

Hi ha dies que la tristor em cega. M’ofega.
Però he de recordar que s’ha de succeir aquests moments… per assumir, patir, sentir…
Quant et vaig estimar, potser seguiràs sense saber-ho.
El que faria mal per sempre ja es desfà.
Ho desfaig.
Perquè vull riure cada dia, per que vull viure cada instant.

La vida és més fàcil del que sembla, només cal no complicar-la.
Senzillesa.
Se que he de ser jo qui faci el primer pas per seguir caminant.
No vull res que es pugui tocar amb la ma.
Aniré amb les butxaques buides a buscar sensacions, sentiments, curiositat, anhel, somriures, llum d’estrelles, aigua de lluna, somnis,…
Valenta. Crida!.
Si alguna cosa et fa por l’has de fer, per perdre la por.


Passejo per la ciutat, em concedeixo capritxos que he desitjat molt els últims dies.
Torno en bici.
Una senyora s’està a un banc de la Gran via.
Acompanyada del seu carro de la compra. Potser torna de comprar i seu i veu com passen els automòbils per la calçada.
Els mira però sembla que no els veu.
Com a mi em passa de vegades amb el mar.
Paraules sobre paper.

La gent sembla ben boja.
Un home passeja cinc o sis gossos en línia per la Diagonal.
Deambulen sincronitzats.
Sembla impossible, n’hi ha de tots els colors i mides, però en contra de ser un caos…
Van tots ben endreçats i en un ordre envejable…
Vull fer-li una foto… però penso que potser quebraria el seu equilibri…

Un creua la carretera amb una moto amb les rodes gegants i el manillar super allargat…

Uns nois acceleren amb unes bicis sense seient…

Una noia amb una bici sense fre…

Una noia va en una cadira de rodes sola, sembla elèctrica, pel carril bici…
Sembla contenta, somriu…

Un noi pelut, odio els pels, passa amb els seus patins, suant…

Avui la jefa ens convida a un cafè…
Arribo a la feina.