Passa al contingut principal

las mujeres pasajeras

la mayoría de personas que vamos en metro somos mujeres...
me siento después de más de 12 horas fuera de casa... y me rodean mujeres...
una intelectual de unos 50 años o más que lee el periódico en catalán...
una que se sienta en dos asientos... de unos 65 años... va de amarillo...
una que escucha música de unos 45 años...
otra que mira el móvil y puede que juegue al candy crush saga de unos 60 años..
una pidiendo con look de okupa... de unos 25 años...
una de unos 30 años borrando fotos de su galería de imágenes de su móvil.... porque seguramente se le acaba el espacio...
hay también un hombre jubilado con dos paraguas que parece que vaya a recoger a sus nietos a extraescolares o algo...
mi madre va siempre que puede va en tren...
mi padre ha empezado a ir este año en bus a buscar a mis sobrinos, se ha jubilado, usa el bus porque le operaron de la vista y no ve bien...nunca antes había ido en bus por la ciudad... y ahora se queja de que no son puntuales con los horarios... que además están desfasados... que dan tumbos... que no tiene ayuda para minusválidos de varios tipos... que debería ir una persona en el bus ayudando a la gente ya que la mayoría de personas son mayores...
yo tengo 38 años... y escribo aquí desde el móvil... desde un metro cualquiera...
***


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...