Passa al contingut principal

Gente amable

Si te quejas de algo es porque sabes lo que quieres...
Gran frase en perspectiva...
Escribir cosas sin sentido...letras negras...nada del otro mundo...
Seré breve...
Las norias a quién le interesen...
Que paren el mundo, yo me bajo...
Las matrículas dicen otra cosa, y el sexto sexy sentido, 3 sss, Nissan, sin Ni...parpadea...
Cambia de estrategia, mejor a largo plazo...
Se pierde...
Me pierdo...
Ando domesticada...siguiendo las normas de la casa de la sidra..
Dejar de desear lo que se aleja indefinidamente, mirar cerca, al filo...
Sin mirar atrás...
Si apretas la s no sale la a, por más que insistas...
Crea tu suerte
Nos conviene darnos cuenta que no queremos lo que se despide, y valorar lo que surja.
El instinto señala, pero el día a día mata el amor verdadero, es quizás más valiosa para ellas algo más suave, más fácil de digerir.
Espero que no te sienta mal...
Sigue en su línea absentista...
Seguir como si nada...en la piscina, volver...seguir hacia el objectivo final, dando palos...arrastrando, contando una y comiéndote veinte.
Veo el reflejo de la luz del sol en sus pupilas.
Ahora viene y me invita a cenar, me devuelve la baza...
Y todo va como la seda, besos, manos entrelazadas, una peli un domingo tarde, patinar, exposiciones, música y sonrisas a tuti pleni.
El cielo se abre.
Y se queda conmigo.
Y si, despierta a mi lado, suavemente.
Y sonríe, y sonrío.
En calma.
***

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...