Passa al contingut principal

El 54


Divendres 7 va semblar que tot començava de nou, i alhora, tornava una mica al passat, fa 10 anys...esperant el bus 54 ( aquell on vaig trobar l'estoig) a la parada de davant de la Universitat...potser era el tancament d'un cercle...
M'agrada anar en bus..

La cosa més divina és viure cada segon com mai més...
La passió em fa fer cara sempre de divendres...

Haurem de matinar, anar d'hora a dormir, i mirar endavant...
fer esport 3/4 vegades a la setmana, deixar de fumar, practicar anglès, veure a la teva família  i amigues un cop per setmana... escriure...
anar al cinema...
i anar a sopar a aquell restaurant de la rambla, des de les seves finestres pots veure la gent passant...
i demanar l'ampolla de vi més cara...

i se que està enamorada de mi...
i es veu als seus ulls, al menys li agrada estar amb mi, parlar, potser li agrada massa..

haurem de ser més conscients i responsables, mirar a la vida a la cara, als ulls...

es controla per no cremar-se amb el foc...
i espera a la persona adiënt...
el que calgui, i ho entenc, perquè és cert... quan has conegut a algu diferent i que et fa veure les coses diferents, tot canvia, i res importa com avans...
tot es transforma, i tampoc cal que aquella persona vulgui estar amb tu, ni ara i potser mai... però la conexió existeix i és suprema...
és superior...
esdevé alguna cosa màgica, especial, que t'omple, i ja està...

no cal res mes, ja pots, inclús, morir...

El cafè es fa molt més ràpid al foc gran...
ja surt... se sent el sorollet de la cafetera bullint, i la olor.... mmm...
quin gust...

Em fumo la cigarreta del desig...
està llençat, bufant una dent de lleó que em va venir volant als peus...


El passat torna de tant en tant, però s'ha de mirar endavant...no vull tornar enrere...això ja ho he viscut..
I potser no sóc capaç de transmetre credibilitat necessària o la força i intensitat dels meus sentiments...
Potser...
Però avui reprenc la meva decisió de fa un any tot just...

Pescant...
(fishing)

Amb la temptació...

De definir el què vull...

i si no nedes una mica de vegades, contra corrent...
al pescar només compta la traça i el saber esperar...
la paciència i el bon fer... són imprescindibles...

(i si no l'imagines el teu futur...
res no existeix si primer no ho imagines...
i com vols que sigui?

els records alimenten els meus somnis...

els leotards, mitjons alts, són sexys... ténen botons a la bragueta...
i els treus poc a poc...

La tinc ben endins, ben clara, la sensació, de si, d'algun dia, molt més nítida que res... i potser la salvaria si hagués de triar, segur que si, i potser dóno seguretat, que és el que diuen que volem les dones, i confort, un nivell, comoditats, ...

(els musulmans poden tenir tantes dones com puguin mantenir...

Quan tens l'absoluta decisió d'arribar, no et queixes que el camí és llarg...
Estar en l'ara és estar tan lluny com estar en el passat o en el futur. 
Existir és insistir sense estar enlloc. 
No t'encadenis al passat. 
La papallona no té nostàlgia pel cuc que l'engendra.
@alejodorowsky

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega