Passa al contingut principal

El primer diumenge d'agost

Descriu una imatge de la teva infancia:
Escrivint a la meva habitació del poble mentres queia pluja d'estiu...

On estaràs en deu minuts?
Tornant a casa meva a passar les fotos de la càmera a l'ordinador.
Fer fotos és el que m'ha fet feliç avui.
(m'ha acompanyat el meu gat romeu...

I en deu anys amb sort?
Amb 44 anys m'agradaria estar fent un viatge amb la meva parella i algún fill o filla, i fent moltes fotos a llocs desconeguts.

Gold lake.
Goldfrapp
Laura Welsh
Mayer Hawthorne

Sang fresca...
Passada de moda.

Caçaries per mi...
Cuinaria per mi...el que volgués.
Em portaria a navegar rius.
A Madrid.
De nou?

És potser aquella samarreta que em porta malasort.
El meu tall de cabell?
On em sec al sofà?
Dormir al sofà?
No haver rentat jo mateixa el terre?
Deixar els plats bruts...

Tinc por a mi mateixa.
A no ser un plat de bon gust.
És el meu cos?
La meva panxa?

Estic enamorada d"una criminal?
D'una espia?
(amb tant misteri podria ser, i seria relativament interessant...qui sap!

El problema d'esforçar-se tant en no dir res pot confondre i semblar que s'amaga alguna cosa.

No ho crec. Jo, sovint, massa sovint crec les paraules de la gent...

Vicky, Cristina, Barcelona és un trio de poliamor.

La clau és la sinceritat.
Sentir-se còmode.
No reprimir-se.
Pensar i provar noves possibilitats.

Mil hores de retràs.

Un jardí privat...
No se si tens somnis per fer amb mi...
Si tens somnis....
Avui.

Gessami grandiflorum.
Rosa centifolia.

Grasse, Domaine de Manon, France.

He vist sencera la sèrie #Newgirl

I acaba amb la parelleta protagonista junta, amb dubtes i tot.
L'amic amor emocional es converteix en amor amb sexe i il.lusions.

Els gags de la sèrie em recorden als meus amics del poble, quan encara tenia amics home. I si en el meu cas sempre ténen pensaments eròtics amb les noies que anàvem, inclús els amics gais. Sóna una mica extrany però si, els homes pensen molt en sexe...per que m'ho van confessar en el seu moment.

El ser lesbiana no suposava cap problema, els gais tampoc, anàvem tots de festa...

a bars gotics, a discos de música electrònica, a les carpes d'estiu...al podium...

Les noies també ho pensem, lo del sexe, però potser no ho diem, o no es nota...tant...

Ens reprimim, és la merda o malaltia social aquesta de voler ocultar sempre els sentiments.
Importants o no.

Ara aquells nois estàn calvs i gordos.
No són com els de la sèrie, que encara que semblen molt normals, són models esterotips de la nostre societat.
Encara que si féssim una sèrie similar aquí no inclouriem un negre, i l'incloguessin seria un immigrant del top manta.

Estàn gairebé tots casats i amb fills d'ells o de la parella.

Qui ho havia de dir?

La Marta, que era la més gran, em va dir que en la vida els grups de gent es junten i amb el temps, segons les circumstàncies, es separen, i vas saltant de grup en grup de gent.
En aquell moment ho veia gairebé impossible.

Però ara mateix només els tinc al facebook. I curiosament a les noies ni això.
El noi amb qui era més amiga durant potser més de 3 anys va venir amb mi una vegada a la festa de cap d'any a una disco de noies, i potser, al veure que anava de veritat la meva cosa...va preferir marxar a una festa manga que feien a prop...

També cantàvem cançons tontes al cotxe a coro, ballavem raro i fèiem bromes...
També entravem a cases abandonades dels voltants del poble...buscant vampirs, gravant curts que mai haurien de veure la llum...

Atreveix-te a pensar.

Mai he d'oblidar que sóc o puc ser una ignorant, imbècil, una ésser carregada de complexos, prejudicis i supersticions.
Però tinc clar que la gent està amb tu quan te algún interès...sinó desapareixen...en general...és trist, però és la meva experiència...jo no sóc així, crec...al menys ho intento...no deixar mai a ningú tirat, o al marge, intento fer costat sincerament sempre que vulguin...
També moltes vegades la gent no vol això tampoc....

Ara espero aquí a una terrassa fent un te, llegint articles de dominical...escoltant de nou les meves cançons...amb un punt de vista nou...res sorprenent...
Sense cap glòria...
Però amb honestedat....
Amb serenor....

Espero que es faci fosc ...a la fi...

Un home sense cames resta a la seva cadira de roses, rodes...
Està sol. El deixen sol al costat del banc. Es junta la gent gran...
Podrien ser el mateix grup d'amics que erem amb una mitjana de 70 anys cadascú...

Al meu poble jugarien a les cartes i no parlarien de res...

Fent infinits amb la ment...amb els pensaments...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...