20.5.13

Els cercles

*Ballem...

Avui he conegut una persona genial que es diu Judith com jo, però te només 4 anys...

Simpàtica i somrient, amb grans i vermelles galtes..vol jugar amb mi a les cartes... al u, al 8, al 7, diu...vol que li porti un regal un altre dia...vol un collaret i si pot ser envolicat amb paper de regal i amb un llacet ben fi...

Diu que el seu aniversari és demà, o ahir....

Em recorda totalment a la nena protagonista de la peli El somni d'Alexandria...

La meva nena interior segur que és ben be com ella...
Xerra amb tothom sense vergonya i parla sense por a que es noti que no sap parlar bé...

Tot un descobriment...d'espontanietat plena de vida...
De la bona...

Aquest mes diu que és per tancar cercles...vitals...i físics...tinc por a ser al mateix cercle de nou....però tinc la grata sensació de que aquesta vegada és diferent...sinó no hi seria...
Penso... i és veritat que he tancat el cercle de la burocràcia...

Potser seria més fàcil tornar enrere...hi ha molts ports, on tornar,... el de Segur el van arreglar...ara sembla un quadre de Mondrian...quadres de colors bàsics...no et pots escapar d'aquesta cançó...sóc kinesica...tot entra primer per l'olfacte...el tinc molt fi...i sento intensament les olors...potser per això fumo...per no sentir les coses tant intensament...els miralls...que trobem a la vida...als ulls de les persones que t'envolten...només et condueixen...amb cura...a un gran fonament: gaudir del moment com mai més...

Potser ho aconsegueixes amb una cançó...amb un petó o amb un somriure...però és més fàcil que ho trobis si surts de casa...

I de sobte és la nit dels frikis al bar que sempre vas...i flipes...

El noi de negre amb els cabells crepats estil Robert Smith, però ros...arriba amb la bicicleta...i els pantalons lligats amb una pinça als mitjons... i es fa dos petons amb el seu amic italià... els italians nois es fan petons, els de paris es fan tres... quin lio... tants petons! diu...
aquí costa fer petons, a mi em costa, i les abraçades... i es trenquen...
i potser no et dónen més oportunitats per fer-la be, l'abraçada...
giren cua.... i fins... que passi molt de temps...

les òperes les escrivien els homes....

I si fugim avui?

Un final, una llum, un morir i un renaixement...

Ho havia pensat ahir a la nit de dir-li de quedar...i abans de dir-li m'envia un missatge...
Casualitats causals...

Tot roda en cercles flexibles...de dimensions desconegudes...

Deixar córrer el líquid que es vessa...

quin fàstic! diu...

Jo li donc bona energia, ella me la dóna a mi...i regenerem..en els cercles...mistics...i creatius que sorgeixen amb...molta màgia...

She's doing fine....
Good thing...

Reconeix el lloro...

És el mateix que deixen al bar del passeig marítim...

Les cales en flor.
No vull oblidar mai més aquest moments.

Vol anar sola al cine...
A veure la mateixa peli que vull veure jo...

El restaurant cubà resta igual que fa tants anys...
El vi era molt millor el de dos dòlars més car....

I els mojitos...mmmmm....

Tot roda si ballem...
Si fluim...
Si et deixes anar...
I sospirem....

Rum rum...

Cada persona amb les seves inseguritats i amb les seves febleses...és molt més bella que quan vol semblar perfecte...

La cançó que ara em persegueix...sona arreu...

Massa vent...
Les mans iluminades en la obscuritat de la butxaca de pell negre...com el pa...de paraules...
Que retornen al seu carrer...
Les estones plàcides...
Al vell mig de la tempesta....

Les ulleres entelades....
Sona el violí...

Màgia...
Entre silencis...

L'absència...et retorna als cors que bateguen al mateix ritme..sembla...
Està com ha d'estar...

Vida plena, l'és sempre, si vols...

Passió i viceversa..
La teva por i la meva...

Somriu i plof escampa....

Hauràs de saber què vols..i després aprendre a demanar-ho...
Diu a la peli...
(al final no era tant dolenta...

Do you belive it?

sembla que ha sapigut trobar allò que la fa feliç....
i s'omple d'això, i inspira a la resta...

Queda poc per ser-hi....
És molt millor si tot és espontani i sorpresa...de la bona..
Que viure planejant...
O dessitjant...
Potser serà bo tenir el do de destruïr el futur al imaginar-lo...
*Fins hi tot el vent sospira...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bonic escrius, jo em trobo en el cercle de la planificació però deixo que l'inspiració espontània em sorprengui. ;)
Equix

lutxana art ha dit...

moltes gràcies Equix!!! :) deixa't portar!!