Que et valorin costa, i la teva feina més encara...
Que valorin l'esforç i el bon fer, la bondadessa, la mirada sincera i autentica, sense por..dient sempre el que penses..encara que sembli que això no compti..
El valor dels ignorants moltes vegades ve amb el temps...
Sovint massa tard.
el millor estar per venir...
queda't amb la part positiva...
diu...
quin remei!
confia
confia-hi...
fins que l'aigua arribi fins a la boca...
al punt...
recanvis de gel....
esperant els somriures....
romàntics...
podria ser la millor historia....
no pot ser que després de tants anys no recordi encara com van els accents o segons com quines paraules, i això que escric i escric, i llegeixo i llegeixo...
i el que en diuen llegir-se fins hi tot tot allò que es pot llegir...
déu ser la dislexia...
ai si....
clar...
dons res...
el miracle és sobreviure...
i enrecordar-se d'un procés d'aprenentatge, fonamentat en el record, la memòria...
per poder conviure... amb ordre i normes establertes...
tots els secrets del vi...
benvinguts...
qualsevol vi...
vi di birra...
volen les papallones, n'he vist unes quantes.... fa dies...
i he vist mosques... algunes...
moltes a un carrer del barri, camí de l'estanc...
aquell on sempre riuen els que t'atenen, l'home, la dona...
inclús l'avi també...
han de pujar a una escala per baixar-me el tabac de cirera...
sí de cirera...
el vermell?
sí, el vermell...
i baixa i somriu...
com sempre...
què guai! penso...
potser seria una bona feina tenir un estanc...
també vénen loteria i fan quinieles,...
els negres que viuen al barri juguen molt a la quiniela i sempre que hi vaig van a buscar els diners que guanyen...
sempre!
quina sort ténen, penso...
i en faig una...
però no en se...
bueno ser veure que el Barça és millor que el Levant...
però al entregar-la l'home em diu que he de ficar un resultat duplicat variat...
i somriu...
sempre somriu...
i em diu... a veure si un dia faig lloc aquí baix i fico el teu tabac...
i jo penso, dons vale...com vulguis...
demà hauré de fer el camí de l'altre dia, dels darrers mesos, per última vegada...
m'acomiadaré de les muntanyes... de la mola, el montseny que es veu de lluny...
i dels arbres... del camí amb porta sense tanques... que no sabré mai on va a parar...
de les gasolineres, n'hi ha moltes...
de les naus abandonades, que sempre penso que es podrien fer servir per alguna cosa de profit...
de les floretes i els nans de ceràmica de les casetes de gent amb pasta...
de la parada del bus, que els dies de fred, pluja i vent m'ha aixoplugat...
i del cel obert, ben blau que moltes vegades he mirat i m'ha relaxat...
però no obstant deixaré de sentir la tortura del concert de bombetes de xiclet que fan les secretaries després d'esmorzar.... quin alivi!
una malaltia massa tropical per tenir-la aquí a la ciutat...
...has de ser valenta!
quin remei!...
el massatge als peus... ideal, amb carícies...
de les super mans del meu pare...
quin regal...
de tant en tant...
s'ha de trobar el moment ideal, després de dinar...
inclús amb gent per casa...
tant fa...
amb el sol virant per la porta del balcó..
i a la llunyania....
la muntanya màgica...
amb molta llum, ben definida...
la iaia menja sushi...
la soja és potser massa salada per ella...
un milió d'alumnes per professor/a...
volen estar ben junts tots dos a sobre de la taula...
a prop de mi...
els dos tenen el mateix rol, els hi agrada ficar-se sobre meu mentre faig coses a l'ordinador...
però ara s'han de repartir...
i fumem, seguim...
i deixar de pensar que tot te conseqüència i causa justificada de coses que mai diria...
és la vida d'aquells que pensen de manera obliqua...
no els hi pots dir res, fins ara han fet diners...
i de tot...
enganyat, estorsionat...
funcionar aixi sembla que funciona...
fer el pilota, babejar ...
dir el que volen escoltar...
si els dius la veritat...
només volen veure números, i quan els hi dónes...
pum, fora...
no entec gairebé res d'aquest món....
potser no em cal per sobreviure...
aquesta és la raó evolutiva...
de no saber d'on i cap on anirem a parar...
de moment escric bossa nova al Youtube i surt aquesta meravellosa cançó...
gaudeix...
el millor està per venir....
E a coisa mais divina Que há no mundo
É viver cada segundo Como nunca mais
http://bit.ly/ZwHoVy
*m´encanta
Que valorin l'esforç i el bon fer, la bondadessa, la mirada sincera i autentica, sense por..dient sempre el que penses..encara que sembli que això no compti..
El valor dels ignorants moltes vegades ve amb el temps...
Sovint massa tard.
el millor estar per venir...
queda't amb la part positiva...
diu...
quin remei!
confia
confia-hi...
va escriure els nostres noms a la pedra... al punt més alt de la muntanya....
fins que l'aigua arribi fins a la boca...
al punt...
recanvis de gel....
esperant els somriures....
romàntics...
podria ser la millor historia....
no pot ser que després de tants anys no recordi encara com van els accents o segons com quines paraules, i això que escric i escric, i llegeixo i llegeixo...
i el que en diuen llegir-se fins hi tot tot allò que es pot llegir...
déu ser la dislexia...
ai si....
clar...
dons res...
el miracle és sobreviure...
i enrecordar-se d'un procés d'aprenentatge, fonamentat en el record, la memòria...
per poder conviure... amb ordre i normes establertes...
tots els secrets del vi...
benvinguts...
qualsevol vi...
vi di birra...
volen les papallones, n'he vist unes quantes.... fa dies...
i he vist mosques... algunes...
moltes a un carrer del barri, camí de l'estanc...
aquell on sempre riuen els que t'atenen, l'home, la dona...
inclús l'avi també...
han de pujar a una escala per baixar-me el tabac de cirera...
sí de cirera...
el vermell?
sí, el vermell...
i baixa i somriu...
com sempre...
què guai! penso...
potser seria una bona feina tenir un estanc...
també vénen loteria i fan quinieles,...
els negres que viuen al barri juguen molt a la quiniela i sempre que hi vaig van a buscar els diners que guanyen...
sempre!
quina sort ténen, penso...
i en faig una...
però no en se...
bueno ser veure que el Barça és millor que el Levant...
però al entregar-la l'home em diu que he de ficar un resultat duplicat variat...
i somriu...
sempre somriu...
i em diu... a veure si un dia faig lloc aquí baix i fico el teu tabac...
i jo penso, dons vale...com vulguis...
demà hauré de fer el camí de l'altre dia, dels darrers mesos, per última vegada...
m'acomiadaré de les muntanyes... de la mola, el montseny que es veu de lluny...
i dels arbres... del camí amb porta sense tanques... que no sabré mai on va a parar...
de les gasolineres, n'hi ha moltes...
de les naus abandonades, que sempre penso que es podrien fer servir per alguna cosa de profit...
de les floretes i els nans de ceràmica de les casetes de gent amb pasta...
de la parada del bus, que els dies de fred, pluja i vent m'ha aixoplugat...
i del cel obert, ben blau que moltes vegades he mirat i m'ha relaxat...
però no obstant deixaré de sentir la tortura del concert de bombetes de xiclet que fan les secretaries després d'esmorzar.... quin alivi!
una malaltia massa tropical per tenir-la aquí a la ciutat...
...has de ser valenta!
quin remei!...
el massatge als peus... ideal, amb carícies...
de les super mans del meu pare...
quin regal...
de tant en tant...
s'ha de trobar el moment ideal, després de dinar...
inclús amb gent per casa...
tant fa...
amb el sol virant per la porta del balcó..
i a la llunyania....
la muntanya màgica...
amb molta llum, ben definida...
la iaia menja sushi...
la soja és potser massa salada per ella...
un milió d'alumnes per professor/a...
volen estar ben junts tots dos a sobre de la taula...
a prop de mi...
els dos tenen el mateix rol, els hi agrada ficar-se sobre meu mentre faig coses a l'ordinador...
però ara s'han de repartir...
i fumem, seguim...
i deixar de pensar que tot te conseqüència i causa justificada de coses que mai diria...
és la vida d'aquells que pensen de manera obliqua...
no els hi pots dir res, fins ara han fet diners...
i de tot...
enganyat, estorsionat...
funcionar aixi sembla que funciona...
fer el pilota, babejar ...
dir el que volen escoltar...
si els dius la veritat...
només volen veure números, i quan els hi dónes...
pum, fora...
no entec gairebé res d'aquest món....
potser no em cal per sobreviure...
aquesta és la raó evolutiva...
de no saber d'on i cap on anirem a parar...
de moment escric bossa nova al Youtube i surt aquesta meravellosa cançó...
gaudeix...
el millor està per venir....
E a coisa mais divina Que há no mundo
É viver cada segundo Como nunca mais
http://bit.ly/ZwHoVy
*m´encanta
Comentaris