Ella va decidir marxar a un poblet, a una caseta vella al mig del no res. Fa un hort per si algún dia esclata una guerra per a la seva filla i les seves amigues...
Amb consciència, la que potser en algún moment de la seva vida va deixar de banda...i ara recupera.
No volia esperar asseguda el cataclisme de fer-se gran, pobre i solitària.
Ella creu en la reencarnació i altres vides després de la mort. Jo no hi crec. No crec que siguem gaire més important per a la natura que una mosca. Hi som i prou i gràcies.
Demà serà un altre dia...
On és?
Tampoc ha de ser res espectacular, espectacular...
Ja ho farem nosaltres l'espectacle...
Segur...
Sense lleis, sense normes...
Només les del cor...
Encara que cremi...
Confia en tu mateixa...
Mentres un germà es debora a l'altre...
les papallones bateguen anunciant l'arribada de la primavera...
una derrota aquí significaria ser devorat...
diu que la capacitat de ser estimada mai es perd...
plou...es perd tot, la mobilitat, la parla, els somnis, i fins hi tot el somriure...
fascinerosa arma mortal de vegades...
però mai es perd la capacitat de sentir l'estima física i emocional d'algun altre ésser viu del planeta.. és com un consol a tota la resta, és potser allò més necessari verdaderament en cada ésser viu...
la simplicitat en les paraules és tot un carrer... que arriba fins a casa... i em porta... i llueix...
la papallona vola.. i jo vull seguir-la amb la mirada... per veure a quines flors para...
i la miraria tota la vida... però desperto de cop... i apren a disimular...
que les claus... cauen al fons del mar... per obrir portes sense pany... sense res a desordenar... cercant la diversió... l'estimul... de gaudir... fàcilment...
al jardí de l'alegria... i creuar les parets de cop... trencant-les...
deixant i folrant els somnis amb aigua salada...
a la pell..
al cor...
a l'ànima...
i als matins...
rodolant al dessig....
la debilitat es suma a la cruel existència amb carència d'afecte...
el dolor és com les pedres de les vores dels rius...
ara m'equivoco molt menys en gairebé tot, potser és qüestió de repetir les coses,
fins que arribes a un punt, de la vida, en constant moviment...que et fa despertar de cor.... de cop...
la mandra pot arribar a ser el pitjor dels pecats capitals...
ara som amb un nou sol que es busca potser fent passejades a la vora del mar...
un sol molt positiu, d'un mes nou, que desperta...
amb la primavera...
que ens porta, a la fi, una mica d'esperança...
de sentir i fer sentir...
que sents i senten...
sense fer patir...
i arribar a la conclusió de no voler tornar a trepitjar els mateixos camins de la mateixa manera...
és qüestió d'evolucionar...
i sentir-nos millor...
els cocodrils coneixen els secrets del món aquatic a la perfecció...
una lluna del nord...
retorna...
la natura és un canvi caòtic constant...
l'evolució...
has de triar...
i jo trio ser conscient...
i viure conscient...
beure i gaudir...
en la mesura que ni toca l'excés,
ni la repressió sistemàtica...
que trenca la meva pròpia seguretat...
fer veure, de vegades, aquesta visió a la gent és un camí inòspit,
sobretot si encara són a les cavernes i no volen sortir...
poc a poc, que sinó el nou sol d'abril crema...
s'ha de confiar, amb consciència...
tornar a jugar cada dia,
aprofitant la llum del bon humor...
d'aquest nou sol d'abril...
transformar la dificultat en estímul...
per caminar...endavant...
s'ha de confiar en el cor... el nostre...
en el destí....
que canvia i transforma, mentre tries, amb consciència, amb menys por...de tot cor...ballant... en somnis...i fent que tot allò que pot semblar neguitós es transformi...en coses positives...
evolutives...constructives...
per que la sort pertany a les persones que gaudeixen... i viuen amb coratge...
valenta!
la larva potser pensa que és dificultós trobar algún capgros que vulgui protegir-la.... que la deixi pujar al seu cos... i sobreviure amb ell, mentres ell es transforma en granota...
compartir és viure...
*april fool
http://www.youtube.com/watch?v=BcR3I3Qk1XU
Amb consciència, la que potser en algún moment de la seva vida va deixar de banda...i ara recupera.
No volia esperar asseguda el cataclisme de fer-se gran, pobre i solitària.
Ella creu en la reencarnació i altres vides després de la mort. Jo no hi crec. No crec que siguem gaire més important per a la natura que una mosca. Hi som i prou i gràcies.
Demà serà un altre dia...
On és?
Tampoc ha de ser res espectacular, espectacular...
Ja ho farem nosaltres l'espectacle...
Segur...
Sense lleis, sense normes...
Només les del cor...
Encara que cremi...
Confia en tu mateixa...
Mentres un germà es debora a l'altre...
les papallones bateguen anunciant l'arribada de la primavera...
una derrota aquí significaria ser devorat...
diu que la capacitat de ser estimada mai es perd...
plou...es perd tot, la mobilitat, la parla, els somnis, i fins hi tot el somriure...
fascinerosa arma mortal de vegades...
però mai es perd la capacitat de sentir l'estima física i emocional d'algun altre ésser viu del planeta.. és com un consol a tota la resta, és potser allò més necessari verdaderament en cada ésser viu...
la simplicitat en les paraules és tot un carrer... que arriba fins a casa... i em porta... i llueix...
la papallona vola.. i jo vull seguir-la amb la mirada... per veure a quines flors para...
i la miraria tota la vida... però desperto de cop... i apren a disimular...
que les claus... cauen al fons del mar... per obrir portes sense pany... sense res a desordenar... cercant la diversió... l'estimul... de gaudir... fàcilment...
al jardí de l'alegria... i creuar les parets de cop... trencant-les...
deixant i folrant els somnis amb aigua salada...
a la pell..
al cor...
a l'ànima...
i als matins...
rodolant al dessig....
la debilitat es suma a la cruel existència amb carència d'afecte...
el dolor és com les pedres de les vores dels rius...
ara m'equivoco molt menys en gairebé tot, potser és qüestió de repetir les coses,
fins que arribes a un punt, de la vida, en constant moviment...que et fa despertar de cor.... de cop...
la mandra pot arribar a ser el pitjor dels pecats capitals...
ara som amb un nou sol que es busca potser fent passejades a la vora del mar...
un sol molt positiu, d'un mes nou, que desperta...
amb la primavera...
que ens porta, a la fi, una mica d'esperança...
de sentir i fer sentir...
que sents i senten...
sense fer patir...
i arribar a la conclusió de no voler tornar a trepitjar els mateixos camins de la mateixa manera...
és qüestió d'evolucionar...
i sentir-nos millor...
els cocodrils coneixen els secrets del món aquatic a la perfecció...
una lluna del nord...
retorna...
la natura és un canvi caòtic constant...
l'evolució...
has de triar...
i jo trio ser conscient...
i viure conscient...
beure i gaudir...
en la mesura que ni toca l'excés,
ni la repressió sistemàtica...
que trenca la meva pròpia seguretat...
fer veure, de vegades, aquesta visió a la gent és un camí inòspit,
sobretot si encara són a les cavernes i no volen sortir...
poc a poc, que sinó el nou sol d'abril crema...
s'ha de confiar, amb consciència...
tornar a jugar cada dia,
aprofitant la llum del bon humor...
d'aquest nou sol d'abril...
transformar la dificultat en estímul...
per caminar...endavant...
s'ha de confiar en el cor... el nostre...
en el destí....
que canvia i transforma, mentre tries, amb consciència, amb menys por...de tot cor...ballant... en somnis...i fent que tot allò que pot semblar neguitós es transformi...en coses positives...
evolutives...constructives...
per que la sort pertany a les persones que gaudeixen... i viuen amb coratge...
valenta!
la larva potser pensa que és dificultós trobar algún capgros que vulgui protegir-la.... que la deixi pujar al seu cos... i sobreviure amb ell, mentres ell es transforma en granota...
compartir és viure...
*april fool
http://www.youtube.com/watch?v=BcR3I3Qk1XU
Comentaris