Passa al contingut principal

4 primaveres


per on començar...

queda una setmana d'hivern...
el dia 20 arriba a la fi la primavera...
la lluna s'omple... cada nit una mica més...
a l'altre banda comença el camí...
i descobrir...
a l'hora de l'angelus...
com ahir...
que la sang altera...
avui l'ainhoa fa 4 anys*
el dotze del tres del dosmiltretze
(és la nena més maca del món... delicadesa, carinyosa, dolça, amb una veu de fil... al sol esclaten els seus rinxols daurats... i s'iluminen els seus ulls clars d'algun color entre el blau i el verd, com el mar... no se què li faria il.lusió... que li regali... potser uns petonets... potser uns melos, o una guitarra... o un estel... amb el seu somriure... innocent... em regala ella a cada instant la llum... a la meva vida...

*escolta...

13 3 13 capicua..
potser..
avui no, demà tampoc...

deixa fluir...
deixa't portar...
entre cels que serenen..
de blaus llisos...
i alguns nuvolets blanquets pinten i composen un ilustrat cel...

a la teva vora...

mentres quedi una olivera al camp...
i una vela al mar... antic...
lliures de tot els mals...
deesa salvatge...

parets blanques...
muntanyes de pinars verds...
casetes velles...
puc veure la seva cara i l'ombra de les seves mirades...
ballem amb el vent...

tempesta de sol...

s'enlaira amb els nuvolets...
es difumina com el carbó als meus dits..

no t'hi capfiquis, la realitat sempre supera a la ficció...
sensacional...

hi ha qui neix pura sang...
i de llei...
cosa bona...
la fabrica ens recorda el mal que han fet i fem al món...
caliyuga...
al mal temps bona cara...

els cabells a l'aire...
avui no miola...

viure i conviure...
al marge de la resta de la gent...
només quan convingui...

milers de pisos allà a dalt d'una muntanyeta...
carreteres, vies, fanals... ciment, arribem ja a la ciutat...
plena d'hospitals i policia...

especial....
amb moltes papallones... de colors... i negres...
vaig veure com creuaba una el pas de vianants...
era de mel...
.. a la fi...

3 hores...
i 3 dies...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega