Passa al contingut principal

Un lunes que parece viernes


El tiempo pasa. 
Hoy me he dejado en casa los auriculares y tendré que
soportar según que sonidos blancos de la gente que me rodeará en el
ir y venir de hoy. 
Puedo escribir o seguir dibujando dandee girls en mi libreta con la torre de pisa ilustrada en su frontal. 
Un reloj en el que todas las horas son un ahora, pensando en la existenvia, que te
aprieta en la garganta como un dragón colérico. 
La cólera del dragón es uno de esos conceptos que me descubrieron las series de dibujos
animados bélicas, como los guerreros del zodiaco. 
Géminis era, por descontado el protagonista. 


Ha llovido y me he puesto una camisa verde de hace tiempo. La floresta, ayer estuviste por aquí. O valen las
palabras huecas, sinó las que tienen recompensa. 
No quiero tener que luchar más, sólo quiero disfrutar de lo que sea que tenga que disfrutar. 
Y si eso no toca, ya tocará otra cosa. Pero ahora necesito calma, orden, tranquilidad, de es que antes desbordabas. 
Ahora quiero incuso aburrirme de a calma. Quiero despertares con desayunos en la
cama. 
Quizás no eres tu, soy yo. 
Quiero ser a,prioridad compartida, ser preguntada y planear. Volar a ciegas entre la hierba mojada. 
Quiero ver crecer la hierba. 
Quiero que otras dos ninetas compartan esos detalles y momentos efímeros conmigo, y, esperar, de la mano el
apocalipis o lo que tenga que venir. 
Escribir mirando y sintiendo la lluvia caer. 
El reconocimiento a la pasión, en realidad da un poco de pena ver como media humanidad se rinde que historias tan banales y resultantes. 
¿Y qué es lo que quiero leer?. No quiero leer sólo quiero escribir. 
Siguiendo aquello que se dice de que la escritora busca
escribir algo que desearía haber leído.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...