Passa al contingut principal

potser son les botes...

Hi ha coses que no canvien gaire, i d'altres en tant que sempre canvien de la mateixa manera, amb una inèrcia normalitzada, tampoc ho fan, en realitat...

Tampoc canvio jo gaire, encara que, potser, he evolucionat en certa manera...
i la meva intuïció millora amb l'experiència,  per que aquesta darrera no canvia, visionaria...

Lo d'escriure tampoc ha canviat gaire, ho faig encara...(voldria escriure millor "encar", però el corrector no hem deixa)...
i escriure d'aquesta manera i en aquestes dates, i en d'altres...
Son períodes baixos, ratxes mudes, temporades a zero, quan sembla que tot es desfà, ràpidament...
sense escrúpols, és, no obstant, difícil, dons, construir...
amb fermesa...
en el caos...
com un somni, busca raons...
al oceà de la incertesa....

torna a mi la autentica realitat...
la meva agulla minutera torna a encetar la seva hora...
de dreta a esquerra.... mirant al mar...
normalitzada...
etiquetada...

és perdre tota la verda, caure de cop, sec i dolorós...
sentir l'asfalt a la pell, els óssos cruixint...
com un gelat de gel rodó  que es desfà al forat...calent...

toco el terra, el palmejo... glopejo, l'oloro, el respiro... i fins-hi tot puc assaborir-lo...
del tot.. de ple...

Punt d'inflexió en aquestes dates assenyalades, d'un nadal incert, amb sorpresa,
com sempre...
demanant desitjos per sempre: estabilitat, calma, de parella, de feina...

cinc milions de persones demanant el mateix desig?

un somni irreal, asocial, alienant...
deixant de banda les normes socials...
l'establert, les etiquetes.. o més ben dit, cadenes...
de fantasma...

societat errònia

potser són les botes...
de fa dos anys...ençà...

la meva esperança és més forta que l'egocentrisme generalitzat...
burgès, obsoceslent...

quan sembla que està tot perdut, torno a picar al pal....
les ferides m'enforteixen, miro al cel ...
i engego....
i com el millor jugador de futbol (el porter) hem creixo en els pitjors moments, i pujo, i xuto a gol...
sense xarxa...
deixant la xarxa sola...

i se que hi ha mil camins possibles en cada cas...

trobaré la solució somiant aquesta nit*

(ahir i avui m'has dit paraules que mai havia sentit, m'has ensenyat sentiments, i conceptes de l'estima i l'amor, desconeguts, nous,... sorprenents, amb les mans gelades, però plegades... vàrem caminar sota la nit...
mires als ulls i no vols perdre...
i jo tampoc...

una aposta valenta...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...