A la memòria d' 1T, fico les darreres fotos d'aquests últims mesos a la carpeta de l'any 2011.
Allà es quedaran per si de cas algun dia les vull tornar a mirar, les vull recuperar...
Ahir concert, abans d'ahir també... hi ha molta música viva a la ciutat...
Després vàrem fer un dels nostres típics sopars, cadascú porta alguna cosa per beure i per menjar, preu mitjà 5€, per tota la resta... "mastercard"...
al tornar vaig agafar el penúltim metro per venir a casa, la noia em preguntava si no em faria pal agafar el metro...
i després ho vaig meditar... vaig tenir en compte totes les possibilitats, potser pensava que em volia quedar, em podia quedar a dormir?. potser no entenia que tornar a casa sempre és d'agrair per una mateixa... obrir el pany, silenci, llit, relax, potser un tros d'alguna peli, potser escriure, o potser dormir directament...
Potser d'aquella la nostra una conversa tant intensa volia continuar amb el debat existencial...
Feia temps que no en parlavem de coses com la felicitat, la mort i els diners...
Al vagó del metro rumb casa meva llegia el llibre de regal de la meva amiga pel meu cumpleanys que va ser el passat dimecres 1 de juny, i vaig llegir...
"(...) En política no sólo faltan dirigentes sino que la independencia espiritual y el sentido de la justicia de los ciudadanos ha disminuido. La organización democráticoparlamentaria, que presupone una independencia, ha perdido terreno en muchos sitios, vemos constituirse las dictaduras, que se sostienen porque el sentimiento de la dignidad y la justicia ya no es tan activo en las gentes. En dos semanas es posible cambiar la opinión de la mayoría y una vez arrastrada al odio está disponible a matar y dejarse matar en defensa de los infames fines de cualquier ambicioso (...)". Albert Einstein, "Mi Visión del Mundo", pag.17.
No calen paraules... això potser l'Einstein ho va escriure als anys 40 o així... tan actual sembla...
Espero allò que em vas dir que faries però com ja sabia no has fet...
Quin remei em queda?
Esperar i/o desesperar.
Tinc coses a fer, espai i temps, i, com diu durant el llibre l'Einstein, ha estat be per treballar la meva individualitat personal, ja que em cal una mica més de llibertat amb mi mateixa, un retrobament personal, en a mi... em cal ser més individualista, més independent potser, em cal no involucrar en tot a tohom...
Una idea per una samarreta...
una idea genial, que il.lumini, amb la que somriguis i parlis i somiis...
una idea, unes paraules en joc...
imagina't....
El pensar cansa, més del que ens pensem...
i si sempre hem nedat per les mateixes aigües, com un peix, no sabrem mai que hi ha gel allà a fora... com deien en aquella sèrie de T.V, "la veritat és allà fora"...
i et quedaves pensant uns segons...
El meu nebot de tres anys ja sap qui són els Simpsons.
Sap que en Homer va al "badulake" i demana "freshisuiss" de maduixa i un rasca amb les "fruitillas" de la sort, i que mai li toca.
Rasca amb una moneda i si no te perfil adient, amb les claus, encara que hauràs de tenir cura per que sinó trencaràs el cartró al rascar.
Amb les mateixes claus hem anat a fer soroll molts vespres a plaça catalunya...
Un dia em truca una amiga.. i em pregunta que què fem, i li dic que estem a plaça catalunya, i em truca un altre dia, i també li dic que som allà... i un altre dia... fins que un dia em pregunta: però què fan allà a plaça catalunya que hi sou tots els dies?
Així va ser com em vaig decidir a celebrar el meu aniversari a la plaça catalunya, i d'aquesta manera les meves amistats que no hi havien estat van poder veure la moguda d' #acampadabcn...
Parlàvem i parlàvem ahir al sopar...
després de la Jam de Blues al Rocksound de Poble nou...
em van explicar que hi ha un tipus de cantat que es diu "cantaplasta", que seria un cantautor d'aquests que es fan tot, i si no els pares actuarien sense escrúpols durant hores i hores...
aquests casos d'egos extrems s'han d'aturar pel be comú...
He de treballar la meva independencia, la meva própia revolució personal...
deshinibirme, retallar en repressió, obrir be els ulls, escoltar-ho tot... obrir-me, fer-me accessible a tot allò desconegut, a perdre la por de perdre alguna cosa...
sentir seguretat, confiança en la vida com a tal, en mi com a persona...
Què em fa feliç em va preguntar ahir...
Sóc conscient que el sentiment de felicitat és un moment en el temps en el que saltaries, somrius i balles per alguna cosa normalment sorprenent que et succeeix...
em fa feliç connectar, comunicar-me ...amb alguna persona... desconeguda o coneguda....
em fa feliç la calma, la pau, la tranquil·litat dels detalls quotidians rutllant amb llum...
em fan feliç les sorpreses, coses bones que no esperes i t'arriben de sobte...i somrius...
em fa feliç el caliu d'algu que t'estima, la tendresa, l'abraç, el desig en forma de petó, que t'escolta i t'intenta comprendre...i està per tu sempre que ho necessitis...
em fa feliç quan algú m'inclou en els seus plans, quan algú compta amb mi...em fa feliç que no m'excloguin, ja que m'he sentit exclosa de la majoria de coses i persones tota la vida...
em fa feliç
em fa feliç la vida, els meus nebots quan diuen el meu nom i el repeteixen, o s'estan amb mi tranquils...
em fa feliç que la gent em vegi com algú igual i no em menyspreïn...i tampoc ho fagin amb la resta de la gent...
em fa feliç la vida.. i els detalls dels instants del dia a dia... per que descobreixes que potser per algunes persones has passat a la història, o només serveixes per omplir buits d'espai i/o avorriment... però que hi ha d'altres persones que compten amb tu...
i jo compto amb elles*
+ islàndia
Comentaris