1.4.11

Una mirada.


Estic a l’estació a l’aire de la parada del mar. Una noia s’apropa enlluernada pels raigs de la llum del sol del migdia. 

És primavera, han canviat l’hora. Una hora més. De sol. Entre els raigs apareix la meva cara que no vol ser vista per ningú aliè, però ella, al passar pel meu davant em mira, no s’atura, no te por, no te res a perdre. Potser li sona la meva cara, pot ser sóc una estranya més en el món.

Pugem al vagó, trio la finestra amb vistes al mar. Una noieta bella de cara, una dona escriptora a les meves esquenes, i un noi que somriu veient les fotos de la seva novia al mòbil a la meva Esquerra. A la dreta el mar. 


M’atreveixo a treure l’ordinador i escric el present, que d’aquí a ben poc serà passat. Tinc mitja bateria, espero que duri més o menys el que dura el trajecte.

Tinc set, encara que he begut aigua, la llengua seca i surto. M’he obert la ferida del dit al voler dissimular i trencar la mirada directa de la noia de l’andana.

I penso, quantes mirades perdudes es queden al desert de la vida errant. El mar em vigila, a la sorra ja hi ha gent, alguns despullats.  


A la zona del Garraf s’hi veuen racons molt idíl·lics on m’agradaria casar-me i passar-hi la nit de noces.

No em barrufen els missatges de text, entre que els penso i els escric, deixen de tenir la raó de ser. 


A menys vint, a tres quarts, passa el tren, de cada hora. 


Tinc la panxa plena, inflada, no se perquè. Hauré de fer bondat aquests dies, sinó tela..

Escric en català amb el corrector en espanyol i moltes paraules es subratllen directament en vermell.

Quatre gols com les quatre barres de la bandera. Fora banderes, fora noms, fora fronteres, ningú tria on néixer i com i això no hauria de comportar privilegis a ningú.

A cada parada es sumen i resten els companys de viatge desconeguts.

Guardar o deixar.

He xuclat la meva pròpia sang que sortia de la ferida del dit índex de la meva ma Esquerra.

Esquerra es fica automàticament amb la “E” majúscula, vés a saber perquè.  


Jo no la truco per por a engabiar-la, per por a… però ella em truca quan li rota, no te por. 


Les onades amb tota la calma del món es trenquen a les roques. Un home despullat. Cotxes, un camp de golf. 
He portat la càmera de vídeo però no ha volgut parlar, no tenia be el cap deia. És increïble lo ràpid que m’ha passat el temps des d’ahir al matí a avui. Ara torno a la ciutat a veure a la meva mare com canta en el cor de gospel amb sabates vermelles de cinc euros groguenques pel sol de l’aparador. Es veu que la majoria d'aquest tipus de sabates són així per que la majoria han estat a un aparador...

Diu que les ha fregat amb llegiu i que no es nota.
Els pins mediterranis, les papallones comencen a sortir d’entre les cales de la meva iaia. Americana exòtica...
Encara tinc esperança...és increïble, em fa sentir tan be...en calma...

Els balcons de barres simples es repeteixen constantment. Al menys aquests pisos tenen balcó.
La majoria de pisos nous no en tenen perquè suposen un cost que no compensa per després vendre’ls. Qui vol un pis sense balcó?. O sense Terrassa?. O sense pati?. O sense finestres que donin a fora?. Una via d’escapament de la realitat. Mirar com passa la gent pel carrer, sentir els clàxons dels cotxes. 
Si visquéssim al mig del camp això no ens importaria, però si ens agradaria despertar-nos i veure entrar la llum per la finestra. Encara que sigui només una mica.

Hi ha dos tipus de persones en el nostre món, unes que prefereixen dormir sense cap llum i unes altres que no poden dormir sense cap llum.

Hi ha dos tipus de persones, unes que dormen amb els peus a l’aire i unes altres que dormen només amb els peus tapats.
Aquests tipus de persones no haurien de dormir juntes molt sovint.
Les altres divergències esdevenen punts que són assolibles per una bona conversa sistemàtica i amb l’objectiu de solucionar l’equidistància.

Una piscina a ran de mar.

Miro per la finestra i només veig aigua de mar, quin privilegi.
Puc ficar les cames sobre el seient de davant perquè no hi ha ningú.
Arribaré a l’estació on vaig sortir ahir. Segueix la meva sordera.

El relat més insubstancial del món. No vull dir res, només escric i punt. No cal que segueixis llegint. Conversa sobre aquest punt amb el teu corrector d’estil personal.

El final de la peli de “El planeta dels simis” es va rodar a una platja de Lanzarote, com moltes de les escenes que hi surten. És una illa increïble des del punt de vista geològic. L’última terra en néixer al nostre planeta.

Saps què és un mamut?... em sona, és un tipus de burro?, contesta amb innocència.

Saps què vol dir una carnisseria “halal”? … sí que maten els animals mirant a Cuenca, ai, mirant a la mesquita...

Punts de vista diferents de la vida. No sap qui és en Bruce Springsteen, no sap què vol dir “freaky”.

Em truca per dir-me que s’ha adormit aquest matí, i que no ha estudiat. La volia trucar per despertar-la, per escoltar la seva suau veu des de el llit. És l’única persona que conec que no gasta mala llet al despertar. Potser només ho fas per que estàs aburrida, per que no te a ningú més a qui trucar... o per que sap que la escoltaré...de veritat... qui sap!

Propera parada. Un altre SMS, els odio!.

Els polígons industrials convertits en ciutats. Gavà. 


La gent vol treballar. El treball us farà lliures!. Quin engany!. La família, etc.

La família et reconforta sempre que sigui com en el meu cas molt bona, però conec molts casos de famílies que gairebé són pitjors que moltes solituds. 
Perquè tot pot ser bo o dolent, potser és dolent estar en família si tens por de quedar-te sola, potser és dolent estar sol per no voler donar raons a ningú del que fas i desfàs, per no voler implicar-te o tenir por a que et treguin del teu lloc o posició. Potser són tot substitutius vitals per no pensar, per no intentar valorar de veritat allò que t’omple i lluitar per això.

Què és l’amor?. Què és estar enamorada? Què és estimar…

Estimar és ben fàcil, però de vegades fa mal, perquè esperes potser que l’altre persona t’estimi igual, com a mínim. Però normalment a la majoria de relacions sempre hi ha algú que estima més, com deia l’escriptor de la passió, l’amant i l’amat. 
De vegades et toca un rol i de vegades un altre, de vegades amb el temps s’intercanvia la cosa. 
Poques parelles gaudeixen d’un equilibri, o si l'arriben a tenir dura poc temps...


Crec que el secret està en l’atracció dels cossos, inevitable. 
Si tens atracció i dura i evoluciona, tens un futur prometedor. Pot ser que per moltes altres raons després es talli la cosa, també, però si hi és aquest ingredient per part de les dues persones tot pot rutllar.

Després de l’atracció ve lo de dormir amb o sense llum i tapant-se els peus o no.

Si no hi ha atracció de la bona, de la de somiar amb l’altre persona quan no hi és amb tu, la d’imaginar-te-la amb tu fent tot allò que sempre han desitjat, no hi ha res a fer, però es pot crear un vincle.

Hi ha gent que mai ha sentit aquest tipus d’atracció per cap altre persona i  per això es pot entendre que no li importi fer sexe amb qui sigui, quan li  vingui de gust.

Aquesta és la base de la societat, la nostre.

Llavors entren els desitjos de ser mare, de tenir descendència, de engendrar fills, de reproduir-se. Aleshores la millor opció pot ser aquell que et pugui donar aquest valor afegit de la manera més fàcil i simple. Ja sigui pel mètode conceptiu, per la futura manutenció de la criatura i tota la resta de coses que vulguis tenir materialment a la teva vida, i que creus que et faran molt més feliç.

Continuarà...

vols millorar el món?