Ves al contingut principal

Sordera.


Tothom canvia?
Una persona només canvia si una altre persona la fa canviar.
Si no canvia….
Si no canvia algunes coses no podrem tornar-hi, diu.
 L’escriptor volia ser escriptor, ho va decidir mirant un partit de beisbol. Escriure és una cosa que no es pot decidir fer, es fa i ja està. Com un retrat si, potser, mirant de fer-ho el millor possible, fixant-se en altres escrits i maneres, estudiant. Però realment la gent vol llegir aquest tipus de coses?
La gent volem llegir allò que ens agradaria escriure i no escrivim, el nostre reflex, o potser alguna cosa semblant.
Escoltem cançons  que ens recorden a nosaltres mateixos, les fem nostres.
Correctors d’estil: aquells grans desconeguts que ajuden a millorar als escriptors populars i televisius.
Tot el que podríem fer i no fem.
L’estima, li agrada, però vol tenir un fill i és més difícil d’aquesta manera.
La intuïció ho diu, avisa,
Tu que creus, pregunta, és millor tenir parella o estar soltera?
El que més m’agrada de estar emparellada és dormir i arribar a casa i preparar el sopar, o que te’l tinguin preparat. Compartir coses del dia a dia, coses bones i dolentes, corregir-nos, millorar. Cinc minuts de carícies cada matí.
Ens allunyen, ens allunyem. L’últim cacauet d’un plat de cacauets. El repesques d’entre les closques buides.
Avui i ara. Ahir. L’últim dia de març. El primer d’abril. Abril, un nom molt macu per una nena.
Aloma. Fuyur. Bástian.
Sabates de tela vermelles, per cinc euros, descompte per ser les d’exposició i tenir al punta groguenca de la llum del sol de l’aparador. Just el teu número. T’esperaven.
Un cotxe molt elèctric.
Bufa!.
La nit de després de quedar-te tu allà i jo marxar vaig anar a dormir. A les dues de la matinada em desperta la sordera de l’oïda esquerra. Un mal desconegut. Pita i escolto perfectament les paraules de la gent de la vorera des de la moto. Coses que no caldria sentir. Escoltar massa, veure massa, saber massa. Saber la veritat, que ens fa lliures, de la boca de qui ho ha de dir, i confirmar els teus pressentiments, fa mal. Què vols?
Diu que fica en tots els seus cuinats pastanaga. T’agraden els pèsols?
Tomàquet concentrat. Més intens.
El cabell curt m’ajuda a estalviar en xampú, aigua, i netedat de la pell de la cara.
Et veus la cara sense marc, sense xarxa.
Coses bàsiques imprescindibles. Hi vaig confiar i m’han tornat a estafar, a dir mentides, silencis que amaguen la veritat. Perquè la gent no pot ser sincera?
Sóc la que espera a algú sincer...
És important.
Farta de la gent que només parla de ella mateixa. Jo, jo..., jo....jo. Està be que la gent vagi buscant exemples per il·lustrar les converses que puguin anar sorgint. Però la majoria de vegades la gent es fa pesada. Vol explicar tots els detalls que a ella/ell li afecten. I estaria molt i molt rebé si després escoltessin els teus, però ningú ho fa. Ni tan sols els teus pares.
Totes les coses que es queden a la punta de la llengua al veure que a ningú li interessen una merda.
La gent sana sap oblidar.
La gent solitària no ha de demostrar res a ningú, potser s’han cansat d’escoltar els patiments personals de la resta de la humanitat.
*“Hojala me condenaran, a compartir”. Antonio Vega, Pasa el Otoño.

És aquest el problema de la societat. L’egoisme. La desconfiança d’uns als altres.
Per que jo hauria entès sobradament  la teva llibertat. El que no entenc és la mentida.  És el fet de que la gent faci i desfaci sense tenir en compte els demés.
Ho he intentat, he intentat fer les coses sense pensar en les conseqüències posteriors sobre altres éssers vius que em volten, i no puc. Em sap greu. Potser massa. Potser jo sóc “la gota que colma el vaso”, o “la excepción que confirma la regla”.

Potser no sóc més que algú que escriu el que pensa. 
Vosaltres sou els personatges de la meva historia escrita. Volent trobar un estil, una manera pròpia, que sorgeix del dia a dia, de les vivències, que potser només són tonteries.
La diferència en ser o no escriptor/a és en tenir  escrit el teu nom o pseudònim  sobre un llibre publicat per algun llest/a que vol fer negoci.
És ètic ser escriptor/a?.
Vols emplenar el món de la teva merda escrita? 
Vols emplenar els moments de merda de la gent en el seu recorregut de tren/metro/bus diari?.
Vols petar les llibreries?.
Vols acabar amb  els arbres de la selva amazònica només per autoalimentar el teu propi ego veient el teu nom escrit en un paper i allò que vulguis dir?.

La part positiva. Vindràs?

El poder de la il·lusió. El problema són les expectatives que sorgeixen de cada idea de la teva vida, que normalment es trenquen en mil bocins.
Però ei!, la culpa no és teva, si el món és així, és una fal·làcia de coses increïblement contradictòries, irracionals, egoistes....

Som una societat de dèspotes integrals.

Ets vegà i et drogues? 
Vols una bici amb pinyó fixe, però no t’agrada el Bicing, vols ser genial, diferenciar-te de la vulgaritat?.

Dines mirant a la tele com la gent es mor de gana, de guerra, de injustícia humana  a la resta del món, i desprès et queixes d’haver menjat massa.
Vols aprimar-te, vols ser un figurin, per anar a la platja i ser l’objectiu de les mirades d’aquells/elles que et vinguin de gust...

Viatges  per veure des de on sigui allò que es veu aquí al costat. 
Et mires en tots els miralls? En els reflexos dels vidres dels cotxes...
Et dutxes cada matí?
Et rentes les dents després de cada menjar...
Et fiques desodorant de pedra de sal. Look total.

Ens hem acostumat a ser així. A voler tenir coses que pensem que ens faran feliços, i clar sempre en volem més.
A on vols anar a parar?
La intuïció de vegades s’equivoca. T’equivoques. Normalment per excés d’expectatives.

I què et queda?.  
Potser haurem de tornar a confiar, a creure en nosaltres mateixes i en la veritat.  La sinceritat ens omple de tranquil·litat, trenca amb tot allò que no te espai entre la llibertat. Deixa’t estimar. Obre, surt i entra.
No se on anirem a parar.

Em truca i pregunta: què fas?
He dormit fins la una. Dormir, dormir, dormir. 4X4.

Vull dormir amb tu. I tu i tu i tu.
Ment libada, somnis que descriuen títols de relats. Ànima amagada. Vull tantes coses que no poden ser alhora...

Alhora hi seré, alhora vull seguir, esperar, veure el temps passar i fluir. Alhora vull...escoltar-te, sentir-te. Vull deixar de pensar en totes les coses que m’atabalen i no em deixen veure-hi clar.

El piiii continu a l’oïda. Perillós per la salut a llarg termini. 
M’odies? 
No t’odies, no t’odio, com vols que t’odiï amb tot el que t’estimo.
Sensibilitat radioactiva, mil milions per sobre de percentatge permès per òptima salut humana.

Límits establerts. Quantitat insignificant per a la resta de la població.
Fa molts anys també va haver tsunamis. Paradigma de la reconstrucció sentimental.
Va tremolar molt en molt poc temps, un infern, estava com adormida. El museu del terratrèmol. El museu dels volcans. Sempre estava tancat?  Exemple paradigmàtic. La tragèdia es una oportunitat.  Com la grega.
Mossega l’ós panda comunista.
Vincles. Renta els plats, els meus i els seus. Escric, no se perquè, és una necessitat sense finalitat, sense expectatives. Suposats espionatges. Sorpresa, rapidesa, qüestionar.
Sense res mes a dir, que records, de l’ahir, en un temps rècord. D’on va sortir?
Si no podem entendre quelcom de la vida, és perquè no ens cal per sobreviure. El cervell fa servir les seves capacitats en la mesura que necessiti per mantenir-se i evoluciona segons les condicions circumstancials  socio-afectives, amb la oportunitat sempre de rectificar-se o retractar-se. Conscient d’estar mentint. Especulacions. Segurs d’una cosa: reconeixement, estima, temps suficient, amb remei, amb calma i futur.
“Apretarse el cinturón”.  Canvis. Quin remei. Generar confiança. Paraules teves sota el solet de mitja tarda, desprès de dinar, amb el cigar, amb fums que s’estimben contra la mar, que no veure fins que torni d’on vinc.

Què faig? 


Instruccions verbals i escrites. Sumari. Interrogatori.
Si et trobessis unes claus com serien? (Amics).
Si t’imaginessis una casa al mig del bosc, com seria? (Família).
Si et trobes un mur com seria i que faries? (Amor).
Deixes els pots de gel oberts? (Sexe).
Com condueixes? Com menges? Portes netes les sabates?
Discrepància. Et rasques la picor per sobre de la roba?.
Quin animal t’agradaria ser?

Totes aquelles coses que no vols escoltar...












Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…