Passa al contingut principal

La bona sort*

Lleis no escrites.

No dibuixis els ulls de qui estimes...el seu contorn t'estarà prohibit...
s'escaparà... es tallarà el fil (sense xarxa: de vegades m'atreveixo i em tiro des del trampolí més alt...
i penso i crec i em dic: perquè has de pensar aquestes coses!, són només tonteries...
potser al pensar-ho existeix - potser si ho explico mor...
però cada vegada que he reseguit el meu record d'algú, s'ha desdibuixat a la meva realitat...
de sobte...

canvis...
que denotan una constància de canvi...
és segur, i continuat, que tot canviarà...
(estic esgotada...bufff..sorpirs...

què puc fer?
m'ho diuen els números?
matricules....
cotxes, un perill a la ciutat...

tinc por...
i tant!...
però ho tinc clar...
deixar fluir...
estim...
el moment...


avui he provat de deixar la moto a l'altre banda...
una trucada perduda...
de bon matí...
ets, vols,...escoltar...
és increïble la teva llum...
ballem?
i tant!...
de vegades som egoistes...
ho sóc...
*et vull per a mi sola, tot el temps del món...
per sempre...
(no escriguis mai per amor...ni cinisme ni pedanteria...

no escoltis aquella emissora de ràdio pels matins...
"bon dia Catalunya!"...
... que per què tinc panxa?

... ni més ni millor.


Si tu t'ho vols creure... creu-te...
és el que hi ha hi,

ets el més autèntic que m'has passat...

una cop d'aire...ben ventilat, sa... saborós...
tènue, calent i vibrant...
no és el moment...

potser...
al carreró...

no em deixis sola al nadal...
no em deixis sola el dia ....

és autèntic...
un historia d'amor molt bonica, que va durar un temps...
una estació d'enllaç...

res més...
una persona, respecte, orgull, estima, atracció, dessig...
envoltant-te, envoltant-me...
sempre haurem de mirar al terre sense il.lusió...
sense crèure'm...
no facis castells, els núvols es trenquen...
i què hem de fer?
no se quin és el millor camí...
el de la seguretat de que tot és fals, sense sentit, insegur, canviant i dolorós...
neteja't la vida de coses i ferides, infeccions cutànies...inholores...

(crònica d'una sèrie de sentiments que es van cremar de ser tan exel.lent...
no tothom ho fa, això de morir al final d'un mil.leni...

però ara no tinc gaire or...
(bueno mai n'he tingut gaire...
sempre sembla .... pel món, altres ulls...
però què ...
no vul el canvi constant... està be...
però és com un tall al cor ràpid i sagnant...
dolorós...

ella m'estima, em dessitja,...
vol quedar-se...
vol, s'està...
em truca
(sense missatges)
sinceritat...
calma...
de mar...
de nedar...
anirem a la platja...
aviat.
Anirem al mar a passejar una altre tarda de diumenge, quan faci una mica més de calor...
quan el sol escalfi...

el dessig diari?
cada dia...
sospirar, pregar per que tot sigui espectacular...
per que no t'espantis...


escolta'm, t'escolto, intenta entendre'm....

el paper de lavabo....
els records a cada recó, a cada pilar... de color...
tot trencat...
la il.lusió infantil, es perd...
per poder-te tenir tota la nit... ha se succeïr que tot estalli...

vull deixar d'escriure sentiments morts...
vull deixar d'esciure sempre el mateix...
vull seguir, continuar, què hi ha a l'altre banda?
vull fer el camí sencer...
(jo no tinc por...

sense orgull, sense res que oferir, més que res, espais, temps...
i somriures sincers...
això no és suficient...

no esperis res de res...

deslligar-te del cop... de cop...


El petons més tendres i exquisits...
Sempre en pau, calma,... de cel blau cel...
T'estim!*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...