28.8.10

el so del silenci*

La revolució interior
Trobaràs l’home dels teus somnis, diu la peli.
No tinc  l’home dels meus somnis.
Ni potser tampoc cap  dona dels meus somnis.
No m’agrada que en general al nostre món s’obviï que existim les lesbianes.
Cerco pel·lícules  in streemming per mirar, i gairebé el 99% de pel·lícules, series de televisió, documentals, música, obres de teatre, dansa, etc; obvien les lesbianes, o si tenim sort i tracten el tema, sol ser d’una manera supèrflua, etc.
El fet és que no em sento reflectida en els arguments de ficció i també de no ficció que es tracten en general als productes d’oci.
El so del silenci.
Silenci documental.
Silenci existencial...

Potser el que m’atrau d’aquests productes és la manera de desenvolupar les trames, la evolució rodona dels seus personatges, la fotografia de cada seqüència, inclús algun pla o gir argumental, algun tema tabú tractat, etc.
Trobar productes de temàtica lèsbica és tan difícil com trobar un bon corrector de text en català lliure.

Ens reprimim constantment per sobreviure, per conviure en societat.

De fet moltes vegades preferim les coses complicades, misterioses, inclús perilloses, que les senzilles i fàcils, perquè aquestes darreres es fan avorrides.

S’acaba la il·lusió.



De fet la vida en si no és més que l’instant present, i el record del passat.
El futur és efímer, és només un somni, o un malson.
És tot només una funció.


Ofrenes públiques al pitjor postor*
Em vaig despertar d'un mal son, recriminant sobre la oportunitat inexistent, ara ja no la valoro, ara retrec les raons, simples, de preferir la solitud. 
Ara em sembla veure més clar, de totes les maneres.


Algú més sensible, algú encara més inconscient, que no es conformi en utilitzar els demés...o deixar-se utilitzar: principis i valors vitals diferents...
Si no ho valores no ho vals..

Ningú és tan important a les nostres vides per no ser substituïble, o millorable...

La qüestió és tenir sort, bona sort, de fet, d’estar en el lloc ideal, en el moment oportú, per creuar-te en el camí d’aquella persona que vulgui intercanviar paradoxes vitals amb tu.

Deprecio a tot aquell que em deprecia, cadascú te el que es mereix, diuen...

La soledat ens envolta i ens acompanya tota la vida, en els moments personals, íntims...
De fet ja no estem soles, estem acompanyades de la solitud.
La nostre.

Ja ho deia la Caterina Albert Paradís. Ho deia, ho va dir fa molt, i molt be.

Sona de sobte flamenc a la ràdio del lavabo (m’agrada dutxar-me escoltant música).
Deixo que soni, s’ho val, la  Niña Pastori, el Cigala... cantant per “Soleares”?
Genial. No en se gaire jo de flamenc, però de tant en tant m’agrada.

La solitud infinita dels i les homosexuals. La incomprensió que sentim és eterna.

Al xat del tant detestat Facebook parlo amb la gent.
Et connectes per desconnectar.

Què tal les vacances al poble?
Bé, en família, heterosexualitzant-me una mica...
Com?
Si m’han entrat ganes de formar una família, de tenir  fills, de ballar música patxanga d’envelat, de trobar una feina fixe i de treure’m el carnet de conduir.
Reflexos inconscients vers a la realitat visionada, realitat de falsedats, hipocresia i de deixar fer.

Diu que hi ha dos tipus de persones, els simples i els ratllats.

Els ratllats com jo pensem que hi ha dues paraules que ens agradaria escriure tal com ens surten: improvitzar i solitut, en comptes d’escriure-les correctament.
Jo crec que hi ha gent simple, però potser molts d’aquests simples només s’ho fan per no profunditzar en la seva existència.

Un altre món és possible, però aquest no ho és, sembla que deia aquest filòsof contradictori que acaba de morir. Raimon Panikkar. Llàstima que el coneixem ara que mor.

Llibres amb sentit vital, escriptors amb vides literàries(els coneguts desconeguts)hermann hesse,  chuck palahniuk, l’escriptor de “El club de la lucha”,...recordats i viscuts de sobte per impulsos vitals.. incondicionals virals...

Vides al límit, utilitzant l’usb en mode no segur...

És més fàcil seguir el camí segur, el simple, el de no complicar-se l’existència, el de conformar-se, el de que si et diuen no, fer cas omís. Jo no sóc així.


És fàcil seguir el joc, deixar-se portar per la inèrcia, acabaré volent una família a l'ús, sabent que és una fórmula plena de repressions i alienacions personals; potser acabaré fins hi tot fent-me creure a mi mateixa que puc fer servir aquests models obsolets de vida,. 
Potser arribaré a convèncer al meu cervell amb mentides per que estimi a un home creient que així seré feliç, que encaixaré en la trama de la realitat compartida. 


Les mares sempre porten raó.


Si no tenim futur, perquè els models que ens envolten no ens agraden, els haurem d'inventar...
És aquest el futur fotut que t'imagines amb mi?...
Millor que res.



Em costa entendre les raons simples, això si.
Diu que sempre conec  gent interessant.

De fet no vull tornar a caure en la mateixa pedra, ara, si puc, si tinc bona sort, m’agradaria fer les coses be, a la meva manera*

Aquest any el meu objectiu serà fer un curt amb el llibre que vaig escriure fa un any*

*estic buscant la versió d'en Bruce Springsteen de la cançó "Sound of silence", si algú la troba que m'ho faci saber...





12.8.10

Origen.

Origen.
Ara fa 4 anys vaig començar aquest blog parlant per petició aliena d’un esdeveniment espectacular que va ocórrer a l’Atlàntida de Sitges.
Fa gairebé 4 dies va succeir la darrera edició d’aquesta festa que es fa ara anualment.
Ara faig aquest blog per al·lusions.
Abans no podies seguir ningú d’altres blog, ni afegir-te als amics, ni fer comentaris, ni ficar enllaços al Facebook, ni al Myspace, etc...perquè no existia.
Fa 4 anys que no existien moltes coses de les que he escrit, sobretot sentiments.
Ara sembla que acabo d’arribar.
Miro a l’horitzó i no hi crec.
Llegeixo paraules...i no se a qui van dirigides...
Passejo pels carrers i cada indret em depara el retrobament amb molts records, sempre netejats de ira i embolcallats de certa tendresa.
Cada cop som més.
El temps s’acaba.
Et miro de reüll, de cara, de totes les maneres, et trec el suc en imatges, per després liquar amb degust.
Avui he despertat amb ganes de alliberar-me. Però no se on anar a alliberar-me.
No se a qui ni a què recórrer, de fet no estic segura de voler caminar de nou els mateixos camins, no de la mateixa manera.
De moment he ficat la base blanca als bastidors per després pintar-hi alguna cosa a sobre, sense cap intenció sonora.
Ahir el temps va passar molt ràpid, com sempre al teu costat, hi no vaig poder dir-te tot allò que m’hauria agradat parlar amb tu. Potser no cal. Potser si.
Et miro lliure, alliberada, cercant el teu camí, no tant perduda com dius, il·lusionada...
Sentiments trobats, sentiments contradictoris, com sempre. Dubtes.
Arribo a casa després de defugir i gràcies a no se què em trobo amb algú que vol endreçar el meu calaix de sastre de sentiments. Al menys ofego la ràbia.
Intento mirar en mi tot allò bo. En la meva realitat tangible.
Tangible és que estic lliure, tangible és que puc fer i anar allà on em vingui de gust.
Gaudeixo de compartir amb la gent el nostre temps, amb tu, amb mi mateixa.
Cada cop veig més clar que la gent fa coses i si no te a ningú a qui explicar-se-les, sembla que no tinguin raó de ser, que no siguin tan reals.
Com has arribat fins aquí? Ho recordes? Jo si.
Moltes vegades tot allò que hem criticat acabem fent-ho.
Avui he somiat, he recordat el somni, i no em volia despertar... al final he despertat, o desesperat...
Em ve de gust passejar de nit per la carretera perduda...
Tinc clar que encara que tingui la sensació tot el temps de fer-te un petó no ho vull fer, perquè aquestes coses efímeres, no son el que vull de tu, de tu i de mi...
Estar amb tu i compartir moments, riures, ironies, és el que em fa feliç...
He de destruir- les sensacions de possessió, d’expectatives, que enverinen la vida...
Viure el moment, estic aprenent, poc a poc...
Potser tu no tens il·lusió del futur amb mi...
Potser jo no tinc il·lusió del futur sense tu...
Però be, la cosa, està en asserenar l’energia vital, engegar cap on sigui, fluir, viure...
Avui no acaben les paraules...
Se totes les coses que m’agradaria  d’aquella persona que si algun dia trobo vull que m’aporti i que potser les persones que he conegut fins ara no me les han aportat.
Així que tinc clar el que vull.
Vull algú que sigui capaç de captar les sensacions intenses i efímeres de cada instant, de cada detall, de l’art, de la comunicació, de la vida, de l’emoció. Algú sense pors. Que hem faci ser valenta, valenta com sóc, i de vegades no puc expressar-me. Algú que encengui l’espurna del caos, de la creació, de l’experimentació constant.
Potser no tinc la sort de trobar a ningú que sigui capaç de fer totes aquestes a la vegada, i hauré d’anar extraient parts comestibles de sensacions de cada persona disponible en cada moment, descobrint espais.
L’origen de viure és descobrir a cada pas, a cada instant, tot allò que la vida et proposa, el teu cos, el teus sentits desperts, al màxim, al límit.
El meu tòtem per tornar a la realitat és el meu gat, el meu pinzell, la cançó, el semàfor, la clau que obre la porta de casa meva, el mirall on veig el meu reflex de 31 anys i 73 dies de vida.
El meu repte: fer les coses que vull fer sense ficar-me fre, sense parar-me els peus amb pors, dubtes, mandres i demències.
Les 12 i 12 del dia 12.

D’on vinc i a on vaig?
Vinc d’on estic vivint, vinc de la creació, de l’instant, de la passió del desig, de dos artistes de la vida, de la senzillesa, de la humilitat, de l’amor, de la tendresa, de dos apassionats per la seva passió i per la seva gent. Vinc de dibuixar tot aquest temps, d’aprendre’n dels meus pares, dels meus avis. Vinc d’un munt de cors que creuen en mi sense dubtes.
Vinc d’enlloc.
Així qui vulgui fer el seu propi camí per trobar-se ho te permès, perquè si ha de tornar, tornarà, si ha de tornar plena, tornarà; si ha de patir per entendre, no hi puc fer-hi res, només ser-hi per escoltar, per rebre-la amb els braços oberts quan descobreixi la realitat, si la descobreix, si te aquesta sort. Espero que si.
On vaig? No ho se, de moment em quedo aquí, com una estació d’enllaç, entre ets i uts, entre coses que passen, entre onades, mirades, fum i vi, del bo.
Entre pintures em veig, com sempre, entre idees per imaginar-me un instant millor per demà.
Em veig compartint els detalls de la vida amb aquell que vulgui.
Ara mateix estic en calma, en un cert caos també, intentant esbrinar cap on he de marxar, o fluir, de moment flueixo, visc, ballo, i somric de tant en tant.
No em cal ningú per sentir tot allò que sento, però estaria be compartir-ho,compartir-ho de ple,  aquest és el meu somni.


Les 12 i 12 del dia 12.


*fil musical mentre escric:
http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw

4.8.10

Aprenc.

 Aprenc.
No deixis res per desprès, per si de cas, o per vagància.
Potser el demà no existirà.
Aprofita l’ara. El moment actual, present. Viu-lo. Gaudeix-lo al màxim.
Crema’t amb el cafè acabat de fer.
Fuma’t la cigarreta fins que arribi l’autobús.

M’espera la calma.
Penso en els pròxims dies.
És com saber que, intuir somriures.
Allà hi torno aquest any.
Allà gent que conec de tota la vida. Família,
Saben qui sóc i com sóc.
Em respecten en gran mesura, els respecto, ens estimem amb senzillesa.
De vegades és difícil esborrar coses.
No vull perdre’m aquest agost.
Aquest no.
Aniré amb bicicleta pels camins del riu, dels camps poètics, de groc infinit.
De l’infinit inicial, original.
Blat.
Cartes, cases antigues, velles i belles.
Faré fotos. Dibuixaré. Em banyaré a la piscina amb l’aigua gelada del poble del costat.
Jugaré amb els meus nebots. Escoltaré música a tot arreu.
Beuré vi. Menjaré menjar casolà.

Segurament algun dia plourà i potser escriuré veient caure les gotes diluint-se per la finestra de la meva habitació. La de colors.
Tinc ganes de retrobar-me amb tot allò que tinc allà.
Potser fem excursions a les muntanyes i berenarem allà, a la font dels ulls verds.
Potser si tinc sort algú em tornarà a portar a la Laguna negra.
Potser veuré algun cérvol, alguna guineu, algun conill, o fins hi tot alguna àliga.
Segur que veuré granotes, mosques i porcs.
Pujaré a la torre que era tancada aquest hivern i podré veure tot el pla immens d’aquell espai de camps infinits.

Aquest últim més he estat veient la sèrie de “A dos metros bajo tierra”.
Parlen de la mort, de la depressió, de l’amor, de les parelles, de les pors, les repressions, la comunicació entre persones, de psicologia. Accidents.
Sabem els de la nostra família que si morim el més probable és que ens portaran a aquest poble per restar allà per sempre més.
Estaria be estar tota l’eternitat allà, fent totes aquestes coses que faig allà, envoltada de tota la meva família. De tota tota. Estaré be.
El meu pare no és original d’aquest poble. És de la ciutat.
Però ell vol que l’enterrem al camp del poble amb la seva Ducati.
M’imagino tot el lio que haurem d’organitzar. Buf!
I penso s’estarà arreglant tota l’eternitat la moto?, per que el que tenen les Ducati és que sempre s’espatllen..

Hi ha dies que la tristor em cega. M’ofega.
Però he de recordar que s’ha de succeir aquests moments… per assumir, patir, sentir…
Quant et vaig estimar, potser seguiràs sense saber-ho.
El que faria mal per sempre ja es desfà.
Ho desfaig.
Perquè vull riure cada dia, per que vull viure cada instant.

La vida és més fàcil del que sembla, només cal no complicar-la.
Senzillesa.
Se que he de ser jo qui faci el primer pas per seguir caminant.
No vull res que es pugui tocar amb la ma.
Aniré amb les butxaques buides a buscar sensacions, sentiments, curiositat, anhel, somriures, llum d’estrelles, aigua de lluna, somnis,…
Valenta. Crida!.
Si alguna cosa et fa por l’has de fer, per perdre la por.


Passejo per la ciutat, em concedeixo capritxos que he desitjat molt els últims dies.
Torno en bici.
Una senyora s’està a un banc de la Gran via.
Acompanyada del seu carro de la compra. Potser torna de comprar i seu i veu com passen els automòbils per la calçada.
Els mira però sembla que no els veu.
Com a mi em passa de vegades amb el mar.
Paraules sobre paper.

La gent sembla ben boja.
Un home passeja cinc o sis gossos en línia per la Diagonal.
Deambulen sincronitzats.
Sembla impossible, n’hi ha de tots els colors i mides, però en contra de ser un caos…
Van tots ben endreçats i en un ordre envejable…
Vull fer-li una foto… però penso que potser quebraria el seu equilibri…

Un creua la carretera amb una moto amb les rodes gegants i el manillar super allargat…

Uns nois acceleren amb unes bicis sense seient…

Una noia amb una bici sense fre…

Una noia va en una cadira de rodes sola, sembla elèctrica, pel carril bici…
Sembla contenta, somriu…

Un noi pelut, odio els pels, passa amb els seus patins, suant…

Avui la jefa ens convida a un cafè…
Arribo a la feina.