L'altre dia, no recordo per què, el meu pare va venir a veure'm...
A, vale, era per anar a buscar les pintures de l'expo de el restaurant del centre...
Anàvem en el seu taxi, volant per la ciutat, i em va explicar com va conèixer a la meva mare...
és tot un sentimental, el meu pare, encara que vulgui donar l'apariència de dur, fred i fort...
Diu que anava amb el meu tiet, el seu germà bessó a buscar la novia d'aquest,
que resulta que era la germana de la meva mare...
estaven al pàrking de casa dels meus avis paterns amb les motos, i de sobte va aparèixer la meva mare...
la Júlia...ben joveneta, davant del meu pare...
ja me l'imagino, ben vergonyós, dient tonteries, per dissimular...
amb el seu somriure insegur....
(que per cert he heretat...
Eren de ciutat, de barri de ciutat, es coneixien tots els joves de la mateixa edat...
No t'ha passat mai?
Que aparegui algú i et remogui tot el cos?
Que somriguis sense cap sentit, que parlis sense saber què voler dir...
Que se t'envel.lin els ulls...de sentiments que ballen al teu cos, tremolant...
amb els pels de punta....
Moments de pur sentiment...
d'emoció...
Jo passava per allà, ella va aparèixer...
acompanyant a algú proper...
els seus ulls clavats en els meus...
plans, però profunds...
Hi ha gent amb la que et trobes i sembla que tot sigui... senzill (al menys per un temps...
especial,...
jo em recordo, ara fa un any, mirant al mòbil, a la moto... esperant el seu SMS...
sabent que el rebria...amb aquesta sensació de felicitat, de sentir que a la fi, has trobat algú que
encaixa...
que encaixes....
que aprecia els teus detalls, que tanta gent ha despreciat...
que no atura paraules als llavis i les deixa anar sense por...
aquesta màgia del dragó...
de la reina....
de la deesa...
veïent de nou la peli de Mr Nobody, he pensat
que potser hi ha tres realitats...
la real...comuna,
la del somnis de dormir...(inconscient)
i la dels somnis de desperta...(com diuen al llibre "El Secret" que projectis allò positiu que vols que et passi...
de vegades es confón el teu desig de desperta... amb la realitat...
a vegades es troben aquestes dues dimensions...
llavors és quan sembla que tot encaixa... d'alguna manera...
és la sensació de plenitud... d'armonia...
(quan d'alguna manera sents que estàs en el bon camí...i somrius amb bastant calma..
però sabem que aquesta sensació es pot trencar...
que és només un fil...
no t'has sentit mai com si estiguessis a la festa equivocada?
i et ratlles... hauria d'haver fet nosequé...
i estic aquí... i al final... la realitat et sorprèn... portan-te les coses...
com les pensaves...
com tu crèies...
(però sabem que no es pot fer ningú il.lusions vanals.. que s'ha de viure el moment...
carpe diem*poliamor***
Comentaris