8.9.10

Per la finestra…

Per la finestra…

Ja ets al llit, la novena pel·lícula amb nom de nou tampoc és gaire engrescadora…
Ens entra la son…
Al lavabo et rentes les dents, jo escolto des de el teu sofà els detalls de sons de rutina sintàctica.
Un viatge a Rússia. Un viatge a la lluna...
L’altre cigarreta l’he fumat massa ràpid.
Tan lluny, tan a prop.
En silenci, en solitud, torno a encendre una nova cigarreta, potser la novena del dia.
O potser no.
Miro per la finestra, sento com toquen les campanes de nit, que em retornen a l’interior.
Passen per la meva retina tots els moments viscuts allà dins.
D’alguna manera intento ser valenta.
Valorar allò positiu.
La memòria no te espai per guardar molts moments dolents, només se’n guarda els més durs, la majoria d’espai és per les coses bones...
Cada recó dels espais, cada espurna de petó que resti volàtil per les escletxes de l’amor tan pur, clar i senzill que va sorgir…ens vàrem endinsar…
Una cançó em va portar fins aquí…

Espurnes, mirades universals, màgia...paraules...surt a saludar...
Gairebé cent nits...
Fred...

Aquella cançó l’escoltava un cop darrere un altre…
Em passava les tardes d’estiu a la biblioteca escoltant-la amb tota la intensitat del món…
Cridava en silenci…
En un instant sortia a treure fum…
Sense cap motiu, perquè la cançó no em porta a cap record concret meu, només és aquesta sensació que sembla que transmeti…

Tot va sorgir per naturalesa..

LOL…
Quin nom de grup més estrany!
El guitarra és el jefe de l’estudi d’interiorisme…

van tocar a la plaça reial amb “Los Niños Mutantes”…
Un munt de noies cantaven tant fort les seves cançons que no se sentia be el grup…

Estiu 09… una noia amb xancles vermelles diu que han fet un vídeo que està molt be…

Al nou pis d’una amiga meva l’espero al sofà mentre es dutxa per anar a sopar amb la resta de noies… surt el vídeo a la tele…

Trucava…l’abans d’ahir… de mentides…

No entenia el perquè de que aquesta cançó em feia exprimir els ulls, pensar en alguna cosa que no entenia, ensumo…instint?
Potser els hi dono massa importàncies a aquestes coses tan tontes…
avorrida…potser...cercant velocitat...

No pensis de més.
Penso tota l’estona…
No li donis més voltes..no cal…
Flueix..
(ho intento, però em costa, de vegades no puc deixar de voltar per les paraules…
viure sense res…desprès de tanta intensitat...
detalls emocionants…
els meus silencis,
mirades buides de idees per viure… de coses per fer…
vaig fent, sense cap sentit, com sempre… perdre el temps…
una llum al final del túnel…
(sort de nou…
paciència…
mirant la teva esquena..

pampalleijo com l’aigua de les fotos dels matins del port…
(a que no sabes dónde he vuelto hoy?

L’espurna de llum dibuixa alguna cosa efímera i tímida... la segueixo amb la mirada...
Per la pell...
Sense paraules...
Destí...

Tenir fills...
Respecte.
Somnis i realitat.
Somriures...
Llibertat...

Seguretat social, personal...

Què importen més les paraules o els actes?
Tot!

A veure si no em torno a perdre…
Potser el dia que el necessiti de veritat no tindré bateria, o el que sigui…

També és una sort perdre’s de tant en tant..
Diuen que no s’han de dir les coses abans de que succeeixin per por a que no s’acompleixin…

No perdo res…segur? Només el temps…

la ment s’acostuma tant ràpid a les situacions bones...l’angeleta sobre la meva esquena…i la dimonieta…no paren de rondinar…
(no diguis mai que parles amb ningú perquè es pensaran que ets esquizofrènica…

No diguis, no facis, …
Retreus als demès tot allò que tu fas també…
Renego?

S’acaba el temps d’avui…
Cor relaxat, relativant…
Respiro profundament quan hi penso…

Truquen a la porta…
Una noia rosa amb un vestit d’estiu vermell gesticula exageradament davant de la meva porta… crida? Parla amb un to certament histèric…
Jo estic en calces i mig adormida (són més de la una de la matinada, però és divendres…
Demano que qui és…
Ei tu que és teu aquest gat?
Si, és meu…
Dons que sàpigues que em segueix fins a casa meva, que ja és la segona vegada (silenci – mirada recta); espera una resposta…
Jo… bueno si, és normal, està pel carrer el meu gat, entra i surt per la finestra, de casa…
No es preocupi noia, que no fa res, que és molt carinyós…
Ella s’esvera…
Però és que ja és la segona vegada, que no visc molt a prop, se’n va, em segueix fins a la porta… crec que si li deixés entraria…)em torna una mirada m’entres es regira els cabells despentinats…
Jo… dons no se, es que no puc fer-hi res, tampoc li farà res dolent… és molt carinyós, potser l’ha confós amb algú…
El gat resta assegut al costat de la noia al mig de la vorera de davant de la porta de casa meva… sembla riure ( amb certa ironia) m’entres intercanvia mirades amb mi i amb la noia…
Se’n va…

Torno al llit. A casa, a la meva pau... en silenci a crits...
A refer els meus somnis plens d’estrella...

*M’encanten les situacions absurdes…i certament ridícules…
(és un regal de realitat…com a la peli “Mejor Imposible”…


dades: 
 20% d'economia en B, diner negre, ...
4.000 dones mortes a mans d'homes...
4 milions d'aturats ( la meitat són dones que treballen a casa cuidant dels seus fills, nets, avis malalts, i pre-jubilats...
els joves no troben feina i si la troben no correspón al nivell d'estudis assolit...