Ves al contingut principal

Origen.

Origen.
Ara fa 4 anys vaig començar aquest blog parlant per petició aliena d’un esdeveniment espectacular que va ocórrer a l’Atlàntida de Sitges.
Fa gairebé 4 dies va succeir la darrera edició d’aquesta festa que es fa ara anualment.
Ara faig aquest blog per al·lusions.
Abans no podies seguir ningú d’altres blog, ni afegir-te als amics, ni fer comentaris, ni ficar enllaços al Facebook, ni al Myspace, etc...perquè no existia.
Fa 4 anys que no existien moltes coses de les que he escrit, sobretot sentiments.
Ara sembla que acabo d’arribar.
Miro a l’horitzó i no hi crec.
Llegeixo paraules...i no se a qui van dirigides...
Passejo pels carrers i cada indret em depara el retrobament amb molts records, sempre netejats de ira i embolcallats de certa tendresa.
Cada cop som més.
El temps s’acaba.
Et miro de reüll, de cara, de totes les maneres, et trec el suc en imatges, per després liquar amb degust.
Avui he despertat amb ganes de alliberar-me. Però no se on anar a alliberar-me.
No se a qui ni a què recórrer, de fet no estic segura de voler caminar de nou els mateixos camins, no de la mateixa manera.
De moment he ficat la base blanca als bastidors per després pintar-hi alguna cosa a sobre, sense cap intenció sonora.
Ahir el temps va passar molt ràpid, com sempre al teu costat, hi no vaig poder dir-te tot allò que m’hauria agradat parlar amb tu. Potser no cal. Potser si.
Et miro lliure, alliberada, cercant el teu camí, no tant perduda com dius, il·lusionada...
Sentiments trobats, sentiments contradictoris, com sempre. Dubtes.
Arribo a casa després de defugir i gràcies a no se què em trobo amb algú que vol endreçar el meu calaix de sastre de sentiments. Al menys ofego la ràbia.
Intento mirar en mi tot allò bo. En la meva realitat tangible.
Tangible és que estic lliure, tangible és que puc fer i anar allà on em vingui de gust.
Gaudeixo de compartir amb la gent el nostre temps, amb tu, amb mi mateixa.
Cada cop veig més clar que la gent fa coses i si no te a ningú a qui explicar-se-les, sembla que no tinguin raó de ser, que no siguin tan reals.
Com has arribat fins aquí? Ho recordes? Jo si.
Moltes vegades tot allò que hem criticat acabem fent-ho.
Avui he somiat, he recordat el somni, i no em volia despertar... al final he despertat, o desesperat...
Em ve de gust passejar de nit per la carretera perduda...
Tinc clar que encara que tingui la sensació tot el temps de fer-te un petó no ho vull fer, perquè aquestes coses efímeres, no son el que vull de tu, de tu i de mi...
Estar amb tu i compartir moments, riures, ironies, és el que em fa feliç...
He de destruir- les sensacions de possessió, d’expectatives, que enverinen la vida...
Viure el moment, estic aprenent, poc a poc...
Potser tu no tens il·lusió del futur amb mi...
Potser jo no tinc il·lusió del futur sense tu...
Però be, la cosa, està en asserenar l’energia vital, engegar cap on sigui, fluir, viure...
Avui no acaben les paraules...
Se totes les coses que m’agradaria  d’aquella persona que si algun dia trobo vull que m’aporti i que potser les persones que he conegut fins ara no me les han aportat.
Així que tinc clar el que vull.
Vull algú que sigui capaç de captar les sensacions intenses i efímeres de cada instant, de cada detall, de l’art, de la comunicació, de la vida, de l’emoció. Algú sense pors. Que hem faci ser valenta, valenta com sóc, i de vegades no puc expressar-me. Algú que encengui l’espurna del caos, de la creació, de l’experimentació constant.
Potser no tinc la sort de trobar a ningú que sigui capaç de fer totes aquestes a la vegada, i hauré d’anar extraient parts comestibles de sensacions de cada persona disponible en cada moment, descobrint espais.
L’origen de viure és descobrir a cada pas, a cada instant, tot allò que la vida et proposa, el teu cos, el teus sentits desperts, al màxim, al límit.
El meu tòtem per tornar a la realitat és el meu gat, el meu pinzell, la cançó, el semàfor, la clau que obre la porta de casa meva, el mirall on veig el meu reflex de 31 anys i 73 dies de vida.
El meu repte: fer les coses que vull fer sense ficar-me fre, sense parar-me els peus amb pors, dubtes, mandres i demències.
Les 12 i 12 del dia 12.

D’on vinc i a on vaig?
Vinc d’on estic vivint, vinc de la creació, de l’instant, de la passió del desig, de dos artistes de la vida, de la senzillesa, de la humilitat, de l’amor, de la tendresa, de dos apassionats per la seva passió i per la seva gent. Vinc de dibuixar tot aquest temps, d’aprendre’n dels meus pares, dels meus avis. Vinc d’un munt de cors que creuen en mi sense dubtes.
Vinc d’enlloc.
Així qui vulgui fer el seu propi camí per trobar-se ho te permès, perquè si ha de tornar, tornarà, si ha de tornar plena, tornarà; si ha de patir per entendre, no hi puc fer-hi res, només ser-hi per escoltar, per rebre-la amb els braços oberts quan descobreixi la realitat, si la descobreix, si te aquesta sort. Espero que si.
On vaig? No ho se, de moment em quedo aquí, com una estació d’enllaç, entre ets i uts, entre coses que passen, entre onades, mirades, fum i vi, del bo.
Entre pintures em veig, com sempre, entre idees per imaginar-me un instant millor per demà.
Em veig compartint els detalls de la vida amb aquell que vulgui.
Ara mateix estic en calma, en un cert caos també, intentant esbrinar cap on he de marxar, o fluir, de moment flueixo, visc, ballo, i somric de tant en tant.
No em cal ningú per sentir tot allò que sento, però estaria be compartir-ho,compartir-ho de ple,  aquest és el meu somni.


Les 12 i 12 del dia 12.


*fil musical mentre escric:
http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw

Comentaris

tanitera ha dit…
Molt ben dit... es tracta d'anar trobant i compartint moments... potser no tindràs la sort de fer-ho amb la mateixa persona, o la tindràs només durant un temps determinat... m'he vist molt reflectida en el que dius... potser perquè jo també he volgut viure sempre intensament.
lutxana ha dit…
m'encanta que la gent intenti viure intensament... m'omple d'alegria, sort!

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…