28.8.10

el so del silenci*

La revolució interior
Trobaràs l’home dels teus somnis, diu la peli.
No tinc  l’home dels meus somnis.
Ni potser tampoc cap  dona dels meus somnis.
No m’agrada que en general al nostre món s’obviï que existim les lesbianes.
Cerco pel·lícules  in streemming per mirar, i gairebé el 99% de pel·lícules, series de televisió, documentals, música, obres de teatre, dansa, etc; obvien les lesbianes, o si tenim sort i tracten el tema, sol ser d’una manera supèrflua, etc.
El fet és que no em sento reflectida en els arguments de ficció i també de no ficció que es tracten en general als productes d’oci.
El so del silenci.
Silenci documental.
Silenci existencial...

Potser el que m’atrau d’aquests productes és la manera de desenvolupar les trames, la evolució rodona dels seus personatges, la fotografia de cada seqüència, inclús algun pla o gir argumental, algun tema tabú tractat, etc.
Trobar productes de temàtica lèsbica és tan difícil com trobar un bon corrector de text en català lliure.

Ens reprimim constantment per sobreviure, per conviure en societat.

De fet moltes vegades preferim les coses complicades, misterioses, inclús perilloses, que les senzilles i fàcils, perquè aquestes darreres es fan avorrides.

S’acaba la il·lusió.



De fet la vida en si no és més que l’instant present, i el record del passat.
El futur és efímer, és només un somni, o un malson.
És tot només una funció.


Ofrenes públiques al pitjor postor*
Em vaig despertar d'un mal son, recriminant sobre la oportunitat inexistent, ara ja no la valoro, ara retrec les raons, simples, de preferir la solitud. 
Ara em sembla veure més clar, de totes les maneres.


Algú més sensible, algú encara més inconscient, que no es conformi en utilitzar els demés...o deixar-se utilitzar: principis i valors vitals diferents...
Si no ho valores no ho vals..

Ningú és tan important a les nostres vides per no ser substituïble, o millorable...

La qüestió és tenir sort, bona sort, de fet, d’estar en el lloc ideal, en el moment oportú, per creuar-te en el camí d’aquella persona que vulgui intercanviar paradoxes vitals amb tu.

Deprecio a tot aquell que em deprecia, cadascú te el que es mereix, diuen...

La soledat ens envolta i ens acompanya tota la vida, en els moments personals, íntims...
De fet ja no estem soles, estem acompanyades de la solitud.
La nostre.

Ja ho deia la Caterina Albert Paradís. Ho deia, ho va dir fa molt, i molt be.

Sona de sobte flamenc a la ràdio del lavabo (m’agrada dutxar-me escoltant música).
Deixo que soni, s’ho val, la  Niña Pastori, el Cigala... cantant per “Soleares”?
Genial. No en se gaire jo de flamenc, però de tant en tant m’agrada.

La solitud infinita dels i les homosexuals. La incomprensió que sentim és eterna.

Al xat del tant detestat Facebook parlo amb la gent.
Et connectes per desconnectar.

Què tal les vacances al poble?
Bé, en família, heterosexualitzant-me una mica...
Com?
Si m’han entrat ganes de formar una família, de tenir  fills, de ballar música patxanga d’envelat, de trobar una feina fixe i de treure’m el carnet de conduir.
Reflexos inconscients vers a la realitat visionada, realitat de falsedats, hipocresia i de deixar fer.

Diu que hi ha dos tipus de persones, els simples i els ratllats.

Els ratllats com jo pensem que hi ha dues paraules que ens agradaria escriure tal com ens surten: improvitzar i solitut, en comptes d’escriure-les correctament.
Jo crec que hi ha gent simple, però potser molts d’aquests simples només s’ho fan per no profunditzar en la seva existència.

Un altre món és possible, però aquest no ho és, sembla que deia aquest filòsof contradictori que acaba de morir. Raimon Panikkar. Llàstima que el coneixem ara que mor.

Llibres amb sentit vital, escriptors amb vides literàries(els coneguts desconeguts)hermann hesse,  chuck palahniuk, l’escriptor de “El club de la lucha”,...recordats i viscuts de sobte per impulsos vitals.. incondicionals virals...

Vides al límit, utilitzant l’usb en mode no segur...

És més fàcil seguir el camí segur, el simple, el de no complicar-se l’existència, el de conformar-se, el de que si et diuen no, fer cas omís. Jo no sóc així.


És fàcil seguir el joc, deixar-se portar per la inèrcia, acabaré volent una família a l'ús, sabent que és una fórmula plena de repressions i alienacions personals; potser acabaré fins hi tot fent-me creure a mi mateixa que puc fer servir aquests models obsolets de vida,. 
Potser arribaré a convèncer al meu cervell amb mentides per que estimi a un home creient que així seré feliç, que encaixaré en la trama de la realitat compartida. 


Les mares sempre porten raó.


Si no tenim futur, perquè els models que ens envolten no ens agraden, els haurem d'inventar...
És aquest el futur fotut que t'imagines amb mi?...
Millor que res.



Em costa entendre les raons simples, això si.
Diu que sempre conec  gent interessant.

De fet no vull tornar a caure en la mateixa pedra, ara, si puc, si tinc bona sort, m’agradaria fer les coses be, a la meva manera*

Aquest any el meu objectiu serà fer un curt amb el llibre que vaig escriure fa un any*

*estic buscant la versió d'en Bruce Springsteen de la cançó "Sound of silence", si algú la troba que m'ho faci saber...