Ves al contingut principal

el so del silenci*

La revolució interior
Trobaràs l’home dels teus somnis, diu la peli.
No tinc  l’home dels meus somnis.
Ni potser tampoc cap  dona dels meus somnis.
No m’agrada que en general al nostre món s’obviï que existim les lesbianes.
Cerco pel·lícules  in streemming per mirar, i gairebé el 99% de pel·lícules, series de televisió, documentals, música, obres de teatre, dansa, etc; obvien les lesbianes, o si tenim sort i tracten el tema, sol ser d’una manera supèrflua, etc.
El fet és que no em sento reflectida en els arguments de ficció i també de no ficció que es tracten en general als productes d’oci.
El so del silenci.
Silenci documental.
Silenci existencial...

Potser el que m’atrau d’aquests productes és la manera de desenvolupar les trames, la evolució rodona dels seus personatges, la fotografia de cada seqüència, inclús algun pla o gir argumental, algun tema tabú tractat, etc.
Trobar productes de temàtica lèsbica és tan difícil com trobar un bon corrector de text en català lliure.

Ens reprimim constantment per sobreviure, per conviure en societat.

De fet moltes vegades preferim les coses complicades, misterioses, inclús perilloses, que les senzilles i fàcils, perquè aquestes darreres es fan avorrides.

S’acaba la il·lusió.



De fet la vida en si no és més que l’instant present, i el record del passat.
El futur és efímer, és només un somni, o un malson.
És tot només una funció.


Ofrenes públiques al pitjor postor*
Em vaig despertar d'un mal son, recriminant sobre la oportunitat inexistent, ara ja no la valoro, ara retrec les raons, simples, de preferir la solitud. 
Ara em sembla veure més clar, de totes les maneres.


Algú més sensible, algú encara més inconscient, que no es conformi en utilitzar els demés...o deixar-se utilitzar: principis i valors vitals diferents...
Si no ho valores no ho vals..

Ningú és tan important a les nostres vides per no ser substituïble, o millorable...

La qüestió és tenir sort, bona sort, de fet, d’estar en el lloc ideal, en el moment oportú, per creuar-te en el camí d’aquella persona que vulgui intercanviar paradoxes vitals amb tu.

Deprecio a tot aquell que em deprecia, cadascú te el que es mereix, diuen...

La soledat ens envolta i ens acompanya tota la vida, en els moments personals, íntims...
De fet ja no estem soles, estem acompanyades de la solitud.
La nostre.

Ja ho deia la Caterina Albert Paradís. Ho deia, ho va dir fa molt, i molt be.

Sona de sobte flamenc a la ràdio del lavabo (m’agrada dutxar-me escoltant música).
Deixo que soni, s’ho val, la  Niña Pastori, el Cigala... cantant per “Soleares”?
Genial. No en se gaire jo de flamenc, però de tant en tant m’agrada.

La solitud infinita dels i les homosexuals. La incomprensió que sentim és eterna.

Al xat del tant detestat Facebook parlo amb la gent.
Et connectes per desconnectar.

Què tal les vacances al poble?
Bé, en família, heterosexualitzant-me una mica...
Com?
Si m’han entrat ganes de formar una família, de tenir  fills, de ballar música patxanga d’envelat, de trobar una feina fixe i de treure’m el carnet de conduir.
Reflexos inconscients vers a la realitat visionada, realitat de falsedats, hipocresia i de deixar fer.

Diu que hi ha dos tipus de persones, els simples i els ratllats.

Els ratllats com jo pensem que hi ha dues paraules que ens agradaria escriure tal com ens surten: improvitzar i solitut, en comptes d’escriure-les correctament.
Jo crec que hi ha gent simple, però potser molts d’aquests simples només s’ho fan per no profunditzar en la seva existència.

Un altre món és possible, però aquest no ho és, sembla que deia aquest filòsof contradictori que acaba de morir. Raimon Panikkar. Llàstima que el coneixem ara que mor.

Llibres amb sentit vital, escriptors amb vides literàries(els coneguts desconeguts)hermann hesse,  chuck palahniuk, l’escriptor de “El club de la lucha”,...recordats i viscuts de sobte per impulsos vitals.. incondicionals virals...

Vides al límit, utilitzant l’usb en mode no segur...

És més fàcil seguir el camí segur, el simple, el de no complicar-se l’existència, el de conformar-se, el de que si et diuen no, fer cas omís. Jo no sóc així.


És fàcil seguir el joc, deixar-se portar per la inèrcia, acabaré volent una família a l'ús, sabent que és una fórmula plena de repressions i alienacions personals; potser acabaré fins hi tot fent-me creure a mi mateixa que puc fer servir aquests models obsolets de vida,. 
Potser arribaré a convèncer al meu cervell amb mentides per que estimi a un home creient que així seré feliç, que encaixaré en la trama de la realitat compartida. 


Les mares sempre porten raó.


Si no tenim futur, perquè els models que ens envolten no ens agraden, els haurem d'inventar...
És aquest el futur fotut que t'imagines amb mi?...
Millor que res.



Em costa entendre les raons simples, això si.
Diu que sempre conec  gent interessant.

De fet no vull tornar a caure en la mateixa pedra, ara, si puc, si tinc bona sort, m’agradaria fer les coses be, a la meva manera*

Aquest any el meu objectiu serà fer un curt amb el llibre que vaig escriure fa un any*

*estic buscant la versió d'en Bruce Springsteen de la cançó "Sound of silence", si algú la troba que m'ho faci saber...





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…