30.7.10

Podia fer mil camins.

Podia fer mil camins. Però no es decidia per cap.
No es podia permetre el luxe de tornar-se a equivocar.

Podia seguir, sense fer res determinat, continuar anant a la feina cada dia, tornar, mirar la vida, sense emocions, sense res especial, o potser tot.
Podia tornar enrere, tornar-se a ofegar.
Desprès d’uns quants canvis quotidians.
Per saber quelcom primer hauràs d’evaluar la teva situació.
Punts febles, punts forts, allò que t’agrada, omplir espais, temps.
Fer coses.
Trobar el teu camí, vol dir, pensar que allò que fas, te una finalitat, et compromets, t‘il·lusiona, i et provoca un tímid somriure de tant en tant.
Definició d’ella mateixa en aquell precís instant.
A què et dediques?
Arreglo mapes per que la gent no es perdi, seguretat social.
T’estimes?
Si, m’agrada com sóc, el meu entorn, la gent, ningú no és perfecte, però estic prou be.
No em puc queixar.
Raons?
Viure la vida, de la millor manera possible. Expressar. Comunicar.
Aprendre coses, descobrir detalls efímers.
L’absurd.
Els colors plans.
Art.
Família, amics, gent, conèixer gent nova.
Somriure.
Senzillesa, humilitat, conscient, intentar millorar-me cada dia, ajudar als que m’envolten si em necessiten.
Escoltar.
La gent et preguntarà de què treballes, quants quilos peses, quants viatges has fet, quin esport practiques?

Ningú et preguntaràs si has trobat la teva passió.
Dissimulen la seva insidia de tu.
Consideren parts materials com taula de mesura de les teves facultats d’adaptar-te en aquesta societat.

Li venen al cap els millors moments. Els divendres de retrobament, de parlar de la setmana, estirades al llit.
Els diumenges avorrits.
Els petons inesperats.

Tot això ha desaparegut de cop.
Ha estat traumàtic.
No ho esperava.
Es lamenta per no haver-se adonat.
Sentia en el fons del seu cor que tot rutllaria.
La seva intuïció, raó, cor, o ànima, es va equivocar del tot.
I potser és això el que més trasbalsa.
Ara no sap qui és, ha perdut la seva orientació, no se’n refia ja de la seva brúixola interior.
Aquesta sí que si, es deia sempre a ella mateixa, confia en ella.
Ara mira, escolta, entén, espera que algun dia tot torni a ser especial.
Comprèn que les necessitats dels demés estiguin molt lluny de les seves.
Materialisme, aparences, snobismes, etc.

La màgia de les coses més petites és allò que la encanta.

No val la pena seguir patint. T’avorreixes de tu mateixa, en la teva versió melancòlica, desprès d’un temps.
Desprès alts I baixos, desequilibri. Moments de redescobriment.
Un somriure del meu nebot és infalible per despertar de nou.
I quina serà la realitat, es pregunta, l’ara, o l’ahir de fa uns mesos envoltada dels seus petons?
Tot era real, si, encara que sembli que hagi estat només un somni.
Pensa que només és un malson.
Somia que només es tracta d’un malson, es desperta i veu que és la realitat.
Torna a passar pel mateix punt de l’el·lipse de fa un any.
Aprofita la oportunitat de tornar a començar.
No tothom la te.
No vol tornar-se a reprimir res, no vol ser res més que ella, al natural.
Vol que se l’estimin tal qual, que no la jutgin, que no la critiquin constantment.
Encara que te en compte que hi ha gent que no saben expressar d’una altre manera millor que t’estimen. Les critiques volen dir que t’estimen? O que t’odien?
Ella pensa que es pot dir tot d’una manera més adequada, dissortadament.

Però també li balla al cap la idea, d’aquells als que els hi ha funcionat, entre cometes, les seves relacions. Però realment suposa…
Pensa que seguir un mateix camí, capbussada, dóna un tant més d’oportunitats d’encertar. La primera opció, si t’hi fiques, te més opcions, per naturalesa quàntica.
Però si apareix una opció nova sempre te més oportunitats de ser l’encertada, que qualsevol antiga opció.
Així podia triar entre ensarronar-se amb la primera opció i persistir.

No volia ser de nou una prova, volia algú segur, que la volgués i prou.
No vol sentir-se malament pels raonaments externs.

Es pregunta perquè la gent diu que ella és insegura, li diuen que és perquè canvia d’opinió, o que en un moment pensa una cosa i després una altre.
Potser és així. Però no veig cap problema en repensar-se les coses, adaptar-se, millorar, evolucionar, encarar els reptes, canviar sempre és per millorar.

Si cerques un Princep blau no seré jo, diu la cançó d’en Drexler.
Credencials a la solitud.
Aprofitar l’airet que entra per la finestra i regira l’energia de casa meva.

Si et fa por l’has de fer, per perdre la por.

Te por a sentir-se feliç, perquè en molt moments de la seva vida, quant s’ha sentit més pròxima a aquests plenitud, tot s’ha enfonsat de cop.

És tan cega com es sent?

En Drexler diu coses a les lletres de les seves cançons que li fan sentir-se be, ja que pensa, mira hi ha gent com jo al món.

Detesta les persones que repassen als demés per la cara coses assolides plenes de falsedat. Dissimulen la seva repressió. Ja els hi està be?

No en tenen prou.
No en tenim prou mai?
Potser s’han rendit, ja en tenen prou, desprès de tot.
Val més la pena està mig satisfeta, que buida del tot.
Seny.
Reprimir els desitjos, les passions, les sorpreses.
La vida.

Hi ha gent que és d’algun lloc concret, no és el meu cas, jo estic aquí de pas.

No vol deixar de fer res per no fer sentir malament als demés.
No ho faig per que t’agradi, ho faig per que ho sento així.

No es vol fer vella, com el tamboriler.
Es llençarà per les escales?
No vol ser una solitària fracassada.
Vol compartir la vida.
No vol seguir sentint-se malament per no assolir les necessitats materials de les que la rebutgen.

Si la troba a faltar, si l’estima, perquè no va a buscar-la?
Te por de tornar a fracassar?
Te por del futur, encara que mai se sap.

En el mode esquema… tot és veu més clar, es veuen més ràpids les errades.

A les tres marxarà encara que no tingui res a fer.
Podrà no fer res. Sense preses, sense que tenir que rendir comptes a ningú.
Sense explicacions, sense ets i uts.

No li cal un ordinador perfecte, ni un pis ideal, ni una feina complidora de la ment que no la deixi pensar en ella mateixa. No vol fer el camí de Santiago. No és tan snob.
No vol tornar a dir de nou les mateixes coses amb les seves paraules, però hi torna.


No vol assolir el paradigma de perfecció de ningú.
No vol ser la peça per encaixar en un puzle personal.

Demà és impossible. Quan menys t’ho esperis…


No deixarem empremta, només pols d’estrelles.

Ningú sap perquè neix l’amor o perquè desapareix.
M’espera un cafè frappé.