Passa al contingut principal

Era un nou dia

Era un nou dia, no tenia res a fer.
Li va venir de gust anar a prop del mar.
A mirar el mar, a veure’l.
Va omplir la seva bossa de tela de ratlles vermelles i negres amb un llibre, una llibreta amb gairebé totes les fulles emplenades, un mp4 amb música sentida, una ampolla petita d’aigua i tabac.

De camí a la platja veia a la gent circulant al seu voltant, cadascú amb els seus neguits, les seves passions, omeses en societat.
Va fer  una nova cigarreta amb el paper d’arròs,
Fum.

La platja ja no era tan atapeïda com el diumenge. Era dimarts, els dimarts la gent no pensa tant en anar a la platja, o si.
Gent corrent pel passeig del mar, patinadors, ciclistes espontanis, passejadors de gossos.

Va baixar a la sorra i va notar que era ben calenta, gairebé cremava la pell dels peus.
Això va fer que accelerés el pas.
A la vora de la mar va observar sense presa les onades morint amb tota la ràbia del món.
Introduí el peu esquerra a l’aigua a poc a poc.
Una vegada va fer una classe de Karate i va aprendre que aquests que practiquen aquests esports comencen tot el que fan amb el peu esquerra, si són dretans. És una manera d’aconseguir equilibrar les inèrcies del cos. D’aquesta manera va incloure aquesta opció per sempre més en el seu tarannà vital. A més incloïa també un toc de gràcia a la seva ideologia bakuniniana.
Va decidir seure a la sorra.
Allà va observar les persones que l’envoltaven.
Alguns despullats del tot, la resta amb banyadors.
Parelles aprofitant la avinentesa, solitaris lectors de llibres milpaginers compulsius, grups de joves inquiets, etc.
Tots els estius són iguals pensava. Tot gira en cercles, o potser en el·lipses, com deien els grecs.
La perfecció de la imperfecció.
Perquè no? Potser nosaltres també circulem en el·lipses com si fóssim petits estels, planetes, i no obstant per això mateix sempre diuen que cada persona és un món.
I qui seria el nostre Sol?
I la nostra Lluna?
La mare, el pare, el germà, l’amic de joventut, el primer amor, o fins hi tot nosaltres mateixos som el nostre propi Sol.
Cercar explicacions a l’existència no porta enlloc, pensava.
Potser és millor centrar-se en les possibilitats materialistes de la nostra societat i estar-se de tonteries.
Ara creia que seguint aquella teoria ella era un planeta errant, d’aquest que no tenen Sol, sobre el que girar; potser un planeta que ha donat tantes voltes sobre sí mateix que s’ha passat de rosca.
La vida fins aquest moment havia semblat un ball de bastons, dels que feien a l’esbart quan era nena, amb el típic “canvi de parella” inclòs. La qüestió era fer soroll.

Mirava al mar i pensava en el seu temps passat, les històries.
Pensava que ja no se’n recordava si havia succeït o no el fet d’ estar-se a la platja amb una parella. Mai no havia estat a una platja amb un amor, banyant-se a l’aigua, prenent el sol. Potser sí, però feia anys.
Potser cinc anys. Ho trobava a faltar. Moments de platja en companyia especial, d’amor.
Ballar, juntes, també li venia de gust.
Ballar on fos.
Ballar cançons divertides i també lentes.
Dinars de fideuás amb vi blanc.
Potser només calia una mica de bogeria.

Errar, errors, errant, planeta. Girant.
Esfera sortida de l’eix.
Perd el nord.
El llenguatge fa referència directe, pensava.

Recordava el llibre de la Lucía Etxebarria on aquesta també feia jocs de paraules i conceptes amb termes propis l’astronomia.
El Petit Príncep també al·ludeix en que cada persona tenim el nostre propi món, moltes vegades obsessionat amb una sola cosa, ell amb la seva flor.
Però és que a la Lucía li agrada molt el Petit Princep. A un altre llibre seu surt un personatge que el porta tatuat, pensava.

Es va girar en rodó, en si mateixa, mirava el cel, la lluna creixent al dia, mig transparent, emboirada.
Els nuvolets minsos. Tranquils, febles, decoraven prou be l’escenari.

Va començar a dibuixar a la seva llibreta plena d’anteriors apunts.
Al dibuixar no pensava en res en concret, deixava anar la seva ma amb el novè Pilot de l’any.
A l’atzar es creava una línia que no sabia on aniria a parar. I així sorgí de la tinta un ull. I un altre. Unes parpelles, dolces, una flor (la del Petit Princep), uns llavis vermells, un rinxol que creuava de dalt a baix la pàgina i endreçava el que seria la silueta d’aquell nou personatge.
Potser seria pèl-roja, sempre l’havien atret les dones pèl-roges, però no havia conegut cap finalment interessant o interessada.
Ara recordava una espectacular, Gallega, li va fer una entrevista al programa de ràdio.
Realment espectacular, màgica, amb els cabells tan i tan de color pastanaga fosc, increïble.
(Potser li atreien les dones pèl-roges per que li recordaven a la seva mare, pensava; el problema també és que n’hi ha moltes de pèl-roges falsejades).

Va continuar amb el seu dibuix de tarda de juliol a la platja.
Sabia que els seus últims quatre estius havien estat un desastre total. Sobretot els últims tres.
Desastre per avorrits, per estranys, per insípids.
Havia fet coses i s’ho havia passat be, però no havien estat apassionants, com li hagués agradat.
Aquest es veia venir ben semblant.
Dies i dies de girar cua.
I no li venia gens de gust estar-se observant a la gent un estiu més com una estranya marginada.

Volia descobrir coses noves, o velles, sobretot belles.
Compartir encara que fos amb la seva mare.
Fer les coses que havia de fer, per seguir les normes d’aquesta societat imposada.
Mirar el futur amb optimisme.

Dibuixava ara un nou ull, seguit de la seva parella. Uns nous llavis desconeguts.
Potser dibuixava el que somiava?, va parar-se a pensar per un instant.
Quina  gran descoberta!.
Ideal per aquells moments en els que no saps què vols, quan vols fer tots els camins, però cap en concret, és en aquell moment de caos existencial, en el que comença la creació, l’encertada, la llum et crida. La teva llum.

El silenci la envaïa del tot, els sorolls i crits esbiaixats de la gent de platja eren llunyans.
Les festes de Gràcia, pensava. La festa major del poble de la seva mare. Coincidien.
Volia viatjar, però en aquest moment no tenia diners per fer coses d’aquest tipus.
Mai en tenia. Podria pujar al tren i baixar on li vingués de gust.

Tenia clars quins eren els passos a seguir a partir d’ara. Tenia models.
Deixar de fumar, de veritat.
Cuidar-se.
Fer el que toca, sense seguir a les impulsivitats irracionals de sempre.
No tornar a caure de nou en els mateixos errors de sempre.
Exigències incendiaries de l’amor.
Fer sense esperar.
No tenir por a molestar.
Proposar sense por al no.
No pensar tant i fer més.
No perds res per intentar.

No te masses coses clares.
Porta buides les butxaques,

Segueix el dibuix amb línies que finalitzen en espirals.
De sobte sent el soroll d’ algú que es capbussa a l’aigua, ben a prop.
Fins hi tot li arriba a acariciar alguna espurna perduda d’aigua molla, humida.

Segueix dibuixant impenetrable. La darrera línia li crida ser acabada per saber el seu final.

Segueix la línia, omple alguns buits de negre pla, i respira.
De sobte sent una presència desconeguda que s’apropa cap a ella.
Una energia nova al seu espai vital.
Una energia nova però que li fa la sensació de que la podria reconèixer per sempre més allà on fos.
Algú pren seient a la vora del mar.
A prop.
La mira.
Retorna l’ofensiva.
Uns ulls transparent, plens de vida, li miren.
Acompanyat amb tons de vermell llampant que flueixen sobre uns llavis mig oberts
a punt de començar a parlar.








Comentaris

Rai ha dit…
... me he sentido de alguna forma identificado.

Extraño, debe ser el mar.

y sí, entre semana se supone que hay menos gente en la barceloneta

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...