Ves al contingut principal

El destí.


Diuen que no ha destí uns, que cada un fem el nostre camí.
Altres diuen que tot està escrit. Ja pots fer el que vulguis que tot et condueix al mateix final.
On està escrit?
La naturalesa humana ens fa voler saber sempre d’on venim i a on anirem a parar. Com es va crear l’univers.
La coincidència, les estrelles i el que sigui m’ha portat aquí, a dia d’avui.
Hola.
La meva forma de somriure. Pujo la cella de tant en tant.
Rebaixes paradisíaques: no hi ha res?
Si no ho veig no m’ho crec.
Gira el cercle de nou. Vull sortir i no se com. Diu el rei de la relativitat que si no saps sortir d’un embolic, surt per on has entrat.
Per on he entrat? Per Internet? Per l’angoixa de veure passar les hores i el temps sense trobar res interessant? Torno a l’armari?
M’agraden les exposicions d’art, però sola no hi vaig. Perquè? Si en realitat a ningú més que conec li agrada fixar-se en els detalls d’allò que s’exposa amb calma, sense preses.
Una vegada vaig fer-me d’un grup de noies amants de l’art però tot es va acabar embolicant d’allò més. No us ho podeu imaginar. La cap del grup era una travestí  lesbiana, una dona de baixa eterna per depressió, una metgessa que acabava de fer els exàmens del Mir, jo,, etc.
No et preocupis diu ella tu sempre coneixes gent interessant.
Una altre em diu que pinti.
Pinta!.
Què vols que pinti?Ja no em queda lloc pels quadres a casa!
Es com deixar de fumar, vols i saps que pots, però no saps com. El dia que decideixes deixar-ho és el que fumes més. Por de deixar de fumar per que saps que hi tornaràs?
Deixa’t emportar per la vida. Flueix.
El que més ràbia em fa es que sembla que la meva gira en cercles i no hi puc fer res.
De vegades et lleves amb una gràcia lluent al cor que et fa apreciar cada detall d’aquell dia nou. Un dia radiant, i sembla que tot surt rodó, roda el cercle, roda la vida....
Sí a un futuro prometedor.
Para grande la más grande.
Volare, cantare, feliche,...divino di blu...
Futbol en 3D.
També estava escrit que cremarien a tota aquella gent els nazis?
A mi ara em cremarien segur, i amb la meva sort, segur que m’enxamparien, no em podria exiliar. Dona, descendent de jueus i de moros segur (diu el meu pare que també dels gitanos), lesbiana, amb professió gens productiva, anarquista, amb ulls morens...
Potser em salvaria pel meu somriure.
Estava escrit que els bancs estafarien amb les hipoteques i els crèdits a totes les empreses i a la gent en general?
Estava escrit que tots els polítics del pp, psoe, ciu, etc s’omplirien les seves butxaques a costa nostra, amb tota la “face”?
Estava escrit que 37 dones havien de morir a mans d’homes aquest any?
Ara arribo.
Desprès de tot hem tingut sort de viure com vivim, el que va escriure el destí es va lluir amb nosaltres.
Ara escric jo. Somric. Somrius?
Que cremin totes les banderes, tothom som iguals.
Imaginava moltes vegades una escena idíl·lica: érem a una caseta una mica allunyada del poble. Escoltava música, dibuixava, prenia un te. Arribaves tota suada de fer una volta en bicicleta. Silencis i un petó. Somriures.
De cop et despertes.
Somies amb Pims? (M’ha preguntat avui el proveïdor).
No, somio amb altres coses.  
Tinc por de somiar, perquè a vegades penso que, el que imagino o somio ho destrueixo al imaginar-lo.
Últimament havia agafat confiança a això de somiar, potser gairebé no em calia, perquè semblava tot genial. Tot rodava, semblava que tenia sentit. Somreia.
Hi havia hores d’espera i de neguit també que solapava amb activitats evasives com treballar, estudiar, anar amb les amigues, família. Així sembla que passi molt més ràpid el temps.
Els meus juliols són eterns. Gira el cercle. Gira la vida.
M’agraden les cartes, em creen curiositat, les intento interpretar, llegeixo el seu significat volent potser saber el meu futur prometedor, sempre amb un toc de escepticisme.
No m’ho acabo de creure.
L’any passat em van dir un seguit de coses que no em creia i van succeir. El que si que tinc és memòria. Aquest any hi vaig tornar a la nit bruixa. A veure com surt aquest nou any.
Per a mi l’any comença la nit de Sant Joan en realitat.  I aquest any sembla que ha tornat a començar de nou.
M’agrada el futbol però no les banderes.
Que juguin despullats com a les olimpíades originals.
Miro un missatge rebut nou a un enllaç a una web, que sembla el que no és: http://www.tusdestinos.net/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…