Ves al contingut principal

Selecció

Selecció. Gaudeix.
Abba. Chiquitita sabes muy bien…

Alguns dissabtes pel matí anava a veure als seus avis materns i a la tieta que vivia amb ells.
Només entrar al pis corria fins a la darrera habitació del passadís central.
Allà trobava a la seva eclèctica escoltant música a la seva nova mini cadena amb platina per a Cd’s.
Encara que ella preferia de totes totes el so del plat de vinil.
La nena treia del seu lloc el disc d’Abba on sortien els components del mateix grup musical posant en una decoració com si acabessin de pintar una paret.
Màgia al deixar caure lentament l’agulla sobre el plàstic negre i tot seguit començar a sentir les rascades efímeres de la fricció, que paulatinament deixaven entreveure els sons d’una nova cançó.
Sonava “Chiquitita”, i ella l’escoltava encara que no sabia què deia la lletra.
Li agradava la melodia.
Escoltava.
A la vegada anava remirant els llibres, les caixetes, la roba penjada, les sabatilles, les figuretes dels estants, els altres discs.
Sempre mirava les fotos, de vegades agafava la maquineta de mirar diapositives.
Era sensacional, semblant d’alguna manera a aquells souvenirs que disposen de vàries fotografies a dins i que van passant al fer clic, mentres mires per un forat.
Els detalls eren imprescindibles junt amb l’aroma a tes anglesos i flors assecades perfumades.
Fotografies de viatges, records de viatges bucòlics místics.
Mirava sobretot una que estava emmarcada.
Sortia la seva tieta ben joveneta en el seu primer viatge a Anglaterra, amb un noi negre i una altre noia. Els tres penjats els uns dels altres per les aixelles i somrients, hippies amb cert aire folk marihuaner. Només els hi faltava una guitarra amb acordió inclosa.
No pot deixar de fumar.
Fum.
Desprès potser mirava com la seva iaia cuinava alguna cosa a la cuina.
Jugava amb el gat de l’edifici, un gran gat ratllat de taronges, anomenat Minuto.
Era tan tou i gran que feia goig enfonsar els dits a la seva panxa peluda.
Més tard remenava les fitxes del dominó o potser acompanyava al seu avi a regar les plantes de l’entrada de l’edifici. Agafava un piló de dimoniets.
Mirava el bastó del seu avi, pal de fusta, al que havia relligat cordes de colors, i també duia enganxats diversos adhesius.
Ell volia ensenyar-li a fer cal·ligrafia. Les primeres lletres dels escrits re decorades amb ornaments de tinta negre.
Ella potser era massa petita encara, no sabia ni llegir ni escriure, però sí que dibuixava, i molt.
Abans de dinar la seva iaia li donava patates fregides en forma de cercle que se li enganxaven entre les dents i el paladar.

Les revistes de paper couché.
Els diaris. Un diferent per cada persona de la casa.
Els còmics d’Asterix i de Tintin. La llum del sostre de l’Spiderman.
Jocs de cartes.

La guitarra entre les meves mans. Soroll.
Dinar.
Dibuixos de després del telediari i migdiada de pel·lícula de desprès de dinar.
Olor a cafè de cafetera acabat de fer.
Qui fa el Café?

Ho recordo com si fos ahir.
El videoclip de Michael Jackson.
Disfressa de Superman feta a ma.
La meva mare va cosir-lo desfent un pijama blau. La capa vermella.
La S de súper dibuixada a ma pel meu pare. Les botes de pluja, vermelles.
I la cueta regirada al front.
Punys a l’aire i a volar.

Els dissabtes per la tarda si havia partit ens colàvem a veure els últims minuts al vell camp de l’Espanyol.
Una bufanda, una bandera, un barret.

Sopa amb ou dur. Espaguetis amb tomàquet, al dente.
Ou ferrat amb tomàquet Solis.
Magi.
Seat 125 blau marí. Inversió familiar.
Deixa la  clau sota les guies de telèfon de l’entrada.

2142436 el vell telèfon*on sempre podia trucar…
nena casa 24,26.

Anem al parc?
Anem a fer la Primitiva?
Si falta algun número te un dau que llença i escriu el que surt.

Mai l’ha tocat la loteria de la sort.
Però una mica si la loteria de la vida.

Selecció de números segons les dades de naixement dels seus fills.

 Prohibit prohibir.

A vegades hi ha coses que s’han de intentar mantenir reforçant-les.

Ella sempre troba important aconseguir que les coses que es compra siguin molt econòmiques. Li agrada dir-ho, li fa sentir-se be.
Hi ha gent que és al revés, que dir que s’ha gastat molts diners, o fer-ho veure, també els hi satisfà.
Les samarretes noves de Polo Ralf Lauren, crec, tenen dibuixat el logo del cavall amb el jugador de polo, de mida gegant.
Corea del Nord al Mundial?
Hipocresia mundial. Global.

Si ets pobre o provens d’una família humil és bastant provable que siguis un fracassat escolar.
Volen mà d’obra?
Volen espectadors de Tv.
Volen socis pels clubs esportius.
Volen drogoaddictes.
Volen consumidors obsessius.
Tòpics.
Volen llegidors de diaris escombraries (gratuïts i de pagament, més que diaris semblen diaris de publicitat, anem a veure quines creativitats noves han sortit… ara que ve l’estiu…

Volen vots nuls.
Volen que et quedis a casa i no vagis a votar.
Volen que no et creguis el sistema i que de tant en tant agafis la baixa a la feina per desencís, o que et quedis a l’atur un temps. Després de tot què farien els funcionaris que treballen a les Oficines de Treball si tothom tinguéssim feina i de la bona? Es reciclarien?

Sense burka, sense nikab.
(Així deixaran un temps de parlar de la crisi…
Els fantasmes del Sonar no poden entrar a les biblioteques.
Fa dues setmanes a les de Lleida, demà tampoc a Tarragona, celebrant Santa Tecla amb els Pets, com sempre.
És una estratègia de marketing així surt Tarragona a les portades dels diaris generals.

La selecció, la roja, juga el mundial amb la majoria de jugadors catalans.
La gent que és catalanista i futbolera està molt ensopida aquests dies.
Si guanya la roja (  la roja és un nom una mica estrany… Espanya és roja?...
Més be Espanya no és gaire roja de cap manera… i el groc? També és groga la bandera…mmm….
La Caputxeta vermella (metàfora d’una noia en procés de pubertat a la que li ve la regla per primer cop) que va amb burka i es menja el llop. Burka vermell.
Mocador només? Vermell.. qui és el llop? Brasil?

Una noia que va néixer a una família normal. El seu pare mor en un accident de cotxe.
La seva mare es junta desprès d’un temps amb un altre home. Aquest resulta ser un pedòfil i toca la nena i la seva germana més petita.
Abans treia bones notes, li agradava estudiar, desprès es despendola.
Tot plegat és estrany.
La mare diu que és imaginació seva (no vol quedar-se sola, està enamorada del nou home). Té una filla amb ell.
La nena creix.
Descompten la teva edat del preu de compra.
Conill criat a Catalunya.
Quinze milions d’Euros.
Fan de tu.
Del millor preu.

Diuen que has de tenir una bona llibreria per que els nens tinguin l’hàbit de llegir i no siguin fracassats a l’escola.
(Tots aquells que tenen un estant ple de llibres regirats i sense pols i escolten aquestes paraules sospiren per un moment satisfets d’ells mateixos…

Les qüestions.

Diuen que La Roja és per no dir Espanya.
(La Roja és la Pasionaria diuen a la Ràdio de Intereconomia).
Soy del Partido Popular y no me crea rechazo.

Gràcies al teu cognom faràs o no tot un seguit de coses a la teva vida.

Vaga general al 29 de setembre?
Tant lluny?
A és clar! Els dels sindicats tenen vacances tot el més d’Agost i després de tornar de vacances necessitaran 20 dies aprox. per imprimir les octavetes, fer la web, etc, etc…
Sindicats sistemàtics.
Viuen a costa de la resta de la societat.
Són els primers grans d’infecció d’aquest sistema.
La feina de representar a la resta de treballadors no ha de suposar cobrar un extra de sou, ni tenir més dietes, ni més hores lliures. Tothom sabem que se n’aprofiten i no fan res!, només cobrar i viure de “puta mare”.

Si s’ha de fer una vaga es fa, però ja!
La vaga perquè serveix? Per coaccionar els polítics, per fer que escoltin uns missatges  per la força ja que no volen escoltar en una conversa…per uns drets, unes idees…
Utilitzen.

El primer ministre anglès farà una festa gay a casa.

El deejeys professionals de música electrònica canvien de cançó cada 32 passes o 16, bits.

El Sonar comença de nou. Però és més emocionant l’Anti-Sonar, com sempre.
Punkis electrònics amb caravanes i gossos amb música a tota hòstia a un descampat ple de fang.
Qualitat o quantitat.
Que tal les dos?
mmmm….
Canvien bíblies per revistes pornogràfiques.
El Club del fumador/a.
c. Anselm Clavés 37, Barcelona.
Entres a un pis, un baix, amb decoració de Lucky Strike.
No photos please.
Futbol, videojocs, Internet, begudes alcohòliques a 50 cèntims.
Pots fumar.
Seients en forma de Lucky Strike.
Personal dinàmic modern i simpàtics.
Sembla una festa a casa.
És una ideal genial tenint en compte que les marques de tabac tenen prohibit fer publicitat directa dels seus productes.

No qüestionen el traçat del AVE.
La gent es torna boja amb els aniversaris del facebook, els hi encanten.
Tothom felicita l’aniversari als seus amics desconeguts.
És correcte.

Les noies a molts països no poden anar a l’escola perquè diuen que hi diu un llibre del seu profeta.
A l’altre banda de la cortina.

Recordo la primera festa de Sant Joan amb els meus pares després de la mort dels meus avis paterns.
Vàrem tornar com cada any a la casa dels avis.
No hi havia ningú.
Sempre havia estat la festa per excel·lència d’aquella casa.
Pujàvem al terrat.
Allà fèiem el ressopo, els cafès, menjàvem les coques, i llençàvem petards com tothom a Barcelona.
Aquella nit de fi de primavera vàrem restar els quatre a la plaça dels caputxins allà a Sarrià asseguts a un banc mirant als terrats com les famílies feien el seu Sant Joan com sempre. La meva mare intentava animar. La meva germana era molt petita per res. Jo ho vaig comprendre amb els anys.
El meu pare va ficar el coet de joguines més gran que havia trobat (com cada any feia) i el va petar, van ploure ninotets de plàstics, xilofons, pitos, etc etc. La meva germana estava prou contenta i jo també.
Vàrem llençar uns quants petards i vam tornar a casa nostre.
La resta de Sant Joans cap aquí hem fet sempre sopars amb la família materna cada any a casa d’un i han tornat a ser una mica com eren aproximadament.

Amb les meves amigues de l’època d’institut aquesta nit màgica sempre fèiem sortilegis d’amor i aquestes coses. Al poble ficaven música d’orquestra a la pista de bàsquet i anàvem a beure i a mirar als skaters drogant-se. Ballàvem com ballen els d’ska saltant i empunxant-nos els uns als altres.

Ahir  li van tornar a dir que s’ho ha  de creure.
Fer i fer, no aturar-se. Mostrar, mostrar-se.
Il·luminar. Sense por a res ni a ningú.
Som-hi doncs!
Sentir-se valuosa a la feina, sentir-se realitzada, no te preu.
M’agrada l’inici i la melodia de la cançó La tribu de las Chochonis de Alaska y Los Pegamoides. És genial.

Es va il·luminar amb una pel·li dels anys 80 per fer el videoclip.
Corren pel passadís.
Trobar un passadís per on córrer. Al metro.
Trobar desconeguts.

Perquè tots els pobres que demanen al metro saben fer música amb algun instrument?
Al metro i pel carrer no es podrà despullar ningú, però si surt de casa despullat no passa res.
La qüestió és evitar l’escàndol.
La qüestió és preparar una altre cortina de fum per distreure’ns de la realitat.

Solucions per a la crisi.
Teletreball.
El mateix que faig a l’oficina podria fer-ho perfectament a casa.
Estalviaríem transport, matèries primes, connexions a Internet, llum, aigua, etc.
Llavors sobraria personal de seguretat, manteniment, ordinadors, taxis, conductors de metro, bus, botigues de roba d’oficina, periodistes per fer diaris escombraries?

Feines que es poden fer a casa:
Programació, informàtica, bases de dades, càlculs, disseny, atenció de clients, assessoria, Marketing,  etc.
Estalviaríem també espai, edificis, que es podrien llogar com habitatges.
Les dones podríem tenir fills i compatibilitzar el món laboral amb la maternitat sense haver d’agafar la baixa maternal.

Quantes vegades has canviat de feina a la teva vida?
Quantes vegades has canviat de parella a la teva vida?
Quantes vegades has canviat de pentinat?
Quantes vegades has canviat de gustos musicals, d’estilisme, d’indumentària, d’amics, d’ animals domèstics, de cotxe, de sexualitat, la foto del teu perfil a la xarxa social que més t’agradi?

El club del fumador passiu.
El club de la bona estrella.
El club de la lluita.
El club dels cinc.
El club.
El club dels poetes morts.

El club del aturats, dels jubilats.
Intercanvi de temps, d’habilitats, d’objectes, rehabilitar espais, reutilitzar objectes arreglar, ensenyar, aprendre, compartir, etc.

Un any sabàtic, un viatge d’un any. On sigui. Com sigui, anar-se per tornar.
Viatge. Safari.
Només per viure l’experiència.
Només de tenir alguna cosa que explicar.
Sorprendre’t.
Si tens temps al teu voltant segur que hi ha gent que necessita un cop de ma, passejar, que l’escoltin, xerrar…

Recuperar.

***








Comentaris

Dar Vader ha dit…
A veure, li diuen la roja perquè es la seva equipació, encara que ara li haurien de dir la blaugrana pels jugadors del barça que te, pero pensa: Si Franco aixeques el cap i veies que a la selecció li diuen la roja.
Quan dins d'una família hi han problemes econòmics, les explicacions de la professora et semblen mes banals i anar amb els amics a emborratxar-te una manera de desconectar
Rai ha dit…
Hi ha jugadors del barça que nos son catalans... i mai podrian jugar en una posible seleccio catalana.

M'agrada el colage de lletras amb el que compons les teves post, té un punt subrrealista

Entrades populars d'aquest blog

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…