Escric aquest microrelat curt en temps real. Al meu voltant resten les restes de l’ahir i del meu avui. Excuses per no escombrar la casa, per no estendre la roba. La televisió ja no funciona. Escriure és una bona alternativa. Oci creatiu.
En aquest text no trobarà res sorprenent que no hagi pogut imaginar mai. Faig servir la xarxa per escriure. No s’esperi tampoc res convencional, ni frases ben ordenades, ni tesaures de paraules imbuïdes. Disculpi. Potser vull trencar esquemes, però potser la meva raó sigui un premi o res.
Quan escric escolto música, ara he triat una ràdio d’Internet in streaming de blues.
Vols la típica història de algú al que li ha succeït alguna cosa estranya? Farta de llegir el mateix conte una vegada i una altre a la majoria de pel·lícules, sèries de televisió, llibres, música, publicitat, etc.
M’agrada improvisar. I m’agrada escriure la paraula improvisar malament, amb z, crec que així adopta un toc més esgarrapador. Però serem legals.
Em puc vendre a la primera idea que tregui el cap per la meva ment. Esperi, que ara comença la funció de fer-ho be i fer-ho saber. Miro una pintura que vaig pintar fa anys i em deixo emportar.
Dues noies i una tercera. Una seu a una vorera mirant al terra amb els braços creuats. No està pensant o potser si. Si pensa. Existeix. És tot un misteri. Les altres dues dretes miren cada una cap a una banda, com a les portades dels discos de grups de música pop.
La lluna s’està emplenant. La nit és en blanc i negre. El color resta als seus ulls. Silenci.
Una ve de la platja de mirar al mar sense veure'l.
L’altre ve d’una festa a un local ocupat al barri del Poble Nou. Esperen el nit bus?
Al final del carrer se sent una melodia que s’escapa dels llavis d’alguna saxofonista en pràctiques. Les finestres repetitives dels edificis de la ciutat són la seva partitura en clau de sol.
Cap relat és interessant si sobrepassa els quatre personatges bategant a un mateix temps.
Així que ens quedarem amb aquestes quatre gates nocturnes per divagar en la nostra existència.
I el nus?Encara em queden unes nou-centes noranta nou paraules més.
La noia que seia treu un tub de fer bombolles i comença a bufar. S’encén una cigarreta i bufa fum dins les bombolles, que cada vegada són més i més grans.
La noia que venia de la platja comença a cantar per sota del nas xiuxiuejant una cançó romàntica de la que no se’n pot deslligar des de que la va escoltar.
La noia que ve de la rave es dirigeix a la bufadora i li demana una cigarreta. Aquesta li entrega ràpidament el seu desig en ma i li ofereix foc tot encenent una espelmeta que sembla que aviat s’apagarà.
El nit bus no acaba de passar mai. Es remiren les bicicletes escarxofades del Bicing .
De sobte apareix el nit bus i pugen les tres desconegudes. L’autobús és buit del tot, només hi és la conductora, que transigent les honra amb paraules de bona nit.
Cada una seu a una punta ben distanciada del vehicle.
De sobte sona a la ràdio del autobús la cançó que la noia que venia del mar estava intentant cantar i aquesta riu. El seu somriure esclata sense poder evitar cridar l’atenció de les altres tres persones. La bombolla també riu i la de la festa esmicola un bon salt de celles. Van riure a la fi plegades.
Paraules, sovint les coses que li succeeixen a altres persones et recorden a les teves coses, egocentrisme, intrusisme, foscor de l’ànima enverinada, deserta, ombrívola, del ego, del mai, del sempre, del no res carbonitzat en efímeres essències d’inseguretat emocional. Podria haver esdevingut una llegenda aquella estona de miralls de vides si la conductora de sobte fos una vampiressa i estiguessin a un autobús fantasma. A les hores seria una altre relat curt excitant i fins hi tot morbós.
La noia de la festa estava pensant aquesta situació donaria peu a un bon comentari al seu bloc, fins hi tot faria una foto amb el mòbil i la penjaria immediatament. Tindria el seu punt.
La bombolla potser era una psicòpata i esperava allà asseguda a les seves noves víctimes. Ara ja no tothom va regalant cigarretes així com així sense voler res a canvi, amb els temps de crisi que corren. I de cop i volta encén una nova espelma allà dins de l’autobús i el crema.
I si al parar a un semàfor baixen uns alienígenes i se les emporten?
Sinuosament la noia de la mar s’acosta a la noia de la festa i comença a acariciar-la a la pell més tèrbola del coll. Se’ls uneix la noia de les espelmes i es fan petons sense aturar-se ni un microsegon. La conductora les veu a través del mirall i es comença a masturbar i puja el volum de la música.
La sostenibilitat és insostenible en sí mateixa.
999*
Comentaris
:)
Sin darme cuenta me subí al bus...
Saludos
m'ha encantat, jo també he pujat al bus !