Vés al contingut principal

Sinuosament.



Escric aquest microrelat curt en temps real. Al meu voltant resten les restes de l’ahir i del meu avui. Excuses per no escombrar la casa, per no estendre la roba. La televisió ja no funciona. Escriure és una bona alternativa. Oci creatiu.
En aquest text no trobarà res sorprenent que no hagi pogut imaginar mai.  Faig servir la xarxa per escriure. No s’esperi tampoc res convencional, ni frases ben ordenades, ni tesaures de paraules imbuïdes. Disculpi. Potser vull trencar esquemes, però potser la meva raó sigui un premi o res.
Quan escric escolto música, ara he triat una ràdio d’Internet in streaming de blues.
Vols la típica història de algú al que li ha succeït alguna cosa estranya? Farta  de llegir el mateix conte una vegada i una altre a la majoria de pel·lícules, sèries de televisió, llibres, música, publicitat, etc.
M’agrada improvisar. I m’agrada escriure la paraula improvisar malament, amb z, crec que així adopta un toc més esgarrapador. Però serem legals.
Em puc vendre a la primera idea que tregui el cap per la meva ment. Esperi, que ara comença la funció de fer-ho be i fer-ho saber. Miro una pintura que vaig pintar fa anys i em deixo emportar.
Dues noies i una tercera. Una seu a una vorera mirant al terra amb els braços creuats. No està pensant o potser si. Si pensa. Existeix. És tot un misteri.  Les altres dues dretes miren cada una cap a una banda, com a les portades dels discos de grups de música pop.
La lluna s’està emplenant. La nit és en blanc i negre. El color resta als seus ulls. Silenci.
Una ve de la platja de mirar al mar sense veure'l.
L’altre ve d’una festa a un local ocupat al barri del Poble Nou. Esperen el nit bus?
Al final del carrer se sent una melodia que s’escapa dels llavis d’alguna saxofonista en pràctiques. Les finestres repetitives dels edificis de la ciutat són la seva partitura en clau de sol.
Cap relat és interessant si sobrepassa els quatre personatges bategant a un mateix temps.
Així que ens quedarem amb aquestes quatre gates nocturnes  per divagar en la nostra existència.
I el nus?Encara em queden unes nou-centes noranta nou paraules més.
La noia que seia treu un tub de fer bombolles i comença a bufar. S’encén una cigarreta i bufa fum dins les bombolles, que cada vegada són més i més grans.
La noia que venia de la platja comença a cantar per sota del nas xiuxiuejant una cançó romàntica de la que no se’n pot deslligar des de que la va escoltar.
La noia que ve de la rave es dirigeix a la bufadora i li demana una cigarreta. Aquesta li entrega ràpidament el seu desig en ma i li ofereix foc tot encenent una espelmeta que sembla que aviat s’apagarà.
El nit bus no acaba de passar mai.  Es remiren les bicicletes escarxofades del Bicing .
De sobte apareix el nit bus i pugen les tres desconegudes. L’autobús és buit del tot, només hi és la conductora, que transigent les honra amb paraules de bona nit.
Cada una seu a una punta ben distanciada del vehicle.
De sobte sona a la ràdio del autobús la cançó que la noia que venia del mar estava intentant cantar i aquesta riu. El seu somriure esclata sense poder evitar cridar l’atenció de les altres tres persones. La bombolla també riu i la de la festa esmicola un bon salt de celles. Van riure a la fi plegades.
Paraules, sovint les coses que li succeeixen a altres persones et recorden a les teves coses, egocentrisme, intrusisme, foscor de l’ànima enverinada, deserta, ombrívola, del ego, del mai, del sempre, del no res carbonitzat en efímeres essències d’inseguretat emocional. Podria haver esdevingut una llegenda aquella estona de miralls de vides si la conductora de sobte fos una vampiressa i estiguessin a un autobús fantasma. A les hores seria una altre relat curt excitant i fins hi tot morbós.
La noia de la festa estava pensant aquesta situació donaria peu a un bon comentari al seu  bloc, fins hi tot faria una foto amb el mòbil i la penjaria immediatament. Tindria el seu punt.
La bombolla potser era una psicòpata i esperava allà asseguda a les seves noves víctimes. Ara ja no tothom va regalant cigarretes així com així sense voler res a canvi, amb els temps de crisi que corren. I de cop i volta encén una nova espelma allà dins de l’autobús i el crema.
I si al parar a un semàfor baixen uns alienígenes i se les emporten?
Sinuosament la noia de la mar s’acosta a la noia de la festa i comença a acariciar-la a la pell més tèrbola del coll. Se’ls uneix la noia de les espelmes i es fan petons sense aturar-se ni un microsegon. La conductora les veu a través del mirall i es comença a masturbar i puja el volum de la música.

La sostenibilitat és insostenible en sí mateixa.

999*

Comentaris

Laura ha dit…
Muy buena imaginacion...
:)
Sin darme cuenta me subí al bus...
Saludos
lutxana ha dit…
gràcies per pujar!
Anita Diamond ha dit…
brutal !
m'ha encantat, jo també he pujat al bus !

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

humildemente prefiero jugar

nadie puede vivir solo en este mundo... (dice un señor en una terraza de un bar...)tengo un agujero en el zapato...
me recuerda a un cómic que leí de Mortadelo y Filemón explicando para niños/as "la historia del dinero"......salía un hombre con un zapato con un agujero... tenía dinero... pero los zapatos valían más de lo que tenía...
entonces el hombre encontraba trabajo y tenía más dinero aún, iba a la tienda y el zapato también era más caro... total que se quedaba sin zapato...entonces explicaba el cuento que si el hombre hubiera metido su dinero en el banco podría haber pedido un pequeño préstamo para comprarlos... y así tendría el dinero y los zapatos...en ese momento...la cosa está en que ahora las cosas tienden a bajar de precio... algunas no... como la mayoría de inmuebles... o el oro, o el petróleo... que pueden bajar pero suelen volver a subir... según las reservar y la demanda y la oferta que haya...lo demás adquiere valor según los valores emocionales que aporte y…