Passa al contingut principal

Sinuosament.



Escric aquest microrelat curt en temps real. Al meu voltant resten les restes de l’ahir i del meu avui. Excuses per no escombrar la casa, per no estendre la roba. La televisió ja no funciona. Escriure és una bona alternativa. Oci creatiu.
En aquest text no trobarà res sorprenent que no hagi pogut imaginar mai.  Faig servir la xarxa per escriure. No s’esperi tampoc res convencional, ni frases ben ordenades, ni tesaures de paraules imbuïdes. Disculpi. Potser vull trencar esquemes, però potser la meva raó sigui un premi o res.
Quan escric escolto música, ara he triat una ràdio d’Internet in streaming de blues.
Vols la típica història de algú al que li ha succeït alguna cosa estranya? Farta  de llegir el mateix conte una vegada i una altre a la majoria de pel·lícules, sèries de televisió, llibres, música, publicitat, etc.
M’agrada improvisar. I m’agrada escriure la paraula improvisar malament, amb z, crec que així adopta un toc més esgarrapador. Però serem legals.
Em puc vendre a la primera idea que tregui el cap per la meva ment. Esperi, que ara comença la funció de fer-ho be i fer-ho saber. Miro una pintura que vaig pintar fa anys i em deixo emportar.
Dues noies i una tercera. Una seu a una vorera mirant al terra amb els braços creuats. No està pensant o potser si. Si pensa. Existeix. És tot un misteri.  Les altres dues dretes miren cada una cap a una banda, com a les portades dels discos de grups de música pop.
La lluna s’està emplenant. La nit és en blanc i negre. El color resta als seus ulls. Silenci.
Una ve de la platja de mirar al mar sense veure'l.
L’altre ve d’una festa a un local ocupat al barri del Poble Nou. Esperen el nit bus?
Al final del carrer se sent una melodia que s’escapa dels llavis d’alguna saxofonista en pràctiques. Les finestres repetitives dels edificis de la ciutat són la seva partitura en clau de sol.
Cap relat és interessant si sobrepassa els quatre personatges bategant a un mateix temps.
Així que ens quedarem amb aquestes quatre gates nocturnes  per divagar en la nostra existència.
I el nus?Encara em queden unes nou-centes noranta nou paraules més.
La noia que seia treu un tub de fer bombolles i comença a bufar. S’encén una cigarreta i bufa fum dins les bombolles, que cada vegada són més i més grans.
La noia que venia de la platja comença a cantar per sota del nas xiuxiuejant una cançó romàntica de la que no se’n pot deslligar des de que la va escoltar.
La noia que ve de la rave es dirigeix a la bufadora i li demana una cigarreta. Aquesta li entrega ràpidament el seu desig en ma i li ofereix foc tot encenent una espelmeta que sembla que aviat s’apagarà.
El nit bus no acaba de passar mai.  Es remiren les bicicletes escarxofades del Bicing .
De sobte apareix el nit bus i pugen les tres desconegudes. L’autobús és buit del tot, només hi és la conductora, que transigent les honra amb paraules de bona nit.
Cada una seu a una punta ben distanciada del vehicle.
De sobte sona a la ràdio del autobús la cançó que la noia que venia del mar estava intentant cantar i aquesta riu. El seu somriure esclata sense poder evitar cridar l’atenció de les altres tres persones. La bombolla també riu i la de la festa esmicola un bon salt de celles. Van riure a la fi plegades.
Paraules, sovint les coses que li succeeixen a altres persones et recorden a les teves coses, egocentrisme, intrusisme, foscor de l’ànima enverinada, deserta, ombrívola, del ego, del mai, del sempre, del no res carbonitzat en efímeres essències d’inseguretat emocional. Podria haver esdevingut una llegenda aquella estona de miralls de vides si la conductora de sobte fos una vampiressa i estiguessin a un autobús fantasma. A les hores seria una altre relat curt excitant i fins hi tot morbós.
La noia de la festa estava pensant aquesta situació donaria peu a un bon comentari al seu  bloc, fins hi tot faria una foto amb el mòbil i la penjaria immediatament. Tindria el seu punt.
La bombolla potser era una psicòpata i esperava allà asseguda a les seves noves víctimes. Ara ja no tothom va regalant cigarretes així com així sense voler res a canvi, amb els temps de crisi que corren. I de cop i volta encén una nova espelma allà dins de l’autobús i el crema.
I si al parar a un semàfor baixen uns alienígenes i se les emporten?
Sinuosament la noia de la mar s’acosta a la noia de la festa i comença a acariciar-la a la pell més tèrbola del coll. Se’ls uneix la noia de les espelmes i es fan petons sense aturar-se ni un microsegon. La conductora les veu a través del mirall i es comença a masturbar i puja el volum de la música.

La sostenibilitat és insostenible en sí mateixa.

999*

Comentaris

Laura ha dit…
Muy buena imaginacion...
:)
Sin darme cuenta me subí al bus...
Saludos
lutxana ha dit…
gràcies per pujar!
Anita Diamond ha dit…
brutal !
m'ha encantat, jo també he pujat al bus !

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...