27.1.10

paraules d'avui*

no recordo totes...

sortida en fals...
lo més segur és la inseguretat...

no tinc futur...
futur fotut

un cementiri que no acaba mai de morir...

la paraula consola i cura...

lo pitjor de tot és morir-se sol...
(se murió en la calle y nadie lo conocía...

conforme...

les màquines no consolen...

ràpid...
dilluns i dimarts...
hores ràpides...
excuses per fumar... per deixar de fumar...
un bucle....

fumo i escric...
escric...

dues noies...
al fons del bar ...
feia fred desprès de dinar...
el bar es deia "el cafè", al final del carrer Torrent de l'Olla..
totes les tipologies de cafès...
sol, llarg, mig, curt, americà....
didàctic...
al sucre, o al tovalló de paper....

al fons, com deia...
dues noies...
una rosa, amb cabells llarg i daurats...
samarreta de ratlles (jbp)....
no recordo els colors de les ratlles, potser marró i rosa...
(només potser...
la samarreta queia per una de les esquenes... 
són així aquestes samarretes...
seia contra la paret a sobre d'una cadira regirada....
l'altre morena, mitja melena...
amb ulls morens...
morena de pell...
l'altre era més blanqueta de pell, més frondosa... més flor en flor...
no sé...
joves, potser vint... anys..
l'altre seia be... mirava la tassa de cafè acabada feia estona...
no tenia cor per mirar a l'altre, que d'alguna manera s'estava insinuant
(potser no s'ho acabava de creure del tot estar allà amb ella...
la gola seca... intentava dissimular com podia el seu neguit...
el seu desig per la flor...
la mirava suament de reüll...
timidesa...
de sobte l'altre s'apropa a la apropada flor... i la besa...
i aquesta... l'atura...
la morena s'atura... 
la roseta l'agafa i es fan un petó....
immens....

miro, emboirada...
veia des de el primer instant, de lluny..
la intenció de la morena cap a la rosa...
i les de la rosa cap a la morena...

potser em recorden una mica a mi...
a algun moment meu...
del record...

truca...
ei....
sona...
com és el teu nebot?
És ros o morè?
Morè?
Molt pelut?
Jejejjeje...

Està preocupada per la cirera...
Ha marxat, ha fugit...
La trobem a faltar...
No vol punxar...
No vol treballar...
Vol viatjar, sense destí...
Fins ara ha tingut molta sort, tot li ha sortit prou be...
Tu no vols anar a patinar?
Perquè?
He oblidat fer-li aquesta pregunta...

Les paraules de vegades consolen...

Com els cotxes patrulla de policia aparcats a les cantonades, buits, per intimidar... per fer veure que hi ha més seguretat...

Les mentides a mitges consolen?

Ara miro tots els cotxes de policia  a veure si estan o no plens d’agents...

Com eren els policies?
Eren dos, una dona molt atractiva i un noi jove....

La seguretat de la inseguretat.
La inseguretat és còmode.

Escapar.
Clatellots.

Creure consola...
Saber que hi ha misteri consola...
Saber que potser estàs incomplint alguna norma, llei... consola..

No estudiar quan tindries que fer-ho...dóna plaer...

Adquirir bons hàbits és difícil... si t’agrada més dissimular...

Controlar tot, saber que no hi ha res absurd... que tot és perfecte...no consolar...tothom busca nous neguits....
Que ens facin moure, que ens provoquin...
La vida és l’absurd de buscar sempre...
De seguir buscant...
La cerca incombustible...

Ara la meva millor opció és parlar de les meves experiències vitals....
Ara que ja no tinc futur....

Els avis no tenim futur.
Quan era jove.... els joves no pensen en el futur, per que es pensen que el tenen tot...

Si pensem en el futur, deixem de pensar en l’ara...
La qüestió és aprofitar el moment, gaudir-lo...
L’ara mateix....
No?
L’instant que s’escapa....
(bye.... un altre, adéu...

Nova carpeta: escrits 2020.

1TB.

Violenty happy.

Què faig?
Faig el que haig de fer, per que ho vull fer?
Tinc mandra... em fa mandra...
L’esforç costa, l’esforç intel·lectual costa....
Ho faig per a mi...
Em motivo... m’automotivo...

Dóna’m aire....de bòlid...(ferrari, vermell, cotxe, Bauhaus... l’edifici perfecte...

Si vols... en un moment em trec la mandra i vinc...

Desprès de anys i anys de coneixement, tecnologia, d’arribar a la lluna i tot, d’arribar a Titan... a Mart, de medicina eficaç, que ho cura gairebé tot...
Desprès de tot l’enginy i el coneixement...
Descobrim...que tot és resultat de l’absurd....
Que no tenim poder de decidir ni de controlar res... tot succeeix per que sí...
No te explicació... és atzar, caos... sense límits...
(amb lo que ens agraden els límits....controlar...la seguretat i aquestes coses....
Les nostres seguretats només són petites mentidetes que ens fan refermar...el nostre dia a dia...
Potser sí....

Cada persona és única i irrepetible...
Cada somni és únic i només pertany a aquella ment que el processa...

Els sentiments, ens fan estar al límit de la realitat... ens donen peu a pensar que potser avui entenem alguna cosa... quan demà segur la realitat, com a ella li agrada, ens sorprèn de nou amb alguna de les seves....(sorpreses aquestes que tant ens agraden i estimulen....


I com diu la meva mare... potser em vaig equivocar de forat al sortir...