Passa al contingut principal

Generació IKEA

La majoria de gent de la meva edat, del meu mercat, a totes les feines sempre cobren el mínim possible que es pot cobrar, o una mica més, però no gaire; com a molt rondant dels mil a mil docents Euros.

Pagues dobles i les vacances prorratejades.

Moltes vegades fan fora a la gent i les tornen a contractar per no tenir que fer-los fixes.

A moltes feines la gent està el màxim de temps possible que es pot estar sense que els tinguin que fer fixes.

A d’altres estan amb contracte de pràctiques, de becaris, i cobren si tenen sort.



Molta gent treballa sense cobrar avui en dia.

O treballa cobrant molt menys diners dels que hauria de cobrar per la feina que fa.



Tothom que treballa de forma autònoma o per a alguna empresa privada sol cobrar menys del que deuria cobrar.

Encara que tinguis la titulació adequada i tota l’experiència del món, només compta que acceptis el sou més baix possible.



A més s’ha de sumar que estem a una època on els lloguers i els crèdits hipotecàries tenen les mensualitats més cares de la història.



La hipoteca és una manera d’estalviar.



Pisos de lloguer i hipotecats omplerts de mobles d’Ikea o dels Encants, o de mobles recollits els dimarts a la nit a Barcelona.



A Barcelona ciutat i arreu de Catalunya.



I això si tenen sort.



Tinc una parella d’amigues que si haguessin trobat un pis de lloguer per poder viure soles les dues potser, lo més segur, és que seguirien sent parella.



Circumstàncies, conseqüències.

Van estalviar.

Inclús van pensar molt seriosament marxar a Irlanda a treballar, ja que allà els pisos són més econòmics, deien.



Finalment, van perdre la paciència.

Fins hi tot van anar a un mercat d’intercanvi de Gràcia, i volien canviar una Wii nova per informació per un pis de lloguer.

Un nen els hi volia canviar la Wii per una pilota.



Van vendre la Wii per Internet.



Amb els diners estalviats van anar de viatge, a fer el Camino de Santiago.

Allò va ser el principi del final?

Van perdre la paciència i la il·lusió?



Si has estudiat alguna cosa de profit en realitat és més factible que trobis una feina estable, més o menys.

Sinó sempre et queda, avui en dia, fer de teleoperadora o de cambrera, a costa de patir tortures psicològiques o sobrecàrregues musculars.



Una noia em va dir que va estar dos mesos buscant feina de neteja i no trobava res.

Hi ha molts que ja no cobren l’atur.

Llicenciats en nàutica pelant gambes.

Fisioterapeutes fent de comercials de productes farmacèutics.



S’han de reduir els costos, les despeses al mínim.

La música i el cinema el trobarem gratis a Internet.

Ara el cost bàsic d’oci de la societat és:

la quota de Internet (20€) i això si vols, perquè pots obtenir-la del teu veí, amb consentiment o sense, o de la xarxa pública del teu poble o ciutat;

el telèfon mòbil (30€).

Aigua, llum i gas (100€).

Menjar (50€)

Roba, sabates (50€)

Gasolina (50€)

Oli de motor (10€).

Oci (200€).

Total: 410€ de despeses mínimes mensuals.

Això sense sumar el cost del pis de lloguer o de la mensualitat de la hipoteca.

Això sense sumar l’assegurança del cotxe, moto, pis, vida, etc.



Això sense sumar els pagaments anuals de l’Ibi, les escombraries, i si vius en una comunitat de propietaris la mensualitat.



Mengem de taper o de menjar ràpid i barat: falafels, restaurants xinesos, de mig entrepà + beguda (cafè a part), plats combinats, menús d’oferta....i si tens sort de cuina ràpida per solters, de microones, a caseta...





O sigui que per viure com a mínim necessites uns 1.000 € aproximats mensuals per persona.

Per tot tipus de persona, jove, adult, gent gran.



És molt importat que els sous cobreixin com a mínim les necessitats bàsiques.

I no les cobreixen ni de lluny.



S’ha de comptar també que moltes famílies estan composades per una sola persona.

Singles.

O mares amb un nen o nena, o dos.



Les parelles que aconsegueixen sobreviure, que son poques, tenen la sort de poder comptar amb dos sous mínims, que com a mínim alleugeren la vida, ja que els costos mínims de vida, pugen per ser dos persones, però molts es comparteixen, com aigua, llum, gas, Internet, oci, gasolina, assegurances, lloguer i fins hi tot la roba.



Els horaris de feina són molt diversos, són molt pocs els que poden gaudir d’un horari estàndard de Dilluns a Divendres de 9 a 18h,

Molts han de anar més d’hora i/o sortir més tard.

Molta gent fa horaris nocturns, les ciutats no dormen.

Horaris intempestius.

Prop de el 60% de la població que treballa ho fa en el sector serveis: botigues, gasolineres, supermercats, telefonia, companyies de gas, transports públics, llum, etc

Aquest sector és retroalimenta amb els seus treballadors que són també els seus propis clients consumidors i compradors.

Tot el que guanyen és per cobrir les seves necessitats bàsiques.





Les biblioteques estan plenes de llibres, cd, dvd, i tenen Internet gratis.

Però no donen de menjar.



Ara tenim ajudes públiques:

Pel lloguer.

Sou mínim per a qui no cobra l’atur.

Per tenir criatures.



Aquests ajuts tenen traves, no són perfectes.

Però hi son, abans no hi havia res.



Ha baixat l’Euribor, els bancs no es fan tan rics a costa nostre.

Servei públic?



Millor que l’estat es gasti en ajudes els diners públics que no en enviar més tropes a l’Afganistan.



No se qui es dedica a fer les normes de com ha de funcionar aquesta societat.



Els models de família i els hàbits estan canviant, han canviat, i la gent espera que tot continuï igual.



Famílies monoparentals, o d’una persona sola.



La gent no te creences religioses.

La gent no te paga extra.

Conseqüència?

Regala moments o detalls fets a mà.

O no regalis res.

La sorpresa és no regalar res.



Amb la panxa buida.

Hi ha gent que no regala res.

No cal regalar res.

És potser una mica hipòcrita regalar coses aquest dies si no és cap data especial per a tu.



De vegades, a més, els regals no te’ls valoren gaire.

És difícil encertar, omplir.

El que compta és l’acte.

No cal que sigui res en el que t’has gastat molts diners.

Que se’n recordin.



A vegades hi ha gent, que, com es queixa sempre d’allò que li regales, o que sempre diu la maleïda frase “per que em regales res, no calia”, dons acabes no regalant res. Ara quan veu que no te res de regal es queda amb cara de tonto.



El millor són els regals inesperats, els regals sorpresa.

A mi m’agrada sempre que siguin sorpresa.

No m’agrada res de res que em preguntin si vull alguna cosa o necessito res, m’agrada que em sorprenguin.



A la meva vida he tingut molts regals sorpresa, tots bons, no tinc cap queixa, ja que el que compte és l’esforç que ha fet aquella persona en pensar en tu i buscar o fer alguna cosa per a tu.



A mi m’agrada molt fer regals.

Buscar allò que pugui sorprendre, però a vegades em costa molt trobar allò perfecte, i moltes vegades si no ho trobo no regalo res.



La sorpresa és il·lusió, i això no s’ha de perdre mai, perquè sinó perds l’essència de la vida, que és l’alegria, encara que sigui petita.

La il·lusió per que ens la mereixem, desprès de tantes hores de feina malpagades, desprès de patir les ferides de tenir mobles dolents que es trenquen o es fan malbé més ràpid de lo normal,...per tot el fotiment de factures que hem de pagar cada mes...



Ens mereixem els nostres regals, les nostres sorpreses i les il·lusions, ja que seguim en aquest sistema, i ens mengem amb patates totes les mentides de les coses dolentes mediàtiques (crisis, grips A, acomiadaments, hores extra sense pagar, comissions excessives dels bans i caixes, impostos de vivenda, etc)

Ens mereixem també una alegria fruit d’aquesta mateixa mentida pestilent.

No hem de renunciar.



De fet la meva il·lusió d’aquest nou any és que la gent torni a veure el costat positiu de la mentida d’aquest sistema i que se n’aprofiti al màxim dels seus beneficis (per que tot te la seva part positiva)....



Hem de seguir escabullint-nos al màxim de les nostres feines... i sinó podem fer boicot al sistema capitalista, fent malament la feina de tant en tant i provocar despeses innecessàries per als empresaris...

Hem de seguir entrant al facebook o escrivint als blogs a la feina...

Imprimir fotos de la família o emportant-nos tot tipus de material cap a casa...

Trucar a la feina de bon matí fent veure que et trobes malament...

Perquè vols continuar abraçada tot el matí al teu amor....



Escapar-te el més aviat possible de la feina... per anar al metge del fill (mentida) o per tenir que fer el que sigui, amb la primera explicació incoherent que se t’acudeixi...



Les millors excuses són les més dolentes...

Les bones idees guarda-les per a tu...i els teus...

Escoltem la ràdio si podem, fumem i fem tots els cinc minuts que calguin....



Anem al lavabo una vegada cada hora...



*Hem d’aprofitar la vida, perquè la vida són dos dies, no ens l’hem d’amargar, hem de intentar treballar fent coses que ens agradin, encara que sigui cobrant poc o res,...

Perquè la il·lusió de cada dia és el que compta!!!

Hem de intentar ser generosos i fer una mica més feliç la vida als demés, si no vols tenir tu il·lusió o no la tens per tu, al menys fes que la tinguin els demés...no?



Perquè la il·lusió és l’únic que ens queden...

I l’esperança...en tornar a tenir sempre una mica d’il.lusió per la vida....

(jo la tinc tota i molta, sempre...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...