31.12.09

bonanynoudosmildeuibonadécadanova***


bonanynoudosmildeuibonadécadanovapotserseràladècadaprodigiosapotsertrobaremtotsallàonviuenelsnostresmonstres***petórodoquerodoli*ambestrellaieclipsidellunaplenainclòs*

25.12.09

fum fum fum***

Aquesta cigarreta que hem fumo m'ha costat molt... fumar-la....
Estic païnt El Sopar... amb totes les seves lletres...
M'agrada escriure i fumar...
La meva cosina m'ha regalat un perfum d'amor... una història d'amor...
quin detall!!!
amb cor...
Avui hem parlat de la motivació, de perquè la gent vol o no vol estudiar, treballar... o anar de festa...


La gent veu el seu entorn....
Si estudies un munt... desprès potser no tens aquella feina segura de la que han pogut gaudir els nostres pares...
Aquests que estàn farts de treballar tantes hores... fent sempre el mateix... tants de dies, anys,....
Volem això?
Volem viure, sentir...
Som responsables... no volem patir... ni que pateixi ningú... per culpa nostre...
Volem gaudir de la vida...
És curta...
Sóc jove, però ja no tant jove...
Què s'espera la gent de mi?
Mai m'ha importat molt...
Què espero jo de mi?
Ser feliç... gaudir dels moments...
Improvitzar...
Sentir...

Hem de tenir els peus a terra...
Les petites coses del dia a dia...
Els detalls... omplen...
Potser no tenim sous desorbitants, potser no tenim títols que diguin el que som, però potser tampoc els volem...
Volem tranquilitat, pau, no tenir gaires preocupacions...
Ser tot lo lliure que poguem ser....
Tenint en compte el que ens envolta...

De vegades som durs, molt durs amb nosaltres mateixos, ens exigim tot i més...
Ens exigeixen tot i més...
La vida està plena d'oportunitats, però també de molts neguits...

Ara em miro, llegeixo el que escric, intento no fer moltes faltes, escriure de la millor manera possible, per què?
Què vull demostrar? Res.
M'agrada millorar, m'agrada intentar millorar, apendre...
M'agradaria explicar tot allò que es mou dintre de la meva ment...
Però és impossible...

Vull transmetre optimisme, idees, sensacions, motius per viure, per lluitar, per arriscar-se..
per divertir-se, en cada moment, en cad dia...
Vull conèixe'm a mi mateixa amb cada paraula una mica més.
Vull reconeixer a la meva ombra...
que s'allarga cada vegada més en el camí...
El meu camí.

Avui és un dia de reunió... de veure cares i mirades, de retrobar-se,... d'endinsar-se en els altres, de compartir acudits, els millors reculls d'acudits de l'any.....
d'anècdotes, la gent planteja els seus problemes quotidians...
la gent es per en ella mateixa....
potser no ens adonem que tenim un munt de persones al nostre voltant a qui importem i que ens importen, i molt...

Volen sorprendren's, volem sorpendre,... amb la millor de les nostres idees a la resta....
Ens sap greu, no retrobar-nos més sovint... ens sap greu no endinsar-nos una mica més els uns en els altres...
potser només necessiten que algú els escolti...
Sentències, jo sóc massa de sentències...
potser no estic sempre segura de tot el que dic, però se que de vegades si ho dius d'una manera clara i directe, t'escolten més...

Els eslògans del nostre dia a dia.
Frases que encapçalarien en nostre dia....
Anècdotes, paraules, només paraules, un munt de lletres... amb un sentit concret....
Perquè? Per res... per expandir-nos...
per obrir-nos...

Hi ha algú allà a fora?

Recordo tots i cada un dels sopars de nadal.
Sempre junts.

Somriures, vi, cava, llangostins, torrons, neules, cafè....
Fum al balcó...

Recordo a les meves cosines cantant nadales...
amb pocs anys...
Avui han tornat a cantar totes a la vegada...
a mi em fa vergonya...
Es fan dones, persones, senten...
em miren amb confiança, de saber... que sempre ens tindrem, com a mínim una nit a l'any, les unes a les altres...

És tant i tant extranya aquesta sensació.....
aquest sentiment que tens amb la familia...
tan a prop, i com ben be dèia la pel.lícula, i tan lluny....

Efímer és el temps....
però no les sensacions, amb el pas d'allò efímer, només queden un munt de bons records....

Les amistats, estàn les que hi son sempre... paraules...
no cal buscar...més...
és perfecte.

Amor, t'estimo***bon nadal i bones festes*** fum fum fum
tinc un caga tió i és de plàstic....
(a que no saps quina cançó he tornat a escoltar avui?

21.12.09

Tens un somni?

Els dos grups. La memòria de les formigues.

Fent barques a la costa.
Dostoieski, Carme Riera... al meu cor*inspirada... inspira...
La interpretació dels somnis.
Debatre tots els temes, amb tota la llibertat del món.
Perquè la gent s’amaga els sentiments?
Perquè no vol dir-li que l’estima?
Te por de dir-li i que l’altre la rebutgi..
Te por d’engabiar-se...
Te por d’agobiar?

Perquè la gent no vol comunicar al 100% els sentiments?

De què s' amaguen?

Ténen por a que aquestes paraules esmentades es revoltin contra tu....amb el pas del temps i els successos...
*D i v í d i v e n d r e s....
Segons el tipus d’ordinador que es compri una persona...dèiem ahir... pensàvem...

Pots entreveure una mica com és....
El perfil... del/a consumidor/a  o no...
Si es compra un Mac.... sabent que no tenen virus, es tracta segurament d’una persona que no vol córrer cap risc...
D’aquelles persones còmodes...que inverteixen per desprès no patir..
(no té en compte el risc real que còrrec si se li espatlla el seu mac... si te la mala sort de haver adquirit un model amb algun error tècnic... ja que mac te un dels pitjors serveis post venda de totes les marques de ordinadors, segons molts foros d'Internet, ja que senzillament el que fan és donar-te un altre ordinador nou...no l’arreglen..
No pots recuperar les teves coses, quan deixa, un dia, d’engegar-se....

Si es compra un Pc és un aventurer/a... mai sap què es pot trobar al obrir l’ordinador...??¿?¿
És llavors una persona d’acció, que enfronta els riscos de la vida...a lo desconegut...
És una persona estalviadora... que potser no es gasta més diners...o un rata...
D’altre banda defuig de l’estatus que atorga tenir un Mac...o no coneix aquest efecte "sheppssss"....(like a...
Tanmateix tenir un Pc suposa ser una persona còmode, ja que no es fica en conèixer un nou sistema i una nova perspectiva del veure les coses...no li fan gaire gràcia els canvis...els mira de reull....
És una persona clàssica, una mica d’esquenes a les novetats.
Te dons un producte conegut, del que accepta els seus defectes....
(Encara que el seu somni secret és tenir un Mac potser....
Amb les mans buides.
Després estem el tipus rastrer de consumidors d’ordinadors...
Que fem servir ordinadors pc regalats pels bancs, o que ningú vol....

Vaig conèixer un home que tenia tots els ordinadors Macs que havien sortit, des de el primer..
I els tenia exposats, millor dit emmagatzemats...allà a l’oficina...
Tots funcionen... deia... encara...

Era el mateix que va fer servir per fer el logo de la seva empresa la tipografia “Comic Sans”, una empresa de publicitat i disseny.
Ejem.
Caps de turc, fanàtics del congelat.
Hi alguns que es compren un pc gastant-se molts diners... tenir el millor de lo millor...
Hi ha d’altres als que els reconforta... que el seu portàtil es digui “Vaio”.
Els que aprofiten l’oferta d’excés d’estoc.

Cadascú te les seves pròpies raons. Poder triar tu.
Cap millor ni pitjor, però potser, si et fixes en aquests detalls pots descobrir els somnis d’aquests models de consumidors desconeguts.
La gent inverteix més o menys en acomplir els seus somnis.
Alguns inverteixen tot el que se suposen que tenen, o potser no tenen res, i no deixen res per poder anar en busca del seu somni.
Per poder fer un somni realitat, primer s’ha de tenir un, de somni.
Tens un somni?

No em diguis que va ser un somni.
El primer llibre, i únic crec, que vaig robar, al mercat de llibres de segona ma de Sabadell, un diumenge solejat qualsevol d’hivern. Just quan el meu pare s’estaria fixant en algun còmic de la seva època.
No se perquè ben be el vaig robar, tenia uns onze o dotze anys. Si l’hagués demanat al meu pare segur que me l’hauria comprat.
Hi sortia la Marilyn Monroe a la portada, i deia Terenci Moix a l’autoria.
M’agradava molt la Marilyn. M’agrada la seva historia i la seva imatge arreu. Em transporta.
Havia algun llibre per casa d’en Terenci Moix i vaig pensar que seria bo el llibre.
Amb una ma aplaudeixes i amb l’altre xiules.
Desprès, quan vaig llegir la seva Biografia, vaig descobrir que havia nascut, jo, el mateix dia que ella. L’1 de juny.
Ella del 1926, el mateix any que va néixer la meva iaia. Jo al 1979.
Fa trenta ja. Trenta i picu.


El meu tiet sempre em deia que escrivís un llibre abans dels trenta.



Jo li responia, que, perquè no l’escrivia ell.
De fet el vaig escriure.
Un llibre amb tres finals diferents.
D’una noia que es deia “Ella”.

Reflexes. Ara  te només un final.

La nostra manera de veure el món.
És difícil fer un llibre, amb sentit, sobretot escriure be, amb sentit, de manera senzilla, que s’entengui, que no es repeteixin gaire les paraules, ni els conceptes.
Passa com amb la música.
Costa seguir el fil, es com anar teixint, com fer un jersei, lligar les parts.
Fa cosa d’un any vaig conèixer a una noia, dona. Em va dir per quedar i li vaig dir de quedar a la porta del Liceu.
Parlava molt. No parava de parlar. Amb certa gràcia amb allò que deia.

Després d’un temps em va explicar que estava escrivint un llibre, em va ensenyar com ho feia: preparava fitxes dels personatges, perquè hi havia molts.

Tenia un programa d’ordinador per estructurar l’escriptura, per cert Mac (és una friki penedida de ser-ho, del Mac; deia: què be em vaig sentir al tenir-lo a la fi a casa!, em feia sentir millor que els altres... si ho hagués sabut, que realment no se’l podien arreglar quan es va espatllar ... no se l’hagués comprat, rondinava.. ).


Sempre han estat traumàtiques les histories per a nens i nenes, els volen espantar.
On viuen els monstres.
Als somnis.
Els monstres se’ls queden els psicòlegs emmagatzemats.
Mai he tingut por de monstres a l’obscuritat.
Això dels monstres, crec, que és un invent post infància, els nens no creuen en monstres fins que algú no els hi explica alguna cosa referent a aquests éssers.
No m’interessen els monstres.
Mai m’han interessat.... fins que he vist que n’hi ha que crèixen si els hi dones amor...
Ara que hi penso, potser si.
Però potser no els ubico entre el concepte de “monstre”...

Vaig tenir por a les aranyes... gràcies a una pel·lícula on sortia una aranya gegant que es menjava les vaques i la gent a l’autopista... 69*

Em quedo freda, gelada, quan veig una...és inevitable...
Vaig veure una taràntula amb el cos del tamany del meu puny, de color negre i groc, al mig de la seva teranyina gegant, al terreny dels avis de la meca cosina. El meu tiet, per matar-la, li va disparar un tret d’escopeta per caçar ocells.

M’agradava molt Frankestein, el llibre, i després la pel·lícula.
Em recordava al llibre “El arbol de la ciencia”.
Joves i científics buscant millorar el seu entorn, investigant.
Vaig fer les proves d’aptitud a l’Institut i em van dir que era apte per estudiar: ART / ART / CIÈNCIA.



Jo crec que va encertar, perquè crec, que puc entendre conceptes abstractes propis només de la ciència i de l’art.
El meu problema sempre ha estat que potser requereixo més temps per pair-los aquests conceptes que la resta de la gent, perquè, normalment els intenten explicar de manera racional tot allò abstracte, llavors no ho entenc... llavors em costa barbaritats... entendre res... del que intentin explicar...

D’altre banda si m’ho expliquen de la manera abstracte i més directe, ho entenc a la primera... com de manera natural...
Per poder estudiar Història, Filosofia, Literatura, Història de l’art, de la música, de la ciència...si va tot per dates i títols de capítol, només em cal llegir-lo i fer un esquema... per aprendre-m’ho bastant ràpid..
Prou de parlar de nosaltres mateixos només, podem parlar d’alguna cosa que ens interessi a totes a l’hora?

Amb aquesta frase em presenten en societat algunes de les meves noves amigues
Ella és la que va dir aquesta frase, i em presenta.
Tenir sempre coses a dir, coses que la gent vulgui llegir, o sentir, o no.
Sempre hi ha la opció, de no dir res.
Un any després les coses canvien poc de sentit
Cada persona segueix el seu camí.
Com deia el poeta, el camí es fa caminant.
Pas a pas.

La sala de reunions més gran de l'edifici, la del despatx principal, te unes vistes esplèndides al cementiri. Al pis més alt.
Al edifici més alt.
Anar al lavabo i tirar la pedra, i amagar la ma. Cau, pensar com cau.
Neoconfessions i molt més.
Una noia nua a la platja, un dimecres de desembre fred, amb un pernil a la mà. Al natural.
Escrivia històries pornogràfiques.
Sexualment productiva
Còmics pornogràfics intercanviats.
Recordo la protagonista que més m’agradava: una dona vampira que anava de caça i es lligava als homes, per desprès beure’s la sang d’aquests.

Desprès tenia un noi que li feia les vegades de “noi de fer feines” que era gai i necròfil, i que després atacava les restes dels homes sense vida i sense sang.




Felicitats.

Els guions dels còmics pornogràfics.
A Gràcia, al mercat del centre vell, hi havia una paradeta exterior on se’ls intercanviaven els lectors de còmics pornogràfics.
Quan el llegies anaves i el canviaves per un altre.
Sempre he estat molt intrínsecament relacionada amb la pornografia.
Fa un temps, a l’estiu, em vaig trobar una antiga amiga de sortida d’armari, i em va dir que ara tenia una web de pel·lícules pornogràfiques, que són la competència de Redtube.com.
Vol l’acord avui, valentia i decisió.
No he vingut per parlar sinó per actuar.
Riure per no plorar.


La primera pel·lícula pornogràfica que vaig veure era de dibuixos animats, “El gato Fritz”.

És la primera que em vaig descarregar al tenir Internet, ja que està descatalogada en tot tipus de formats audiovisuals.


De dia les temperatures seran més altes.
Les llums, els llits, els galets, el caganer.
Els llits de la teva vida.

Cinc anys sense menjar bombons.
Fa servir paraules d’en Foix per declarar el seu amor, desig....
Diu que un moment pot venir amb una ampolla de cava, dues copes... i uns bolets... per celebrar-ho*

Volem que li digui que si, que vingui...
Que li esperi despullada, al vell mig d’aquell pis en penombra.. de nit freda, la mes freda; ens amagarem i ho gravarem en vídeo, i ho penjarem al Youtube.
Les imatges imaginades, ho veia venir, ho veig venir.
Ho sento
Imatges plenes de detalls, de més imatges.
Que em vols dir amb això?
Silencis que criden tant que fan estralls a les oïdes.

Els silencis són imprescindibles, per matissar i donar cos a la partitura

El soroll infecta l’espai. Ho veig?
Estoy en ello....
 *jocs de paraules, passo ....paraula...

Amb tota la calma, amb tota la calma. Sense preses.
Espai, temps i transparència, claredat, directe, sense soroll.
Només era un somni?
Cada detall de cada instant, sense presa, amb tota la calma.
Amb un somriure que doni sentit a cada un dels meus dies.

17.12.09*

Avui:

MAc. Avi del Barça.
Silenci.
Freehand.
Turn. Torn...
Bossa.
Novells de la pau*
Plou.
Trona.
Adéu.
Fins ara.
Avi del Barça.
Premis Laus x2.
Com un mirall.
Döner Kebap.
Cafè. Sol.
Marlboro light.
http://www.24x30.com/????
Xiclet de menta.


La reina de les neus.

17.12.09

Perduda en la seva pròpia essència

Zapatero va ser el primer governador que al arribar al poder va demanar que no li fessin honors en els actes.
O sigui, que ningú li digués “molt honorable” o “excel·lentíssim”, etc...que només volia dir-se i que li diguessin Senyor.
També va recomanar a la resta dels seus ministres, directors, secretaris/es, etc... que fessin el mateix, però gairebé ningú ho va seguir.
A tothom li agrada que el tractin com un “rei” o “reina”.


Tasca ingent.
Son les deu i un minut.
Interacció.


D’experts.
Perduda en la seva pròpia essència.


Paciència.
Els números del dia d’ahir semblen la paraula “Smoke”,
No m’agrada l’Italià, ni la paraula en Italià “parole”.
M’agrada el portuguès, el fiancés i el rus, com sonen.
M’agrada que els francesots es facin tres petons al veure’s.
Quants més petons millor!


Autoestima.


Miro allò que m’envolta.
Davant un monitor en tons blaus relaxants.
Acords a corre cuita.
Rigor i seriositat.
Improvisació.
No resol.
Aparent.


Ràbies.
Fitxatges,
Inseguretats.
Temperatures.
Xàfecs.
Gràcies.
Imperfeccions.
El déu de les petites coses.
És Nadal al món.


Els amics i les amigues de tota una vida.


Vols bullir, vull bullir, penso i veig el meu entorn.
Estimo la gent i els colors.
I penso que em falta temps i interacció, la força necessària per reaccionar i crear, fer, tot allò que tinc ganes d’explicar.
No trobo la llum.
He de desfer-me dels lastres del passat, mirar per noves finestres, canviar de posició en rodó.
Més informació.
La força sense control no serveix de res.
Potencia, idees, ganes, força, impaciència, necessitat d’expressar.
No trobo el punt de fuga on explotar.


Suors fredes.
El camí adient.
És sempre aquell que es fa amb la facilitat més increïble que et puguis imaginar.


Em deia aquell bon home, que veia en mi un procés no adient de producció.
Que primer faig, i després penso el que faig.
Que hauria de pensar primer, i després treballar.


Canviar el procediment de creació.
Tenia raó aquell bon home, o no tant bo.
Congruències.
Suggerències.


Cada s’anuncien coses noves, tornen idees, que, bullen, com les truites a milers de caps a l’hora.
Persones que t’arrenquen l’ànima, que te l’estripen, tan i tan fort, que t’ofeguen.
L’escola perduda.
Somiatruites.


Coses impossibles.
Les coses perfectes.
Coses possibles, les imperfectes.


Si penso, crec que perdo el temps.
Quan necessito dibuixar dibuixo sense pensar, surten les línees i si tinc sort tenen algun sentit.
Casuística.
Impetuositat.
Soberanisme (la paraula inexistent) en mi mateixa.


Qui te fam somia truites.
Il·lusió.


Pensar malament, maleïdament.
Pensar en les coses el negatiu.
Veure-les venir.
Es qüestió d’acostumar-se a positivar-les.
Costa.
El fum intens.
Els colors, tots els colors, les bombolles de nou-cents noranta colors.
Els lastres que has de deixar anar per que el globus pugi lleuger, perquè segueixi creixent.
El globus aquell de la seva finestra.


Segur que era de molts colors.


Sherlock Holmes, es el único especial....com el no hay otro igual...
La sèrie de televisió de dibuixos animats. Manga de luxe.



Deixar de donar voltes a les coses...
I poder fluir amb llibertat...
A vegades ens enamorem de les nostres pròpies cadenes....
Tenim por a caure...
Sabem com es cau...


Horror bacui,un drama.


Missatges contundents.
Confiar, a poc a poc, acostumar-se a confiar.
De nou.
Compensa.
Cal un esforç.
Amb la cua entre les cames.
Les orelles arrissades.
Xup, xup.
Les ungles preparades per doblar en do menor en cas d’urgència.


Amb ulls de bou.
Llàgrimes de cocodril.
Trucs.


Si et tornés a no tocar, et sents imbècil.
La sort.
Optimistes.
Moments d’incertesa.
El 9*
Som i serem tot allò que somiem...
ara toca somiar...
ara toca assaborir...
gaudir...
El temps, és més que mai, d'or...
Amb el cor ple, l'ànima enlairada,...
i els ulls en constant estat de flipació**
(diga'm agosserada....o millor... flipada


 t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo,  t'estimo

16.12.09

Tentacions i tendències.

te doble sentit,tot el que diu... però en tots els sentits, parla de les coses de manera d’exemple per entreveure problemes de convivència en la nostra societat...



El més sorprenent de tot plegat.

Llenguatge bèl·lic.



Les diferents Andorres.

Exposició d’estructures.

Primera pregunta.

Segona...



Aquest dies em tornen boja dibuixar braços...

N’he dibuixat uns quants a la meva llibreta...



999 vaques de 999 colors....muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu*

(t’esti...)



A vegades tinc tantes ganes de dibuixar quelcom que entra a la meva ment...



Avui he vist una noia que passejava al seu gos...

La imatge del conjunt era sobradament normal...

Però el vestit i abric de la noia feia conjunt amb el jersei del gos.

Vermell estampat amb retícules escoceses.



Preferim un país lliure. Prohibit prohibir. Pasta fresca. Multes.



A la gent li agrada prohibir i prohibir-se coses.

Creen punts de fuga.

Creen i creem coses que fan que tinguem temptació (no és la més gran).

(M’he de concentrar d’allò més, sinó no em sortirà exactament tot el que intento explicar, les idees bullen al meu cap, però aquest no se n’ensurt en extreure les paraules més encertades i adequades per encetar allò que vull comunicar).

A vegades les idees se’n van volant....però de sobte alguna cosa et retroba amb aquella idea voladora e inquieta...



Temptacions i tendències.

Tenen bon vi i bones espècies, i bona cervesa.

La gran virtut de no caure en la temptació.



La religió crea les temptacions perquè hi caiguem i desprès en puguin atorgar el seu perdó.



Si prohibeixes una cosa, en realitat el que vols és que la gent faci aquesta cosa, per treure profit d’aquesta gamberrada o aquesta corrupció.



L’altre dia dinava amb la meva mare.

Parlàvem sobre els bancs que destrueixen petites empreses en crisi, a les que les van aconsellar invertir en immobles els seus beneficis, que, desprès han baixat molt de preu, i que ara mateix no es poden vendre, perquè la gent no pot o no té liquiditat...inversions que es destinaven a aquests conceptes per evadir tenir que pagar més impostos dels necessaris...

Parlàvem de com aquests mateixos bancs que han enfonsat a la majoria d’empreses ara no els volen ajudar... ara que estan sense diner líquid, amb un munt de locals i garatges buits... sense poder vendre, ni llogar, ni res...

Ara aquests bancs (usurers nacionals o public enemy number one)... abans de que l’estat els hi tregui les propietats per no poder pagar impostos als empresaris a la ruïna els ofereixen un pack de supervivència... a canvi de tenir-los lligats a pagar la resta de la seva vida...



Avui surt a l’aire una empresa que es dedica a fer factures falses per empreses, per que no tinguin que pagar cap impost més del que sigui imprescindible.

Evasió d’impostos.

El meu entorn està ple de gent que te negocis o treballadors amb sous notables als que les assessories “legals” els assessoren per tenir els mínims beneficis justos per no tenir en excés i així no tenir que pagar impostos. Aquestes assessories ajuden als empresaris a no tenir que declarar-ho tot... només el que calgui per fer veure que els negocis estan sempre al límit...

Inclús si tu vas a fer la declaració de la renda... sempre t’aconsellen... per evadir...



A l’estat en el que estem el 70% del diner és negre.



Les empreses treballen en principi amb diner negre, i declaren en blanc només allò necessari per que no els fiquin multes.
Paguen sous mínims amb tot de conceptes que inflen el total del net.



El món al revés.

Desprès es queixen que hi hagi crisi. Caure en la temptació.



Comprensió.



Tinc ganes de tu i de caputxino.

Vaig al sol.



Es despullava i parlava per telèfon.

Un telèfon d’aquells vermells... de rosca... de plàstic, polietilè ben dur...



“Poli” de molt del grec, i “etilè” de borracho?



Ecodisseny. Coses espectaculars amb bona estrella. La nova economia.

Totes les coses que porten davant la paraula “eco”.

Fan eco?

Eco-no-mia.



Eco-governs.

Eco-paraules.

Eco-amor. Amor del bo?

Eco-marketing.



E-Government.



Premi eGovernment 2.0


Barcelona 2.0, el nou model de gestió de l'Ajuntament de Barcelona, va rebre el premi e-Government 2.0 a la millor estratègia global d'Administració electrònica amb enfocament 2.0, en l'àmbit del fòrum internacional Local and Regional Government Solutions Forum 2009, atorgat per Microsoft.



Tots del bracet, en cadena, manifestant-se pel canvi climàtic, a al Borsa de Barcelona, per la crisi.

Neva.

Fa fred. No passarem dels 0 graus.

Si hi ha 0 graus, no vol dir que no hi ha temperatura.

La immensa majoria.

Ja han tornat.



Deia també que aquell home es passava tot el dia, hores, mirant els meus vídeos...

Que te el quadre que el vaig regalar ficat al mig del menjador.

Que be, em fa sentir be, saber que algú es commou amb allò que faig.

Em commou commoure.



Paraules mal dites, maldites, maleïdes.

Gràcies, mil gràcies, 999 gràcies.



L’Om vell, mort, és ara com una escultura pública ( vol dir que està al carrer, a la intempèrie...

Art públic: art al carrer, amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Petits gestos. Petits contes.



Carmina burana, la fura ....la cançó amb sentiment i passió per excel·lència...



Jo faig la neteja, tu t’ho passes be.

El robot.

Es va fer un lio amb el paper del lavabo que tocava a terra.



La ciutat i l'emergència creativa són els eixos principals de la programació de l'any que ve del CCCB.

Vol virtual per la Barcelona del 2010.

Diuen al Facebook que serà l’any en que el 2.0 s’enfrontarà al 1.0.

Ein?

Barcelona.mobi....

Webs per als mòbils.

Encara tens els blaus?





Barcelona Innovadora. Barcelona Connectada.

A totes els ciutats passa el mateix.

La vall de Barcelona.



Souvenirs. Records, postals de Barcelona.

Barcelona, un mapa (pensaran molts turistes).



Berlusconi, és el cap de Tele 5.

Masses dies per una escletxa. Sembla que hi ha alguna cosa estranya, que és gairebé impossible que li puguin agredir amb tota la xarxa de protecció que l’envolta. Qui s’ho pot creure?



Facturas sense iva.

15.12.09

Rondinaires cotidians.



Per trobar el camí de la inspiració he d’aïllar-me, alienar-me del resta del món, però, no obstant ho tinc bastant fàcil.

Avui no tenia la intenció d’escriure, tenia ganes de fer les coses que vull fer i que moltes vegades no faig per mandra, per por, per falta de motivació.

Paraules clau, paraules al vent.

L’home arriba com cada dimarts al bar de kebaps que hi ha a la cantonada del carrer Borrell amb Rosselló.
Allà em menjo un Doner de kebap de carn sense picant cada dimarts entre les dues i mitja i les tres i mitja de la tarda.
Els kebaps els serveixen dos nois d’origen asiàtic, dos jovenets, que són parella.
L’un sembla més xinés que l’altre, és més blanc de pell, més prim i més alt, i sap castellà i català. L’altre només sap una mica d’anglès.
A aquest últim li demano sempre i ell sempre m’envia a la barra a l’altre per que no entén res.

Riu amb mi fins que et fallin les forces abans que s’acabi la nit.

L’home típic, te uns cinquanta anys, va mal vestit i mal afaitat, despentinat. Es detecta que deu se transportista i autònom.
Entra i deixa anar un somriure irònicament directe al xinès alt.
Cada dimarts a les tres entra al bar i cada dia els hi diu si són de la Xina o de Shangay, amb el seu peculiar to despectiu i poc graciós.
Els nois fan veure que riuen, forcen una amabilitat que no els hi cal, però que entenc que fan gairebé cada dia.
L’home els hi diu que si son de Shangay, perquè el nom d’aquesta ciutat acaba amb la paraula “gay” (homsexual).
Els hi diu que a Shangay només hi ha pirates i segueix rient ben be com un porc.
Porta el adient escuradents enganxat al llavi inferior.
Se li veu una mica el cul.
Llavors el xinès que sap parlar en castellà li diu que ell és català.
El rondinaire comú se n’enfot, i li respon: si tu ets català, la meva germana és coreana!
Llibertat d’expressió: que la gent li pugui dir a la resta de la gent què és i que no pot ser o deixar de ser.
Rondinaires quotidians.
Absurd. Insuportable.

Els nois hem fan el kebap el millor que poden, es nota, ja que cada dia que em tornen a veure, i em tornen a reconèixer, somriuen, i crec, entenc, que sense cap reforçament falç.
Podrien ser els protagonistes de qualsevol film gay.
Donaria molt de si la idea.

L’altre dimarts era de camí i no vaig venir, però l’anterior hi havia un home que em va donar un xiclet de menta, ja que a els del bar no els hi quedaven paquets de xiclets.

Llibertat d’expressió.
Tothom pot dir el que vulgui sense tenir en compte que pot ferir els sentiments dels demés, que pot entornar el pensament dels altres, o potser aquesta és la seva voluntat.
La resposta és clara, aquell que bull és perquè vol bullir.
Si vols bullir vull tu, no facis bullir als altres, digues les coses clares, i regiris.
Comunicació, diví tresor.

No cal tornar enrere per poder començar de nou* 


Van sortir les mateixes cartes en dos tirades diferents, inclús en la mateixa possició.


El mag. La creació.
El camí de l'hermitany, el meu. El camí d'aquell que busca la llum en solitari.
El mentor.
La llança on es recolça en cada petjada, en el nou camí.
Els ulls als que es reflexa.
Parles, escoltes i segueixes caminant.
Escrius molt o poc, dius alguna cosa o res.
La qüestió és practicar, trobar-te, enlluernar-te.
Per poder entendre't.





Per trobar l'equilibri i la pau, encara que ja saps on son, t'agrada donar-li voltes per enredar-te i fer-ho tot plegat, més emocionant.
La rutina trenca l'encant.


*Segueixo imaginant un món sense banderes, ni limits, ni fronteres, de persones, en pau i en llibertat...per anar i tornar on vulguin quan vulguin....
Consciencia universal.



Totes les nostres pors evocades i cridades al vent, son sempre ben endins de nosaltres mateixos/as.
Ordre, concert, equilibri.
Paraules mal dites, paraules maldites.
Paraules despullades.
Tot allò que afecta.
Buits legals. Tortures internes.
Totes les coses del món ténen la seva ombra pròpia.
La plaça de la revolució.
Bagatge, tendencies, filtres, idees, tot incideix.

Al vent...

14.12.09

Tinc un mapa del Nadal de Barcelona i és de plàstic.

El divendres el narcisista em va dir que pensava que feia dies que no em veia, però jo havia estat al meu espai tots els dies.
Potser ha deixat de mirar-se al mirall 5 minuts al dia i ara es fixa en mi.
Em recorda al barrufet vanitós.


Observadors internacionals.
Organitzadors.
Divers i plural.

La Constitució.
Diu que s’ha de respectar la diversitat i l’antiguitat dels territoris històrics.
És com la Bíblia, cada un i cada una treu el significat que més li convé.

Opinions.
Molt esforç de molta gent.
Alta tensió.
La gent ara s’abriga, es fica la jaqueta que més escalfa.
Ahir ensenyaven el pit, avui l’amaguen.
Segona qüestió.
Efectes secundaris.
Pressió.
Èxit ple.

L’èxit no és el resultat, l’èxit és la gent que es mou, que abans no es movia.

El dijous li preguntava a una amiga si aniria a votar al seu poble, i no sabia que es feia. Ella treballa i viu al centre de la seva ciutat i no sabia res.
S’ensementaria. No en volia saber res.

Al marge.
Fins hi tot la gent que te les idees clares es manté al marge.
Es comença a moure una mica el múscul comú, i la gent deixa cada cop més els seus assumptes personals.
La gent es deixa d’implicar si allò que veu és només una carrera personal per arribar al poder.

A fora.
Dades.

Diuen que si Catalunya fos independent tindria que sortir de la Unió Europea i fora de l’Euro.
Si fos així Espanya, sense Catalunya, també tindria el mateix camí, ja que Catalunya suposa més del 65% de l’economia de l’estat.
Sense comptar que Euskadi també voldria independència si Catalunya la te.

Les empreses catalanes tindrien que canviar el model de mercat, per que perdrien els consumidors de la resta d’Espanya.
També les empreses d’Espanya tindrien que canviar el seu model, ja que el 65% dels consumidors en massa de l’estat estem aquí.
Igual que la gran massa de majoria de població de Catalunya representem més de la meitat de l’electorat de tot l’estat.
Així que si aquí votem tots a una mateixa cosa conjuntament aquesta idea aniria a missa a la resta de l’estat.

Però aquí ni tan sols ens posem d’acord en el Barça, fins hi tot quan ho fa tant bé i ho guanya tot.

Així el 25% de tractaments de malalties greus que es tracten a Hospitals públics de Catalunya són de malalts de la resta d’Espanya i els estem pagant aquí.

Interpel·lacions des de la societat civil.
Els partits apuntats a cuita corrents.
Iniciatives populars.
No hi ha líders.
Uns s’hi apunten i altres es callen molt.
El valor de la consulta.
El que sabem.
Moltes persones mobilitzada.
Sentiments i idees al damunt de la taula.
Símbols.
Icones.
Síntesi.

Pocs i mal avinguts.
El cantó positiu.
Amagar l’ou.

Gent desconnectada.
Sense complexes.
Ressò internacional. Per la via pràctica.
La gent passa molt de la premsa.
Potser la mira per veure que hi diuen d’allò que succeeix, a veure si diuen la seva o la nostra.
La gent no hi creu, no creu, està molt lluny,
Es mira les coses de reüll, passa de llarg.
Moltes vegades viuen, vivim al marge; o ¿potser són les institucions i els mitjans els que volen mantenir aquesta distància amb la societat per mantenir els seus privilegis?

Des de lluny es pot dir el que es vulgui dir, per quedar sempre be.

A Copenhaguen no hi ha representació de Catalunya oficial.
L’estat espanyol no ha volgut cedir un espai del seu “stand” a Catalunya, com si ho ha fet Canadà amb Quevec, per exemple.
Catalunya ha hagut de contractar un espai de manera “privada” per poder ser-hi representada.
Allà on està tot el món s’hi ha d’estar.

La recta final.

Miro per la finestra.
El món avui està gris.
El silenci després.
Les darreres fulles que cauen dels arbres despullats d’aquesta tardor.
Arriba l ’hivern.

Des de els punts de vista de que uns estudis de consum com és per exemple l’EGM, que analitza el consum de mitjans audiovisuals i bens de consum, fent referència a tot el conjunt de la societat a partir d’unes enquestes fetes a uns milers de persones que representen a tota la població, podem entendre que 200.000 persones que opinen d’una manera conjunta en representació de 700.000 és una dada suficient per poder ser extrapolada i representativa.
Tot i així els estudis d’opinió també son com la Bíblia, cadascú n’extreu les conclusions més òptimes en combinació amb les seves idees.

Les iniciatives ideològiques.

L’activitat va a la baixa.

L’altre dia defensava les meves idees utòpiques davant de les meves amigues.
No sóc exemple de res, no vol dir que dugui totes les meves idees a la pràctica, només plantejo allò que m’agradaria modificar d’aquest món, coses que no m’agraden.
Tinc potser una idea del món, un somni, que no està plantejat de la manera més realista possible, ho entenc que sorprengui a la resta dels ulls i de les oïdes que m’envolten.
El canvi de sistema.
Que arribi ja l’era aquari!
Sempre s’ha de ser molt prudent.

Nadal va amb “n” en majúscula.
Mutacions del Nadal.

Jo tinc de tercer nom Nadal.
El mateix que tenia la meva avia paterna.
Ella el tenia aquest nom perquè va néixer el dia 25 de desembre de no se quin any, però allà pels anys vint de la Barcelona moderna.
Ella es deia Nadal com el dia en que va néixer.
Va donar la casualitat que el seu marit, en Joan, també havia nascut el mateix any i el mateix dia, també a Barcelona.
Va donar la casualitat que un dia, desprès d’haver tingut dos fills, van fer l’amor i van engendrar bessons, i que el més petit dels dos bessons, el que va néixer primer dels dos, va ser el meu pare, que també es diu Joan, com el seu pare i el seu avi. Tots tres Joans.

El món està ple de coincidències i/o casualitats, segons convingui.

Seguir els consells dels savis i de les dones sàvies.

Un dia un boig, un vell una mica begut i perdut, em va dir que sempre em fes la tonta, que era la millor manera d’anar pel món, fer-se la tonta, aparentar ignorància, no cridar l’atenció, passar desapercebut, era segura tàctica de triomf a la vida. Pacífica, sense cridar.
No era qualsevol dia, era la nit de Nadal del 1999.
Érem a davant del Bar Zurich, avens del Fnac, abans de la reconstrucció del triangle.

Varem pujar pel carrer Pelai i després per Aribau.
Varem trobar una altre dona mentora que ens va aturar al vell mig del carrer per desitjar-nos bon Nadal.
Dos nois van passar per l’asfalt en una moto i van cridar “gooooOOOrda!!”.
Aquesta dona estava molt grassa.
Coaccionada, sense por, va dir ràpidament: ¡Gorda tu Puta madre, Cabrón!
(Vaig suposar que la dona estava acostumada a aquestes paraules alienes i ja tenia pràctica en la resposta),

Aquell dia varem anar a un Karaoke.
Varem cantar la cançó de “Mujer contra mujer” de Mecano i les que més ens agradaven de Roxette, i alguna de Sopa de Cabra.
Quan cantava la gent el dels discos làser ficava uns efectes d’àudio que et feien tenir una veu molt millorada.

Quan eren potser ja les 8h del matí el del Karaoke ens va convidar a menjar un plat de pernil salat.

Van succeir coses molt entranyes durant el transcurs d’aquella curta nit.

Un dels temes d’aquest any 2009.
Un dels temes del proper any 2010.

Haurem de tornar a acostumar-nos a escriure un nou any, 2010.
Molts tornarem a ficar sense adonar-nos 2009 moltes vegades en comptes de 2010.
I ens en riurem un segon del nostre trasbals mental.
Pels maniàtics i maniàtiques perfeccionistes de fer apunts perfectes serà ben be un trauma, que perpetrarà la destrucció del primer paper a fer servir de la nova llibreta, per exemple.

La meva mare vol el robot aquest que neteja sol.
Abans d’ahir vaig sentir a algú que deia que l’havia comprat.
Encara no l’han provat.
És hora dons d’anar a les webs especialitzades en l’opinió dels consumidors en productes i veure que n’opinen.
Encara que no ens en refiarem prou, perquè són desconeguts: així si alguna persona propera, amb suficient poder de convicció amb la seva opinió, ens aconsella d’una o altre manera sobre l’aparell segons la seva pròpia experiència, serà llavors quan trobarem un raonament que sí tindrem en compte per adquirir o no aquell producte o servei que ha aconseguit cridar la nostra atenció.

Els pioners han d’arriscar-se i provar les coses a veure si funcionen, sense saber si son bones o no.
És el que te voler ser pioner.
Ser el primer.
Encara que si funciona molt bé, el triomf és teu.

Tinc un mapa del Nadal de Barcelona i és de plàstic, quan solia ser de metall.

Diuen al mapa que els galets que engalanen diversos punts estratègics de la ciutat són de Gallina Blanca.
Llavors dons Gallina Blanca patrocina aquest any el Nadal a la Ciutat.
També hi participen Endesa, Cespa, CLD corp, Urbaser, El Corte Inglés, Saba Abertis, Fundació Barcelona Comerç, i Barcelona Turisme Shopping line, TMB i TRAM.
Tots col·laboren en la difusió de l’esperit de Nadal.

Una nació amb dues cares.

Es pot observar que al plànol de Nadal no toca il·luminar el meu barri, no hi ha ficat ni tan sols un galet gegant d’aquests.
Barri Besòs-Mar, del Poble Nou, del districte Sant Martí.
Només han ficat un trist galet a una de les rotondes de la rambla del Poble Nou. Res més.
Potser tenim sort i hi passarà la cavalcada de reis del Clot.
Penso després existeixo.
El meu barri és dins del districte més poblat de la ciutat, te més del doble d’habitants que molts del altres districtes tant i tant il·luminats, segons dades estadístiques de la web: [www.bcn.cat/estadistica]

És actualment la zona de negocis més destacada de tota la zona metropolitana: 22@, Diagonal Mar, Centre de Convencions Internacionals, Fòrum, els Hotels més prestigiosos de la ciutat, i la zona de mar més utilitzada.
És dons una zona molt bona per fer negoci però no per il·luminar per a les persones, encara que el tram de la diagonal que creua una gran part del barri es digui de nom “el passeig de les persones”. Ni tan sols és gaire important que hi sigui la torre Agbar a una punta, i la sede d’Endesa a l’altre.
Potser no ens cal il·luminació.
Potser pensem que amb la llum de la torre Agbar ja en fem prou.
Potser no tenen en compte que actualment els dos centres comercials més potents al Barcelonés són el C.C Glòries i el C.C Diagonal Mar.
És un tant estrany que no tinguin en compte que és la zona on actualment s’ubiquen el 75% de les noves empreses de la ciutat, entre elles la potent “MediaPro”, per exemple.


És un dia tapat pels núvols.
La gent està encongida, esbafada, esbucada, esbocada, espuada, estufada, esbufada, intrínsecament el temps sempre afecta a les persones en les seves activitats i accions. Quina és la paraula incorrecte?
Si fa massa calor o massa fred la gent no vota.

El primer és el primer.
Després de les idees i les ideologies, els sentiments.

Cuida’t, estima’t.

Pintar la infantessa, el sexe i la mort.
Normalment els temes comuns de tot tipus d’artistes són l’amor i la mort.
Potser també el pas del temps, que condueix a l’existencialisme postmodern, contemporani.

Altres treballen els sentiments i totes les experiències que potencien el sentir o l’anul·len.
Noves experiències.
Punts de vista diferents.
Contundència.
Eficiència.
Sona bé.
La mar de bé.
La pregunta del dia.

Pintar als llençols, perquè?
Pintar al cos?
Potser.
Pintar en digital.

Una vegada vaig conèixer a un artista que feia tots els dibuixos a un vidre i després els escanejava, després esborrava allò fet al vidre, i es quedava sense original.
Als artistes, moltes vegades, els fa por perdre “l’original”.
Digitalitzar directament l’art.
Deixar d’emmagatzemar coses i més coses.

La professora de fotografia deia que tenia tantes fotografies a casa seva......

La professora d’Historia d’Art acumulava milers de llibres d’Art i objectes, obres a casa seva, una gran casa....
Era extraordinària la seva col·lecció....
Però un dia es va incendiar...
És llavors quan penses quin valor te tenir coses, que al final són només coses....materials...
L’essència, en canvi, no es pot destruir...

I com transmetre l’essència sense fer servir res material?
Fent xarxa?
A la xarxa es poden acumular les teves imatges, dades, textos... fins que un dia petin tots els servidors... on s’emmagatzemen totes aquestes coses, tots els uns i zeros del món.

L’Acte de crear, només pretén això, crear sensacions, extrapolar-les al seu públics, fer sentir, comunicar.... si ja ha comunicat perd la seva essència...
Hi ha coses que sempre segueixen comunicant sensacions...

El perquè de tot?

Tot allò digital és millor, diuen, però va més lent, és clar si funciona igualment a través de mitjans analògics tradicionals comuns: mega hercis.
S’acumulen els uns i els ceros. Transmissió de dades massiva.
Si tots miren el mateix canal a l’hora fent servir el mateix canar es veurà malament.

De moment tenim la oportunitat de seguir sentint i sobrevivint el nostre dia a dia, potser de tant en tant, ens tapem les oides o tanquem una mica els ulls, per poder seguir vivint sense tanta por....deixar de mirar allò que ens ofengui, ofegui....

Potser podrem sobreviure un cert temps, maquillant el resultat.
Silencis.
Sensacions.
Sentiments a flor de pell.
A pell de flor.
Els colors de les llums dels carrers.
Es manté la màxima qualitat.
Pero reduint els materials.
Acumulant menys cada vegada.


*link resultats de les consultes cada poble (tots) i les dades de participació detallades a:
http://consultes.llibertat.cat/resultats.php