30.9.09

capital

Memòria", Versió Catalana: Memòria històrica.



La capital del cinema documental.

Il·lusions presoneres que s’han fet records i paraules de cançons.

Escolto per veure si tu escoltes, a veure si en algun moment escoltes el mateix que jo i sents el mateix.

El teatre de la bona sort deu ser el teatre de la vida, penso. Al cel està sempre vigilant.

La millor música. Dóna’m un do.



El temps i la gent que apareix i desapareix, es fuga de la teva vida, canvia de prioritats, et canvia...

Tu canvies.. les coses que passen afecten.. cada cop tenim menys temps per gaudir... així que tenim que triar entre unes companyies i accions i unes altres...ho entenc, ho comprenc... no entenc... que la gent faci coses sabent que faran mal a uns altres...ho intento... però no puc.

No crec que cap psicòleg em doni la solució a aquest el meu trauma capital, aquesta “cosa” és la única que m’emprenya de veritat, m’enrabia i no ho puc controlar, ni evitar.

Persones perdudes penso, gent que marxa de viatge i potser mai tornarà.

La meva ma no es tan llarga i gruixuda, i cada vegada tinc menys paciència.



Avui he tingut un somni.

Estava al meu antic pis de lloguer. Hi tornava. El pis havia quedat vuit des de que ens marxàrem d’allà.

Seguien els meus dibuixos a les parets. No hi havia mobles. Estava deixat, brut, vuit, abandonat.

Semblava un pis “okupat”, però no hi havia ningú.

Venia amb mi la meva amiga Cati i algú més que no se reconèixer. Érem a la sala principal.

Desprès d’una estona observant l’habitacle sentia uns sorolls tous que venien del fons d’una de les habitacions, era algú que roncava, i jo sola, anava a comprovar qui era. Era una antiga amiga. Estava adormida envoltada de brutícia. Una d’aquestes perdudes dins seu. Una salvatge social.

Llavors m’he despertat.

Potser he somiat amb aquell pis perquè les a les imatges d’un videoclip que vaig veure ahir, i que no em canso mai de mirar, surt un lavabo molt semblant al d’aquell habitacle.

Potser perquè dema passaré ben a prop d’allà.

Potser perquè la cirereta abans d’ahir em parlava d’ella.



Hi ha gent i també hi ha persones.



Llegeixo les seves paraules d’amor. T’escolto. Sento el mateix, sembla increïble. Somric i s’emendinsa tant i tant, molt i molt, fins al final de tot de dins meu. És tot plegat, genial. Sense paraules. El maletí cada cop està més ple d’avantatges.



Avui he estat valenta.

Encara que no és perfecte, perquè jo puc fer res perfecte, és així de simple; ho intento, però sempre se m’escapa algun detall,o no tant detall. És increïble.





A que no saps on he tornat avui?

Vaig cridar i vaig veure el mar.

Un noi tocava tot sol la seva guitarra a les roques. No hi ha ningú.

La platja estava deserta, ja no es temps de platja, i així és molt millor.

Llegia les meves pròpies paraules, i pensava, com penso sempre, si valia la pena tant d’esforç, tant de temps.

Però vaig ser valenta, i sí, m’he atrevit, encara que no sigui perfecte.

Et sentia ben a prop, erets allà amb mi, com l’altre dia.



Barcelona, 30 anys.

La noia del mar.



Hi havia una vegada una noia. Una noia que no era ni molt maca, ni molt lletja. Ni molt alta, ni molt baixeta.

Una noia com qualsevol altre. Tan especial com qualsevol altre.



Aquella noia volia viure el més a prop del mar que pogués.

Volia veure les onades des de la seva finestra,

però no ho va aconseguir, així que moltes tardes caminava fins al mar, fins a la seva mar.

Seia a la sorra i mirava el mar, i a vegades el veia, i unes altres vegades no.

A vegades sentia el so intens de les onades bategant sobre les roques i unes altres vegades no.

Escrivia a la seva llibreta paraules recargolades que jugaven amb les línies dels seus dibuixos.



Aquesta noia un dia va escriure, a alguna porta d’algun bar perdut dels vells carrers de la ciutat, que anava a la seva mar cada vespre a veure si veia el mar.

Un altre dia va tornar a aquell mateix bar i va anar al mateix lavabo i va veure com hi havia un escrit que s’encreuava amb el seu, i deia:

“Vull anar al teu mar algun vespre, a veure si el veig”.

La noia no se’n sabia avenir, havia sentit tot un seguit de sensacions increïbles que ballaven per tots els recons del seu cos, la cridaven per dins de dalt a baix i de baix a dalt, i fins i tot en diagonal.

Va sortir d’aquell bar amb la sensació de que s’havia convertit en un munt de bombolles de sabó que plegades s’enlairaven pel cel nocturn de la ciutat.



La noia del mar al dia següent es va despertar ben contenta, veia la llum del sol com regalimava cada un dels racons de la ciutat.

Era un dia radiant.

Aquell vespre va tornar a la seva mar, i en silenci, sentí com alguna persona s’apropava a ella.

Poc a poc aquella persona va seure al seu costat, ben a prop, i va recolzar el seu cap a la seva cama dreta.

Es va fer de nit.

Al cel hi havia una estrella que brillava més que cap altre.

La noia va apropar els seus llavis als llavis desconeguts i els va besar amb passió.

Silenci.

23.9.09

C a p s e s *

Trenta.

Ara ja, una mica més mastegats. Ja m’hi veig. Els sento.

Anys i panys.

A vegades alguna cosa s’assembla, però és casualitat. Ara sí ho sembla.

Al món.



Pujo la pujada.

Miro el mar. El sol del matí el banya amb tons daurats.

La gent creua els passos de vianants.

Els carrers propers al mar.

El ciment.

El blau del cel. Cel obert.

Fredor...esmicolada per cada un dels racons del meu cos.

Adéu.

Fins aviat!

M’he begut el cafè.

He fumat i m’he dutxat.

Aigua, sabó i Bossanova.

Roba. Sense. Amb.

Moto. Engega a la primera, com mai.

Avui aniré pel camí del mar.



La gent es desdibuixa en el record del passat...

Només em sap greu la pèrdua d’energia tan insolent, però tot serveix, per aprendre, experiència per tornar-se a equivocar.

En blanc i negre es queden.

Records que vols oblidar.

Paraules insolents, plenes de coses que no entenc. Dolentes.



Ideologies, principis, idees, vida.

Vida privada. Vida tranquil·la. Vida en calma.

Faran tantes coses aquest dies!



La nena de les rambles. Era gitana. Amb cabells arrissats i una mica rossos.

Ulls negres, pestanyes negres, pell molt morena.

Llavis vermells. Ben vermells. Somrient.

Ben boja.

Legins de ratlles negres i vermelles.

Samarreta blanca de mitja blanca. Ballava al mig de la rambla de les flors.



Els pallassos es discutien.

Els altres es pintaven per treballar.



La música no és molt bona.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els llençols.



No podia obrir els ulls de tanta son que tenia.

Avui vull fer migdiada, però no se si em deixaran.



A dalt de la muntanya.

La muntanya de la ciutat.

La muntanya amb castell.

Tota la ciutat i el seu tresor: el port.

La revolució dels petits gestos ha començat.

El nacho loco amb bigoti de Dalí.

La plaça de Sant Felip Neri i els forats de les seves parets.

Tots els carrers que porten el teu nom a dins.

Que bo!

Abraça’m que tinc fred!

Sense límits per abraçar-te.

Bon dia!, bon dia!

Llavis rosats.



No sé què fer, no tinc res a fer. Tantes hores i tantes ganes de marxar d’aquí, encara que estic be, còmode.

Dintre d’una estona baixaré i desprès pujaré i escriuré.

Volia corregir, però m’he equivocat.



Primer dia de tardor.

Adéu estiu!.

Nits com aquesta.



Anem fins al final ... de l’amor... diu en Leonard...

Encara tinc una mica de por.

Intento ser valenta.

Intento no confondre’m.



Podria dormir aquí a l’oficina. Podria tancar els ulls i dormir asseguda. Segur que ningú ho veuria.

Però, com diria la meva mare, aprofitaré per dibuixar.

Llegiré totes les coses noves de les webs de la ciutat i del govern.

Forma part de la cadena de somriures.

En tots els sentits i amb tots els sentits.

Sanch era sang.

Quina sort trobar-te!

Quina sort trobar-nos!

No me’n se avenir! (s’escriu així?)

99 ballons**999petons*



Cinc hores dibuixant, practicant el traç. Deixant la ment volant.

Tanmateix com escriure.

La meva ment funciona a través d’imatges.

Vull veure totes les pel·lícules del món amb tu.



Sap vostè on puc trobar un Súper obert si us plau?

Si senyora, hi ha un en aquell carrer tot recte, desprès gires a l’esquerra i ja el veuràs; jo també hi vaig, però aniré per un altre camí.



No t’aturis.



La dona va mirar dissimuladament el que duia al cistell de la compra.



Avui concerts.

Dema no sé què.



Aquell restaurant que gairebé nedava al mar, amb olor a mar... a les roques... solitari, humit, tranquil, blanc...

El veia des de la finestra del tren...

L’any passat volia anar amb la moto fins allà... per la costa, la costa del Garraf...

La fàbrica de ciment.

Indústria.

Les grues del port.

Fredes, grises, humides, fugint dels colors de l’alegria, son tan romàntiques.

Racons enormes. Carrers buits de polígons industrials.

Cotxes abandonats robats.

Motos cremades.

Logotips d’empreses amb noms de cognoms barrejats sense massa sentit.

Carrers que acaben en solars sense edificar plens de males herbes.

Cruïlles de ciment.

Rotondes absurdes.

Restaurants plens de transportistes, amb els pàrkings plens de camions.



Ciment, com un desert, com el desert dels Monegros.



Estic segura de com tornar-nos a perdre’ns.

Ho tinc tot preparat. El fil, els petons i les abraçades porugues.



You are always on my mind, diuen els Pet Shop Boys.



Petons a l’aire.



Avui se’m farà el dia molt llarg.



L'espectacle Enlluerna't projectarà a la façana de l'Ajuntament imatges de la Barcelona de Cerdà i l'actual.

L'orquestra simfònica Ministrers del Camí Ral, que només toca un cop l'any, impregnarà la plaça de Sant Jaume de llum i color acompanyada per les bèsties màgiques de la ciutat.



No m’agrada la colònia embalsamadora de dolçor de la meva companya de taula.



He oblidat ficar aigua a la cafetera.



Presenta aquest singular espectacle amb una cortina d'aigua i una ballarina com a protagonistes.



Han deixat de banda moltes seccions de la web i no les actualitzen, no fiquen més continguts, els que hi ha ja me’ls he llegit tots, i varies vegades.

Ara dibuixo la flor de les rajoles de Barcelona a la llibreta. De color vermell.



Estan canviant els semàfors de la ciutat.

Tots els actes a Barcelona.



El cantautor es presenta en solitari en un muntatge en què ell mateix és autor, cantant, guitarrista, tècnic de so i d'il·luminació.

En aquesta ocasió reflexiona sobre allò que separa el bé del mal o el blanc del negre, a través d'històries tràgiques i delirants, quotidianes i sorprenents, crues i surrealistes. Tot per a fer evident que la diferència entre allò positiu i negatiu està marcada per una línia estreta.

Albert Pla, La Rambla.



Teatre de la Bona Sort. Flors negres.

Aquest viatge per la immensitat de l’univers vol ser una crida a la capacitat imaginativa del públic i una reivindicació de l’essència infantil que tots tenim, però que sovint deixem pel camí.

Muntanya russa d'emocions.



Bodegons realistes plens d’animals morts als racons reservats per a l’art urbà.

Persones perdudes.

L'acció se situa a Santa Mònica i hi trobem uns personatges lleugerament inspirats en Marilyn Monroe i Truman Capote.



Capses de galetes vintage. Fetitxisme.



Enseñame lo que guardas en tu caja de galletas... deia la cançó...



Avui fa vent. El vent despentina el meu cerrell com el despentinen les teves mans.



La història s’emmarca a principis dels anys 80, Mario i Colate són un parell d’amics que viuen en un petit poble amb un mateix somni, viatjar a Madrid per a muntar allà un grup de música. L’arribada a un Madrid en ebullició cultural i social va acompanyada de diversos problemes, però poc a poc van tirant endavant. Aconsegueixen feina en un bar, el '33' i coneixen un parell de simpàtics músics, amb els quals formaran un grup, amb el qual guanyaran un important concurs. Mario coneixerà l’amor i Colate l’obscur món de les drogues. Els nostres protagonistes viuran, patiran, estimaran, seran feliços, desgraciats ... i arribaran a convertir-se en el grup més important d’Espanya.



Imagineu-vos la situació: tres personatges viatgen a la deriva, en una bassa, enmig del mar. Es tracta d'un moment vital al límit, ja que quan s'esgoten les previsions no queda altra opció que sacrificar un dels navegants per alimentar la resta.



En alta mar. Sota el sol. Amb la cara pintada de blanc un ésser atemporal, revolucionari, màgic i savi, que ens obrirà la porta cap a la utopia, un lloc que no existeix, més afí a la poesia que a la física.



gif buitA dalt i a baix.

A sobre, a sota. Al mig. Enredades. Envoltades l’una de l’altre.

Quatre de deu.

Les dotze van tocant. Paraules al vent. Un viatge per les illes de Barcelona. Gravar la fusta amb foc, la pell.



La perruqueria es converteix en art en l'espectacle de l'Espai de Creació i Investigació Antic Teatre, Hairvision, on la companyia Sienta la Cabeza fusiona música, audiovisuals i l'art de tallar i pentinar els cabells.

Com es maquillen els meus enemics?

La dona barbuda. L’home imberbe. Els darrers anys.

Entre la música i tu.

A l’altre banda.

Distancia.

Longitud: 42. Art i política. Ulls de bruixa.

Love to you. Figuracions. Cerca per paraules: Dupin.

Poesia amb síl·labes, paraules encreuades...onomatopeies... soroll blanc... de tot...



"Gràcies a la nova xarxa semafòrica cap cruïlla tindrà semàfors de més de deu anys"

Ara persianes netes. Ibuprofeno 600.

Foc. Pell incendiada. Calor de ben a prop. Espectacle de sensacions intenses i infinites.

Campanya de prevenció d’incendis. 34 espècies protegides.



Hipermapa de Catalunya:

http://hipermapa.ptop.gencat.cat/hipermapa/hipermapa2_cat.asp?NOM_FLASH=aea.swf



Vet aquí una vegada.

Tenien por de que a les dues cases grans de la ciutat manessin els mateixos.

Ni rebaixes ni històries, més barat impossible. Tot està per fer i tot és possible.

Reflex a la societat. Fer ciutadans.

Obrir. Espais. Altres espais. Fer entrar al món i al temps a espais nous.



Demà farà trenta un anys que em van fabricar a un Meari.

D’amor. De desig.

Alguna cosa es va escapar, inesperada, i va arribar a un punt on va esclatar.

Demà també és, d’alguna manera, el meu aniversari.

Saber quan i com t’han fet és estrany.

No calen detalls.

Primer em deia el meu tiet que m’havien fet a la dutxa de les piscines de Cancaralleu.

Però fa un temps enrere el meu pare es va confessar.

Recordo breument aquell cotxe taronja. Era del meu tiet. El tiet que canvia l’ordre de les cordes de la guitarra i adapta les notes perquè l’avorreixen ja l’ordre habitual d’aquestes cordes.

Recordo la seva habitació de casa dels meus avis. L’última habitació a ma dreta.

Era plena d’amplificadors enormes i negres.

Els havia empalmat per que sonessin a l’hora.

Pintava quadres amb pintura fosforescent de moto i en 3D.

Em donà les ulleres 3D i digué que mirés el quadre a veure que hi veia. Un geni o un boig?



Ara restaura mobles, recull coses per reutilitzar i reciclar.

Pensa que desprès d’aquesta vida li espera l’univers per que diu que el va veure.

Seré valenta.



L’altre tiet fa motos. Se les inventa, i plora més endins. Ell segur que voldria cridar cada dia. Hi ha errors, decisions, moments, a la vida, que provoquen l’abisme. Hi ha gent que potser s’hi tiraria, però ell ho fa poc a poc, perquè, desprès de tot, encara s’estima una mica.

De l’altre, el tercer, no en se res. Segurament estarà be.



Demà hi ha coral i acordió. L’home de l’acordió em preguntava el meu nom i tot seguit el deia. A les hores jo li responia que ja me l’havia dit. Així que ell em deia, per ensarronar-me, que si em deia “ja me l’has dit”, i que era un nom molt estrany per una nena tan maca.



Un pet de llop de sis quilos.

Sóc un bolet molt petitó, ensenyo el barret... deia la cançó.



Humor de molt a prop. Bon humor. Reia. No podia parar.



Una vegada un professor ens va fer dibuixar un port en alguna perspectiva de la que dels seu nom no m’enrecordo. Un tocat de l’ala. Desprès ens deixava ficar personatges(ninots), que era el que més ens solia agradar als estudiants d’il·lustració. També ens va fer dibuixar l’Orient Exprés i dissenyar cada un l’interior del nostre bar ideal, jo desprès vaig trobar un d’igual al que vaig crear, va resultar que era el bar més gai de la ciutat.

Coses de la vida.



Un animal desclassificat. Perdut. Gran, enorme. Segur. Fort. Pelut.

Amb molta memòria. De manada. Amb armes per defensar-se.

Antic. He trobat un tresor amagat. Un tresor desconegut. Una troballa.

M’agrada abraçar el meu tresor. És tan tendre... Tebi com un fil.

Encantador. Elegant. Enlluernador de tanta brillantor que en desprèn.

Salvatge i gran, però gens perillós. Me’l miro, vull mirar-lo tot el temps.

No em vull perdre cap detall. Meticulosament acaricio cada un dels seus recons.

Encisador. Preciós i delicat, però fort i sobretot, valent. Dolç i una mica salat.

També picant de tant en tant. Sorprenent i brillant. He dit que és brillant?



Ara em ve al cap una cafeteria petita a dalt d’un edifici. Al front d’un seguit de casetes a la travessera de Gràcia. M’agradaria anar i prendre’m un cafè allà. Quan entri el sol per les finestres i arribi a les taules. A la gent de les taules. Vull mirar a través del vidre a la gent que passi pel carrer. La vorera es molt estreta.

Allà baix potser veuré escenes del meu passat.

El meu pare comprant-me una disfressa a la botiga de la cantonada.

Una disfressa de pirata, amb espassa, amb un barret de pirata i un mocador vermell de topets blancs.

La meva mare tornant de viatge amagada darrere d’un cotxe xiulant una melodia tendre i càlida que sempre em xiulava. Amb una pasta de xocolata farcida de crema comprada a la botiga del davant del portal del nostre pis.

Amb aquella disfressa vaig creuar la riera mora de Sarrià, aquella per la que passa la via del tren. M’acompanyaven els meus cosins grans, en Cèsar i la Raquel.

Ells també anaven disfressats de pirates.

Ens recordo inventant aventures entre les moreres d’aquella riera com si fóssim a una illa deserta del carib. Què divertides eren aquelles tardes de diumenge!

Algunes tardes d’aquelles anàvem al castell abandonat de Pedralbes, ara rehabilitat per als Mossos d’Esquadra.

Entravem a dins de la torre i pujàvem les escales fins a dalt de tot.

A una de les sales principals de l’edifici hi havia un piano vell que tocàvem sense parar, amb por de que ens escoltés algú.

També hi havia llibres molt vells i grans tirats per terra.

Altres dies anàvem als refugis antiaeris de la muntanya, ens hi duia el nostre avi comú quan no tenia ganes de fer migdiada.



El gat negre només es deixava tocar per mi i per la meva avia.



Les parets eren molt altres. Hi havia penjats set fileres de quadres.

El calaix. El meu calaix de la calaixera.

Allà l’àvia ficava totes les joguines i coses perdudes que trobava, jo l’obria i ficava les mans i remenava les coses.

Aquella casa feia olor a vell, a antic.

L’últim record que tinc d’aquella casa és el menjador buit, sense res, ni armaris, ni quadres, la llar de foc negre. Sense taula ni cadires, sense sofà.

Sense fotos antigues penjades a les parets.

Sense gat.

Sense les cotorres cridaneres de la meva iaia.

El llit dels meus avis despullat de roba de llit, amb totes les cartes i fotos de l’avi tirades a sobre.

Tot succeïa massa ràpid.

L’avi es va jubilar, tot seguit es va ficar malat i va morir l’u de gener.

L’àvia al cap d’un temps va empitjora molt i es va deixar anar.

La vaig veure per darrera vegada saludant-me des de la finestra més alta del tot del costat l’esquerra de l’Hospital del Mar. Desprès de veure-la anàrem al mar, a la sorra, fora les sabates i els mitjons per que ens mullessin les ones, i com sempre, ens van mullar massa.



C a p s e s * G e l a t s*

J u d i t h

M a g d a l e n a

Na t i v i t a t

22.9.09

http://2.bp.blogspot.com/_UyOmMofU_aM/Sf0TTGnGrrI/AAAAAAAAAoI/hNKU2gxZmcY/s1600-h/estrellas+de+distintas+magnitudes.png

Baixar al mar.

Potser baixo després...(penso).

Comença el dia...són les set i vint-i-dos del matí...

El despertador dispara sorolls...

A càmera lenta em dutxo. L’aigua em cau...m’omple...miralls... no em vull mirar...

És l’altre dimensió... que, de moment, no vull tenir em comte...potser...He vist els dies.
Es un diàleg unipersonal... sense resposta, de moment. A la sala d’espera...

Una escapada dels meus pensaments. Punt de fuga).
Plovia molt. La ciutat estava sota un núvol negre. M’encanta que plogui i que troni. Que ens mullem, que tothom es mulli.

T’he dit que m’agraden els setembres?

A les hores vaig recordar que tenia la möTö al carrer Consell de Cent i la de les pigues ens hi va portar.

La Cirera ja tenia plans per després al centre, però jo vaig preferir anar-me’n a casa a fer bondat. A veure les fotos, a escoltar música i a dormir. M’he fet un coixí amb el record dels teus petons.



Una canya a un bar de la cantonada del carrer Roger de Llúria amb Consell de Cent.

Davant d’aquell bar s’amaga un interior d’illa molt encantador amb una torre d’aigua, una mica d’estany i arbres que ballen amb el vent.
Perdudes i retrobades.

Un hotel de mil estrelles i moltes paraules, chupa-chups.



La cirera va acomiadar-se sota la pluja.

Fins dimecres a les set a Urquinaona, deia ja des de l’altre banda del carrer.

Nineta, cirereta, piguetes, ulls nets i jÖ (la que mira només amb un ull i de tant en tant).

Retrobades també, cada dia sembla que comencem de nou, fresques i somrients, daurades per la llum que brota dels nostres cors, plegats. Contentes de compartir, de seguir compartint i recordant, després d’aquest llarg estiu, sabent que sempre hi podem tornar...a perdre’ns...i a retrobar.



Un camí de pètals de roses davant la porta de l’església.

Volia agafar uns quants, però estaven molt trepitjats i bruts. Eren de segona mà.

Una bici vella i bella aparcada a l’entrada d’un jardí vell i verd obscur, gairebé negre.
Volia trencar la finestra per que després ploguessin vidres...però era de plàstic, com el ganivet de la cançó.

Crida!!!, dèies,... i vaig cridar.
En aquesta cançó que escolto, abans de que s’acabi, sona el mar, les ones mullant les roques lentament... i un veler navegant, unes gavines...aquest sons també els escoltava a Alexander Platz el diumenge passat quan dinava pollastre rostit i patates.

Desprès vaig fumar.
L’objectiu principal de la senyalització és proporcionar la màxima informació i orientació al client per tal de garantir que, un cop iniciat el tancament o qualsevol altre alteració del servei o a les instal·lacions, aquest disposi dels mitjans i coneixements necessaris per utilitzar, amb total normalitat, els nostres serveis.



Així doncs, la senyalització s’elabora principalment amb l’elecció dels elements informatius que s’han d’utilitzar durant tot el procés, la planificació de les dates en que aquests elements hauran de ser col·locats i retirats, en l’elecció de la ubicació més adient on hauran de ser distribuïts i la planificació, en cas que sigui necessari, d’un servei d’hostesses que ofereixi un suport més personalitzat.

Ens impliquem al màxim al garantir una completa comprensió per part dels passatgers per tal d’evitar la desorientació i la confusió que es pot originar un cop iniciat el procés de canvi.



Aquest estiu la meva intuïció ha estat retribuïda amb la meva credibilitat, gairebé total, degut a que m’havia ofert tota una sèrie d’idees i proposicions que finalment han tingut lloc, han estat, han succeït.

Impulsos i històries. He prohibit a la meva ment que es confongui amb la memòria.


Ens pot confondre el final del mar. Els milions d’infinits que podem trobar-nos. Però hem de comprendre que mai ho arribarem a comprendre, que no hi ha final.

A vegades no puc parar d’escriure.

M’encanta escriure. Les paraules venen volant, s’amunteguen al meu cap esperant que les escrigui, com la gent a la cua de l’atur.

Trepitjar amb els meus dits, encertadament o no, cada lletra de les paraules que vull escriure...
Estic tranquil·la. Templada i temptada a fer i dir tot tipus de coses que et provoquin sentir coses i bones.



Baixo a la porta de l’entrada de l’edifici.

Fumo, bec cafè, sento el sol a la meva cara, escolto bona música.

No se el què és que m’agrada més d’aquestes petites coses de cada dia. M’agrada cada una per separat, però també gaudir de totes elles a la vegada.

També m’agrada tornar al meu seient i escriure tot el que he sentit allà baix.
Hi havia molta gent a la recepció, esperant.

No se que coi esperaven, però m’han mirat tots de dalt a baix.

Avui crec que estic ben maca, m’hi veig al reflex que m’ofereix el mirall de l’ascensor a la vegada que puja i baixa.



La paraula la bufa el vent diu en Bob, ara mateix. Tinc ganes de que s’acabi aquesta cançó i comenci una altre diferent. Nova.

Em fa mal la panxa. Em drogaré.



Les dones eren altes i gairebé totes molt primes. En blanc i negre.

Sortien en fila de les cases.

Les seien en cadires al mig del carrer, en palestres.

No estaven lligades.

Estaven serioses, amb la mirada cega, perduda, endinsada.

No es podien escapar, estaven envoltades de gent, homes amb boina. La gent reia.

Elles no reien.

S’estaven allà amb semblant inert, esvaïdes. No els hi van deixar triar.

Sense fum ja no se respirar.

Els hi rapaven les seves belles cabelleres roses.

Els hi tiraven pedres.

Els hi escopien.

Els hi dibuixaven al front l’esvàstica ben gran amb pintura que es regalimava pels seus ulls, per les galtes...

Aquell que manegava la càmera es va enfonsar enfocant les seves cares, les seves mirades, esfereïdores de fred, de dol, d’humiliació eterna, de duresa.

Dones, eren. Dolentes però, no obstant, valentes. Mirades perdudes i brutes que miraven al davant, a dalt.

Amb la seva ànima amagada, despullades de tot i de res.

(Jo no volia revenja d’aquesta mena, malaltissa).



No puc ser el que no soc.

A l’ànima de les meves paraules...es perd la raó... que s’escapa darrera del cor...

Quanta bellesa.

Volem.
Lluita de titans, dol. Món descomunal.

Si cau una peça de roba des d’aquell pis a l’abisme que hi ha a sota... segur que mai la tornarà a trobar.

Monstre de paper, de números, no se contra qui vaig. No vulguis amagar que tu mai t’has equivocat.

Fragilitat de por. (diu la cançó).



GROC – sembla el nom d’un monstre il·lustre ben gros i pelut. Trepitjador de somnis i d’il·lusions, de desitjos i de fulles seques de les voreres de la ciutat.



El magatzem de les paraules resta tancat molts matins. Per les tardes obre, però està en obres.
Avui quan anava amb la moto a la feina m’he fixat en un bar que es deia: MAR CEL ONA (es repeteix no? Mar – Ona ???)

BAR CEL ONA (hi ha una pel·lícula amb aquest nom, molt absurda i bastant ocurrent d’un noi que viu aventures per la ciutat i te sort amb les màquines escurabutxaques, ja que cada vegada que hi juga vint-i-cinc pessetes en guanya un munt més).

BADA L’ONA – significa que les ones son molt petites, que tenen mandra, que son lentes, tranqui-les, que no hi ha perill.



Sona en Bob, el Bob fumat. L’altre Bob era el bufat.

Passen les hores. Penso que hauria de pensar en coses que tinc per fer i no faig.

Però no cal, no tinc ganes d’espifiar més energia en allò que no m’aporta res, només em xucla l’ànima.
Sona la cançó. Miro una de les webs que puc mirar.

S'inaugura la Casa dels Entremesos, nova seu de la Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella.



Encara em resta tota una hora gegant d’instants per escapar.



Ara mateix he vist dues orenetes volar per sobre del meu cap i de l’edifici. Volen.
Què?. Tots els meus “qués” plegats.

Vi calent. Ones en aquesta mar que tu veus en calma.



Potser he perdut el seny?

No tinc por. No tinc por? Potser sí que en tinc una mica...

9.9.09

LasVegas

A vegades em deixo endur per allò que escolto.
No puc parar d’escriure, i tinc temps per fer-ho.
És la única cosa que puc fer pels matins. Escriure i escoltar música.

Les cançons que sento i que diuen coses que potser tenen alguna cosa a veure amb les meves circumstàncies.
Vaig néixer al costat obscur, somnis.

Ahir vaig esmorçar allò que vaig somiar, desprès de llegir les teves paraules.

Del vi, de les copes i de la pluja del divendres, no et diré res.

Un suc de taronja natural, després vaig comprar més taronges.

Cafè amb llet i un croissant normal.
Aigua natural.

A vegades escric tot el que penso, i penso, que potser no s'entèn el que vull dir...
Però s’han de córrer aquests riscos.

A vegades penses en algun concepte i et venen records del passat al cap?

Ara he pensat en un carrer del poble on viuen els meus pares.
De quan anava per aquell carrer a la piscina, era ben petita.
D’un arbre que creixia al jardí d’una casa d’aquell carrer.
Era un petit ametller.
Veia com floria i com es despullava, segons l’estació de l’any.
Me’n recordo del barret de bany que portava per nedar, del sabó per dutxar-me que fa tanta bona olor.
Recordo aquella olor. És fàcil, perquè és el sabó que he fet servir també aquest matí, o potser he robat una mica del sabó del meu company de pis, ja que del meu no en queda gaire.


També penso que moltes paraules, que diuen masses coses, que potser es fan pesades.
Que només m’interessen a mi.
Patata.

Com els nòmades de l’Himalaya busco un lloc on deixar que els meus sentiments puguin veure una mica d’aigua, i menjar una mica de gespa, encara que sigui congelada.

El nen no sabia si tornaria a veure a la seva avia viva, i després de sis mesos, es van retrobar a cinc mil metres d’altitud, a trenta graus sota cero.

La dona li deia que ell tenia molta sort perquè podria estudiar i aprendre a llegir, ella no va poder.

Tenia tota la cara arrugada, no se li veien els ulls, però es sentit del tot.

Es sentien a través de la pantalla, jo els sentia molt propers, latents, vius, més vius que cap altres ulls que hagi vist mai.

Relaxat, fes-ho fàcil.
Encara em queden tres hores per anar-me.
Avui havia pensat en venir en metro però m’he adormit una mica i he agafat la moto.
Volia veure a la gent a les ananes, però hi ha massa gent, a l’hora punta i m’ofega, és pitjor que ficar-s’hi a una discoteca plena de fum un dissabte per la nit d’un dia molt calorós de setembre.

Volia escoltar la meva música mirant a la gent.
Veure el que fan.

Potser hauria començat a llegir un nou llibre.
Però a vegades no fas les coses que havies pensat fer.

Vull tenir una filla o un fill que s’assembli a mi. Una gitana, encara que jo no ho sóc.

Morena. D’ulls negres. De pell negra i calenta. Amb la mirada tendre i dura, perduda, sentida.

Tinc dos nebots, d’ulls clars i intensos. Tendres, riallers, suaus, divertits, inquiets.
Les flors del meu jardí.


Tinc unes quantes amigues, i algun amic perdut que de vegades es recorda de mi.
Avui fem una festa al meu pis, és l’aniversari d’una de les meves millors amigues.
Ella em fa massatges a la platja, i a la vegada em dona petonets a l’esquena.
Ella em fa carícies a les mans quan estic trista.
Ella es te el mateix nom.
Ahir li vaig dir el nom i va somriure.
Sempre he pensat que si tinc una filla li ficaré el seu nom.
Una gitaneta amb nom d’amiga.

Resto asseguda a la vora de la gespa de l’edifici d’oficines.
Fumo una cigarreta i penso que s’acabarà molt aviat.
Vull deixar-ho però no puc.
Escolto una bona cançó dels anys vuitanta que sempre fiquen a la radio.
L’arbre de davant sembla una olivera, potser, no estic segura.

El vent, suau, ve pel darrere i em despentina a mi i a l’arbre.

Ahir estava excitada quan vaig sortir de l’examen.
Aquest matí lluminós i radiant a la moto m’ha recordat als matins que vaig viure a la tardor de l’any dos mil dos.

Fa masses anys ja.

Vaig topar-me amb un parell d’ulls blaus i immensos, que em miraven com un far d’illa, des de la seva desmesurada altitud.
Varem passejar alguns dies...pel port...
Ara mateix sona una de les seves cançons sorprenentment a la ràdio... qui ho havia de dir...

Frótate conmigo hasta que me saques brillo...
Enseñame a besar como tú solo sabes...

Recordo l’ascensor, les escales, els lavabos, els sofàs, els trens i la seva platja...
Desprès de molt de temps encara tenia sorra d’aquell matí a les meves butxaques...
Desprès ens varem estar mirant en la distància... durant tota la resta de mesos d’aquell any...
Gaudeix! Deia la seva samarreta quan me la vaig trobar, es va quedar engarjolada en aquella sensació...

Segueixo el meu camí. Em moc.
El camí es fa caminant, no hi ha camí, solament somnis que vols creure’t o no.


Aquella dona em va dir que em deixes endur per la meva intuïció, que era el camí que havia de seguir, que no tingués por, que no dubtes de mi mateixa.
Que la gent que no em deixava seguir el meu camí desapareixeria poc a poc, que solament em cal una mica més de paciència.
Que si tinc cap problema que cerqui la solució, que no badi.

Segur que tornarà, sempre torna, deia.

Ara se segur que jo no tornaré. Ara ja gairebé la trobo de més. Poc a poc.


Tinc que estudiar, i perdo el temps escrivint...

Cerca

Boja per sentir, per sentir alguna cosa nova.
Preocupada pel què serà de mi…
Per pensar que el amor no existeix…

Boja per pensar que el meu sentiment s’enfonsarà en un forat profund i obscur…. Infinit….i es perdrà per sempre més…

Avui comença tot.
Portam al meu poble, que fa molt que no hi vaig.

Proclama la teva victòria. Felicitats, ja tens tot el que volies!
Coronació de la vida, de la gent, de la reina i dels seus àngels.
El sol, la lluna i totes les estrelles.
Estallen les preguntes a fora, però tancaré molt be la porta.

El cap perdut, es la veritat.

Les illes, l’estiu, les sucursals de calor que renuncien al cafè calent.



La platja, la meva.

És un sistema de recuperació selectiu, amb un seguit de criteris de ponderació. Si vols fer una cerca específica hauràs de saber primerament exactament i concretament allò que busques,

Defineix la teva necessitat amb precisió. Breu i amb detall. Sinó sofrirem pel soroll, o el silenci.

Desprès d’obtenir els resultats, els hauràs d’avaluar, a veure si son pertinents, a veure si són exactament allò que buscaves, i sobretot, saber si els resultats són fiables, si acompleixen les teves expectatives.
saber si els resultats són fiables, si acompleixen les teves expectatives.



Fins que tanquin!



A vegades deixo de pensar, però em costa bastant.

Sol succeir durant els moments de vida, de compartir... vull fer volar l’estel que resta tirat al meu pis...

Vull ser valenta, sóc valenta, encara que a vegades no estiguem del tot segurs del que som, del què sentim, del que vivim...

A vegades recordo instants de l’altre nit que no sabia ni que existien.

A vegades recordo paraules que he dit que penso ara...



No hi ha massa temps per esperar, per pensar-se dos cops les coses, el temps passa, no s’atura...

Hi ha gent que es pensa que si no fa avui les coses les podrà fer un altre dia... i desprès, aquell nou dia, ho entén... però és massa tard...



Em vaig perdre en una creuada de paraules... ja ho tinc tot controlat... oloraré el vent que arriba avui...

Diuen que del Cantàbric, que passa per sota les roques, per sota aquesta illa que sura... per on també passa el metro... solament algunes nits... el vent passa per sota de la península... i arriba a la meva mar...



No em sentiré malament si alguna cosa no em surt be.

Que no hi hagin més nits. Que el dia sigui etern.

L’última cançó.



Un plaer coincidir en aquesta vida!



No tornaré a estimar-te massa, i no tornaré a deixar-te d’estimar. Equilibri? Constància? Ho diuen les cançons...

Desprès de tot seré l’ànima dels records, que es cauen per les escales, reboten... i potser t’enxampen desprevinguda... itinerant.. la innocència trepitjada...

Que se’n vagin una a una les meves amigues.... i et quedis al meu llit esperant-me...



Ara se que mai tornaré.



Que ningú més vulgui entendre la vida, els seus neguits i plaers... que ningú més senti res per ningú altre...

Que tot sigui mil·limetrat...



Les meves oïdes estan plenes de paraules, els meus ulls plens de mirades, els meus llavis plens de petons...

Les meves mans plenes de carícies...



Em fa mal el pit, no puc parar... prefereixo no tenir res, que és el que tinc...que tenir buits...com precipicis infernals plens de foc, brases, odi i rancúnia...



Potser això ho va fer el destí... vull dormir-me al teu pit...un altre cop, com en aquell somni... de l’altre nit...

No em deixis caure...no em facis caure..diu una altre cançó...

No diré res.

Silencis.


Però has de tenir cura... que sóc molt sensible... com una bombolla de sabó plena de fum..


Seguiré escrivint encara que dema m’empenedeixi d’allò vesat...

Vindràs... algun dia?

I anirem a passejar per la ciutat...

A les placetes romàntiques, petites i perdudes... allà on sempre hi ha una font... d’on poder-hi beure...

L’aigua qui hi brota...

Però la resta de coses que farem no te les diré... encara que les pots endevinar...segur!

Seurem al terra...
mirarem les pedres... la gent com passa... entre i se’n va.. si tenim sort...

Potser hi ha massa gent... si hi ha massa gent ens esperarem a que se’n vagin...

No serà la primera vegada que hi vaig...

Potser tot això es quedarà en il·lusions presoneres en els meus somnis.

No te’n vagis encara,.... et cridaré...

També podem anar a la finestra aquella on es pot veure el riu... com canvia de colors... a prendre una cervesa ben freda...


Ja ho saps no?

No tinguis por, no tinguis pressa.

Tot el que vaig pensar ahir que escriuria avui...
Les cançons que em venien al cap per enviar-te...
El somriure constant...

M’imagino com somrius...
...

Potser hauríem de ser cegues penso a vegades...
Potser tu no tens por...

A mi les cançons per les nits em fan por i pel dia em tornen boja... em persegueixen...

T’agraden les patates braves?

T’agrada el tomàquet?

Tens moltes manies?

T'agraden els gats?


A vegades el temps passa molt lent...
recordant...
paraules desconegudes i tan originals...

1.9.09

Carta oberta. Punt de Fuga.

Carta oberta. Punt de Fuga.



Ja és setembre. El mes gris. El mes d’ombra de pluja.

Els carrers resten il·luminats amb llum tènue, pàl·lida, dins de la il·limitada gamma de les tonalitats del blanc al negre, passant per qualsevol color.

És d’hora. No volia arribar puntual a la feina.

No vull. No cal. Desprès potser m’empenediré.

Ahir no tenia ganes de venir a la feina, però sabent que no he de fer res, i pensant que a casa tampoc faré gaire cosa millor, vaig decidir anar-hi.

Recordo l’e-mail tant estrany com simpàtic de la nova desconeguda.

El cel enganya, sembla que digui que vol ploure, però no ho farà. Tothom mira al cel, es fa l’interessant, amb núvols que encapoten tot el sostre de la ciutat.

Avui és u de setembre, ahir era trenta u d’agost. Avui la gent porta jaqueta, ahir no.

Avui ja és tardor, gairebé.

Gairebé tothom torna a la feina, tothom que en te.

La moto va be, estic contenta amb la meva moto i els seus adhesius de Formentera.

Tinc que comprar un de Barcelona i fer un del meu Logo.

Tinc que corregir els escrits, però tinc tot el mes per fer-ho.

Tinc que estudiar aquesta setmana. Tinc exàmens la setmana que ve.

Desprès el festival, però està tot ben lligat, més o menys.

La setmana passada tothom es deia les veritats a la cara i la gent s’ofenia amb les veritats.

Aquesta setmana potser és pitjor perquè puja la lluna.



Vaig amb la moto pels carrers propers de casa meva. És una zona de magatzems i al final del carrer està Càrites. Davant hi ha unes quantes casetes mig derruïdes antigues plenes de gitanos estrangers, no son gitanos d’aquí, son gitanos pobres.

Una dona gitana camina sense sabates per la vorera del carrer amb una tassa de cafè per a algú.

Cafè al carrer.

Aquests gitanos s’estan sempre al carrer amb cadires; pensava que això ho feien perquè era estiu, però potser és per alguna altre raó.



Tusso molt.

A vegades sembla com que el destí evita que facis algunes coses.

Volia enviar-li una obra de teatre nova que faran aquest dies, i l’Internet ha fallat i no l’he pogut enviar, és el destí, la casualitat o res.



Estan obligades a conviure dins la presó i no poden viure l'una sense l'altra. La relació esdevé malaltissa, entre l'amor i la possessió, però qui és la part dèbil? Són tant diferents? Dins la presó tot pot semblar diferent...



La vida és com una presó si tu vols. Si no funciona, no funciona. Més val que gastis les energies en una altre cosa.

No passa res, no dramatitzis. No creguis que ets l’única que se sent malament en aquell moment al món. Sola. Solitud.

Afectació.

Ella és la meva, la meva ciutat.

La ciutat t’estima si tu l’estimes, com a qualsevol persona.

Hi ha vegades que la gent no retorna allò que dones, però no passa res, ja que tu no ho has de donar per rebre, sinó simplement per donar, el plaer de donar plaer.



Ella no s’hi va esforçar massa en que funcionés, i jo no la vull convèncer.

Ahir vaig veure el teu sol il·luminat per tu, imagino. Parlava per telèfon a la sorra i donava voltes, amb una mica de vergonya; portava pantalons curts blancs, com els que tu odiaves meus. Suposo que en ella seran una meravella. Encara que a mi m’agraden més els meus.



L’aigua ens queia per tot el cos. La samarreta xopa, tan mullada!

La Iris amb una metralleta al mig de la pista disparant a tothom que passés, em va reconèixer, i no va tenir cap mirament.

Desprès vaig anar corrent al lavabo a emplenar els meus gots, a la porta un noi ens tira una galleda plena a tots els que hi érem a dins.



Potser hi ha moments estranys, indulgents amb el teu record; recordo solament coses bones, els esmorzars al llit, les passejades en moto pels carrerons perduts de Barcelona, la lluna plena a la vora del mar, els matins de carícies, veure com cuines, com et prepares acuradament per anar a qualsevol lloc a fer alguna cosa.

No recordo la teva olor, tu segur que si recordes la meva, però se que oloraves d’allò més bé. Una olor àcida.



Recordo potser solament lo millor, la memòria és trastornadora, traïció.



Desprès recordo coses que no m’agraden, som molt recents i encara ballen al meu cap, o el fan ballar a ell.

Que no vingués a veure la meva neboda quan va néixer, saber que s’havia tornat a drogar, saber que havia aprofitat que m’havia anat per anar de festa i liar-se amb la primera que trobes, i que ara ho hagis tornat a fer.

Perquè no pot dir que aquella noia és millor que jo en res, simplement és nova. És un punt de fuga.



A ella li agrado, està boja per mi.

Però no se si ho està perquè sóc la seva única opció real en aquest moment, o realment perquè ho sent.

De totes maneres, ella a mi no m’agrada, i ara seré freda, per qüestions molt criticables, però molt racionals, frívoles i inevitables.

No puc evitar que no m’agradi.

No és perquè sigui ni millor, ni pitjor que cap altre, en realitat m’agrada la seva companyia, fer coses amb ella, i ens entenem, em comprèn i crec que m’escolta, que això és tot un avenç.



Molta gent viu dels premis.



Vull perdre la sensació que levita a la meva intuïció de que sempre tu sents el mateix que sento jo.

Ja se que és mentida.

M’ auto enganyo, però ho sento al fons del meu cor, o allà on sigui que se sent.



M’agrada estar aprop del mar.

Les ones, que mai s’aturen.



Recordo ara els dies perfectes, de no fa molt, de fa tres llunes plenes.

Quan tot era perfecte.

Tu tornaves a estimar-me, jo t’estimava i intentava confiar en tu.

Semblàvem molt felices.

Vam venir a la platja, allunyades de la resta de la gent, i com sempre van tirar coets a algun lloc.

Portaves la meva jaqueta de plàstic, i ens vem fer fotos dolentes, borroses i amb llums corregudes.

Era feliç. I el record d’aquells moments em torna una mica a sentir-me feliç; però desprès em veig aquí, a la sorra, tota sola, i els meus llavis es torcen.



Però se que la felicitat l’he de trobar en mi no en els demés.



Aquests dies he estat jo la vampira d’energia positiva de les meves amigues.

Estava sota mínims, amb la grip i tot; la lluna que es torna a omplir.

Ara sóc jo qui absorbeixo energia del demés.

Serà una setmana llarga o curta?, potser si si sembla que tingui un dia menys.



El dia 11 marxo a Berlín.



Se que no vull estar mai mes amb tu, que no m’agrada la teva manera de ser, i que mai la canviaràs; els teus canvis d’humor sobtats, les teves crítiques ridícules i destructives continues.

Que no em convidis a les teves festes amb amics, quan jo sempre et convido, vuits i buits.

Potser ara m’agradaria que estiguessis aquí amb mi, però solament estàs i escoltes quan a tu et ve de gust estar i/o escoltar, quan tu ho necessites, no tens en compte quan ho necessito jo, ni com a parella, ni com amiga, ni com a persona. I això ho fas amb mi i amb tothom.

Li preguntes i/o t’interesses per com se sent i està la teva mare amb la seva vida? (per exemple).

T’emociones amb els teus nebots, però tens en compte que potser ells s’emocionen molt més amb tu?



Ficció.

Reciclatge.



Potser jo em queixo d’allò que més pateixo jo mateixa.

Però jo tinc clar que no vull anar allà on no podré donar tant com podré rebre, sinó desprès em sento tant malament com abans d’anar o pitjor.

Amb les meves amigues ho faig, a més sabent que elles també estan tocades, perdudes; és més equilibrat.

No vull anar a veure els meus nebots i la meva família baixa d’energies i força, no vull ser vampira amb ells.

A ells els vull donar tant com em donen o més si puc.

Jo sóc l’esperit, m’agrada ser l’esperit.

Prefereixo recarregar les piles al mar, passejant per Ciutat Vella o escoltant música.



La música sempre em salva, i em persegueix.



310809010909JUD.

Ella viu una vida solitària.

Ella viu una vida solitària.



Quan camina i obre el seus ulls, mira al seu voltant buscant alguna cosa que la faci sentir millor dema.

L’única que ella vol es una altre noia amb que compartir la seva vida.

Tot el que ella vol és això.

Ella es una caçadora per sempre, des de el mati a la nit.

Cançons que descriuen perfectament tot allò que sent l’acompanyen.

És fàcil.

És difícil trobar exactament el que vol, només li cal paciència, per no tornar a equivocar-se.

És l’efecte papallona.

Per seguir el mateix camí sempre, es confon, pel dol, que arriba tard, que torna, sent que mai ha conegut ningú, recorda, es perd.

Per tenir, per voler estimar.

Per trobar l’equilibri en ella mateixa, no sap qui és, no sap qui ets.

Per callar.

Per equivocar-se sempre amb allò que diu i fa.

Els demés no solen dir res.

Torna a caure, li dol estar sola, i es perd.

Deixa de costat tot allò que sent que és bo, allò bo que l’envolta, i no se n’adona.

Potser es va tornar a desmaiar al mig de la plaça, i potser no va trobar ningú que l’ajudés a llevar-se.

La papallona que s’apropa a la flama, sabent que tornarà a plorar.

Per tenir.

Per si es torna a complir la profecia, i la seva intuïció tingui una altre vegada raó. Potser mai es podrà despendre del seu lastre.




Potser tot allò que pensa que li dona mala sort li dona, en realitat, mala sort.

El divendres es reuniran totes a casa seva per celebrar l’aniversari.

Potser aquesta noia nova desconeguda no t’agrada, potser no li agrades, pensa ella al seu cap.

Sembla que si, que serà fàcil i ràpid.

Sento com una dona, ambigua, sense cap intenció de fer mal a ningú.

Puc gaudir del moment i de la gent que vol que la gaudeixi, però desprès tot s’enreda.

Potser tinc la sort de que em truquis per quedar i per fi et digui que no, per primera vegada.

Tinc ganes d’anar a Sarrià amb la moto, recórrer aquells carrers, que son una mica meus, els sento meus i a la vegada estranys,

Anar de nou a la placeta del Roser, de l’esglèsia de Sant Vicent, la de la font i veure-hi l’aigua que hi brota.

Nostàlgia, malenconia, m’agrada.

Recordo el primer poema que vaig escriure a aquella vella habitació de casa de la meva avia al poble.

Com plovia i els arbres aplaudien al caire del vent amb les seves fulles. Semblava que amb aquells trons el cel s’enfonsaria.



Al final del camí el cementiri a dalt d’una petita muntanyeta.

Entre els cristalls de les finestres d’on vaig començar a somiar.

La meva llista d’obsessions.

Com recordar sense mirar enrere.

Sona la cançó preferida de la meva mare: mata’m amb suavitat, amb aquesta cançó, amb aquestes paraules i la seva melodia.

No m’agrada però se que la agrado, i em vesteixo bé, d’una manera que se que li agradarà, i que m’agrada a mi.

No se perquè jugo a aquest joc absurd.

M’agrada agradar, ser el centre d’atenció.

Encara que crec que la tornaré boja, que en realitat no entén res, o no vol entendre res.

Dona igual.

Si no hi ets.

Calor, apreci d’uns nous braços.

Si fos més fàcil oblidar-te, si em tornés més forta gràcies a tot això, tot plegat pagaria la pena.

Alguna cosa semblant.

Que tinguis sort i jo també.

Potser és que m’agrada estar enamorada, i quan no estic enamorada, m’agrada, en el fons, aquesta sensació de solitud, de pau, de tons grisos, en silenci et busco sempre, i com no em fas ni cas et tinc que inventar.

L’amor és la pregunta.

Quan l’amor se’n va, què bonic és el desamor!

Quan arriba és genial.

Dóna’m una raó de perquè no sents el mateix que jo es pregunta mitja humanitat.



Vaig al lavabo, el d’aquesta oficina està be.

Es veu el verd de la gespa dels jardins.

Les rajoles son blanques, està molt net. Es nota que és un edifici públic i té gent de neteja.

Hi ha molts tipus de lavabos, i jo em fixo molt en tots els seus detalls.



Crec que aquella noia li faig gràcia, o potser és solament la meva imaginació, o la meva necessitat fisiològica.

No puc fingir el que no se què és.



La mel als llavis i gel al cor. Abans la dolenta era jo.

Aquesta vegada jo volia estimar-la estimant i ella no.



La perdició dels bars de copes.

Ara he pres una decisió personal.

Aquest ha estat un bon estiu, per oblidar, un llarg agost, com el de l’any passat.

El que dura oblidar un estiu.

Però he estat pensant més en mi, en el que vull, el que m’agrada.

M’he cuidat una mica més, he menjat millor, he begut amb més control.

Però potser ha estat massa avorrit.

Ha passat el que tenia que passar.

Cap sorpresa.

Solament al final, però potser era també d’esperar.

D’alguna manera saps que alguna cosa caurà.



Veuràs que el món gira més, així tinc menys por, crec. Menys dubtes.

Però caic, no és que caigui, sinó que em prenc, o ho intento, prendre’m les coses d’una altre manera.



Per això no estiguis trista amor.



M’agrado més a mi mateixa, m’estimo més, somric jo sola amb mi mateixa, amb allò que em ve al cap.

He llegit moltes vegades aquesta frase però no l’acabo d’entendre.

I no paro de riure.

Llevo la meva cella esquerra.

Torço els meus llavis d’una manera peculiar i irònica.



S’han acabat les rebaixes. Toca tornar a l’escola.



Crec que m’agrada, m’agrada, m’il·lusiona, però va poc a poc, no es decideix.

Però no vull perdre això, aquesta espera, que tant m’agrada, aquestes tonteries que ens diem, com ens intentem evitar o deixar per endavant, com busquem excuses per no quedar, i no matar aquest neguit, que sempre ens torna el somriure.

A veure qui s’atreveix primer!

No vull espatllar aquesta màgia!

No vull tornar a enrere, però és que gairebé dura un any aquest estira i arronsa.



Estava casi tan a prop d’allò que veig, que gairebé no ho veia.

Gairebé no puc ni mirar-la.

Potser espera a que jo faci el primer pas, però ella tampoc sembla tant accessible.

D’altre banda, encara que tinc dubtes, se que sortiria be un temps al menys.

Perquè si no passa res mai, no passarà res, i potser és el millor.

Perquè quedarà com alguna cosa perfecte en la memòria.



Primer he d’aprendre a ser lliure i a que aquells que estimo siguin lliures.



Per això me’n vaig per estar sola, per tornar a fer-ho de nou un altre cop.

Il·lusions. Somnis.



Ella és tan maca com l’altre.

Vaig veure com baixava les escales del Pub.

Estava al vell mig de la pista i vaig pensar quina noia més maca!

Elegant, educada, vistosa, amb mirada enlluernadora, plena d’encant!

Amb una brusa oriental amb coll Mao negre contrastant amb la seva blanca pell del seu cos.

Es va apropar i em va saludar.

Era la germana d’una bona amiga meva.



Més endavant un dia va trobar el meu Blog a Internet perquè va ficar la paraula “estima’m” a Google.

Això va ser sensacional!

És un amor Platònic, d’admiració, per gaudir-ne.

Perquè hi ha molts tipus d’amors.



L’altre va venir de sobte, una nit de tornada a la discoteca.

Sota l’arc de l’amor, després d’uns quants Whiskys amb Coca-Cola, i amb una samarreta de tirants vermella amb cors blancs, que encara tinc.

Em vaig atrevir a estirar-li de la corbata de ratlles a aquella noia, que va resultar molt bonica.

Ulls d’egípcia, negres i grans, de gitana gairebé.

Aquell moment va ser electritzant.

I el pitjor era que ens enteníem bastant bé, però les necessitats de cada una eren diferents.



Potser d’aquí a uns anys tornarem a estar juntes, pel camí hem de conèixer-nos a nosaltres mateixes, ens hem de perdre i tornar-nos a trobar a nosaltres mateixes.

Potser m’equivoco, però és el que sento al fons del meu cor, és la meva maleïda intuïció.

La mateixa que sempre m’ha dit que tu mai t’acabaries d’anar del meu costat, de la que mai m’he refiat, i ben fet he fet.



Aquella altre va entrar per la porta, ara me’n recordo com si acabés de succeir ara mateix.

Va succeir una freda nit de Barcelona, va succeir.

La seva mirada perduda es va trobar amb la meva, i crec, en el fons també de la meva inconsciència, que mai s’ha ha acabat de d’anar d’aquella escena.

Mirades desbocades.

La ciutat ens va fer trobar-nos una i altre vegada a tota classe d’indrets dels seus carrers.

Va haver un dia que gairebé ens fem un petó, un dia que jo portava gorra i ella no.

Sabia que si jo portava la meva gorra ella hi seria al bar.

Però m’agrada molt més trobar-me-la per sorpresa allà on sigui.

I potser m’omple més que res del que pogués tenir de tu de cap altre manera.

Per això vaig demanar en un desig una novia com tu, però em vaig equivocar, no et vull de novia. No la vull.



El problema és que la seva novia em cau molt be.



També prefereixo que surti la meva cançó preferida a la ràdio per sorpresa, com si la estigués esperant, que sentir-la al meu recull d’mp3.

Nena jo puc sentir la teva energia, sento com em crema quan t’apropes tant i tant a mi, que gairebé ens fusionem.

Això és sentir de veritat.

Tinc la necessitat d’arribar tant profundament de tu com mai ha arribat ningú, tu i jo ho sabem, que ens podem cremar.



No vull deixar passar cap oportunitat més. Encara que em torni a equivocar, se que no perdo res, per ser directe, prendre decisions i atrevir-me, encara que torni a plorar. Encara que em torni boja.