Ves al contingut principal

Tens un somni?

Els dos grups. La memòria de les formigues.

Fent barques a la costa.
Dostoieski, Carme Riera... al meu cor*inspirada... inspira...
La interpretació dels somnis.
Debatre tots els temes, amb tota la llibertat del món.
Perquè la gent s’amaga els sentiments?
Perquè no vol dir-li que l’estima?
Te por de dir-li i que l’altre la rebutgi..
Te por d’engabiar-se...
Te por d’agobiar?

Perquè la gent no vol comunicar al 100% els sentiments?

De què s' amaguen?

Ténen por a que aquestes paraules esmentades es revoltin contra tu....amb el pas del temps i els successos...
*D i v í d i v e n d r e s....
Segons el tipus d’ordinador que es compri una persona...dèiem ahir... pensàvem...

Pots entreveure una mica com és....
El perfil... del/a consumidor/a  o no...
Si es compra un Mac.... sabent que no tenen virus, es tracta segurament d’una persona que no vol córrer cap risc...
D’aquelles persones còmodes...que inverteixen per desprès no patir..
(no té en compte el risc real que còrrec si se li espatlla el seu mac... si te la mala sort de haver adquirit un model amb algun error tècnic... ja que mac te un dels pitjors serveis post venda de totes les marques de ordinadors, segons molts foros d'Internet, ja que senzillament el que fan és donar-te un altre ordinador nou...no l’arreglen..
No pots recuperar les teves coses, quan deixa, un dia, d’engegar-se....

Si es compra un Pc és un aventurer/a... mai sap què es pot trobar al obrir l’ordinador...??¿?¿
És llavors una persona d’acció, que enfronta els riscos de la vida...a lo desconegut...
És una persona estalviadora... que potser no es gasta més diners...o un rata...
D’altre banda defuig de l’estatus que atorga tenir un Mac...o no coneix aquest efecte "sheppssss"....(like a...
Tanmateix tenir un Pc suposa ser una persona còmode, ja que no es fica en conèixer un nou sistema i una nova perspectiva del veure les coses...no li fan gaire gràcia els canvis...els mira de reull....
És una persona clàssica, una mica d’esquenes a les novetats.
Te dons un producte conegut, del que accepta els seus defectes....
(Encara que el seu somni secret és tenir un Mac potser....
Amb les mans buides.
Després estem el tipus rastrer de consumidors d’ordinadors...
Que fem servir ordinadors pc regalats pels bancs, o que ningú vol....

Vaig conèixer un home que tenia tots els ordinadors Macs que havien sortit, des de el primer..
I els tenia exposats, millor dit emmagatzemats...allà a l’oficina...
Tots funcionen... deia... encara...

Era el mateix que va fer servir per fer el logo de la seva empresa la tipografia “Comic Sans”, una empresa de publicitat i disseny.
Ejem.
Caps de turc, fanàtics del congelat.
Hi alguns que es compren un pc gastant-se molts diners... tenir el millor de lo millor...
Hi ha d’altres als que els reconforta... que el seu portàtil es digui “Vaio”.
Els que aprofiten l’oferta d’excés d’estoc.

Cadascú te les seves pròpies raons. Poder triar tu.
Cap millor ni pitjor, però potser, si et fixes en aquests detalls pots descobrir els somnis d’aquests models de consumidors desconeguts.
La gent inverteix més o menys en acomplir els seus somnis.
Alguns inverteixen tot el que se suposen que tenen, o potser no tenen res, i no deixen res per poder anar en busca del seu somni.
Per poder fer un somni realitat, primer s’ha de tenir un, de somni.
Tens un somni?

No em diguis que va ser un somni.
El primer llibre, i únic crec, que vaig robar, al mercat de llibres de segona ma de Sabadell, un diumenge solejat qualsevol d’hivern. Just quan el meu pare s’estaria fixant en algun còmic de la seva època.
No se perquè ben be el vaig robar, tenia uns onze o dotze anys. Si l’hagués demanat al meu pare segur que me l’hauria comprat.
Hi sortia la Marilyn Monroe a la portada, i deia Terenci Moix a l’autoria.
M’agradava molt la Marilyn. M’agrada la seva historia i la seva imatge arreu. Em transporta.
Havia algun llibre per casa d’en Terenci Moix i vaig pensar que seria bo el llibre.
Amb una ma aplaudeixes i amb l’altre xiules.
Desprès, quan vaig llegir la seva Biografia, vaig descobrir que havia nascut, jo, el mateix dia que ella. L’1 de juny.
Ella del 1926, el mateix any que va néixer la meva iaia. Jo al 1979.
Fa trenta ja. Trenta i picu.


El meu tiet sempre em deia que escrivís un llibre abans dels trenta.



Jo li responia, que, perquè no l’escrivia ell.
De fet el vaig escriure.
Un llibre amb tres finals diferents.
D’una noia que es deia “Ella”.

Reflexes. Ara  te només un final.

La nostra manera de veure el món.
És difícil fer un llibre, amb sentit, sobretot escriure be, amb sentit, de manera senzilla, que s’entengui, que no es repeteixin gaire les paraules, ni els conceptes.
Passa com amb la música.
Costa seguir el fil, es com anar teixint, com fer un jersei, lligar les parts.
Fa cosa d’un any vaig conèixer a una noia, dona. Em va dir per quedar i li vaig dir de quedar a la porta del Liceu.
Parlava molt. No parava de parlar. Amb certa gràcia amb allò que deia.

Després d’un temps em va explicar que estava escrivint un llibre, em va ensenyar com ho feia: preparava fitxes dels personatges, perquè hi havia molts.

Tenia un programa d’ordinador per estructurar l’escriptura, per cert Mac (és una friki penedida de ser-ho, del Mac; deia: què be em vaig sentir al tenir-lo a la fi a casa!, em feia sentir millor que els altres... si ho hagués sabut, que realment no se’l podien arreglar quan es va espatllar ... no se l’hagués comprat, rondinava.. ).


Sempre han estat traumàtiques les histories per a nens i nenes, els volen espantar.
On viuen els monstres.
Als somnis.
Els monstres se’ls queden els psicòlegs emmagatzemats.
Mai he tingut por de monstres a l’obscuritat.
Això dels monstres, crec, que és un invent post infància, els nens no creuen en monstres fins que algú no els hi explica alguna cosa referent a aquests éssers.
No m’interessen els monstres.
Mai m’han interessat.... fins que he vist que n’hi ha que crèixen si els hi dones amor...
Ara que hi penso, potser si.
Però potser no els ubico entre el concepte de “monstre”...

Vaig tenir por a les aranyes... gràcies a una pel·lícula on sortia una aranya gegant que es menjava les vaques i la gent a l’autopista... 69*

Em quedo freda, gelada, quan veig una...és inevitable...
Vaig veure una taràntula amb el cos del tamany del meu puny, de color negre i groc, al mig de la seva teranyina gegant, al terreny dels avis de la meca cosina. El meu tiet, per matar-la, li va disparar un tret d’escopeta per caçar ocells.

M’agradava molt Frankestein, el llibre, i després la pel·lícula.
Em recordava al llibre “El arbol de la ciencia”.
Joves i científics buscant millorar el seu entorn, investigant.
Vaig fer les proves d’aptitud a l’Institut i em van dir que era apte per estudiar: ART / ART / CIÈNCIA.



Jo crec que va encertar, perquè crec, que puc entendre conceptes abstractes propis només de la ciència i de l’art.
El meu problema sempre ha estat que potser requereixo més temps per pair-los aquests conceptes que la resta de la gent, perquè, normalment els intenten explicar de manera racional tot allò abstracte, llavors no ho entenc... llavors em costa barbaritats... entendre res... del que intentin explicar...

D’altre banda si m’ho expliquen de la manera abstracte i més directe, ho entenc a la primera... com de manera natural...
Per poder estudiar Història, Filosofia, Literatura, Història de l’art, de la música, de la ciència...si va tot per dates i títols de capítol, només em cal llegir-lo i fer un esquema... per aprendre-m’ho bastant ràpid..
Prou de parlar de nosaltres mateixos només, podem parlar d’alguna cosa que ens interessi a totes a l’hora?

Amb aquesta frase em presenten en societat algunes de les meves noves amigues
Ella és la que va dir aquesta frase, i em presenta.
Tenir sempre coses a dir, coses que la gent vulgui llegir, o sentir, o no.
Sempre hi ha la opció, de no dir res.
Un any després les coses canvien poc de sentit
Cada persona segueix el seu camí.
Com deia el poeta, el camí es fa caminant.
Pas a pas.

La sala de reunions més gran de l'edifici, la del despatx principal, te unes vistes esplèndides al cementiri. Al pis més alt.
Al edifici més alt.
Anar al lavabo i tirar la pedra, i amagar la ma. Cau, pensar com cau.
Neoconfessions i molt més.
Una noia nua a la platja, un dimecres de desembre fred, amb un pernil a la mà. Al natural.
Escrivia històries pornogràfiques.
Sexualment productiva
Còmics pornogràfics intercanviats.
Recordo la protagonista que més m’agradava: una dona vampira que anava de caça i es lligava als homes, per desprès beure’s la sang d’aquests.

Desprès tenia un noi que li feia les vegades de “noi de fer feines” que era gai i necròfil, i que després atacava les restes dels homes sense vida i sense sang.




Felicitats.

Els guions dels còmics pornogràfics.
A Gràcia, al mercat del centre vell, hi havia una paradeta exterior on se’ls intercanviaven els lectors de còmics pornogràfics.
Quan el llegies anaves i el canviaves per un altre.
Sempre he estat molt intrínsecament relacionada amb la pornografia.
Fa un temps, a l’estiu, em vaig trobar una antiga amiga de sortida d’armari, i em va dir que ara tenia una web de pel·lícules pornogràfiques, que són la competència de Redtube.com.
Vol l’acord avui, valentia i decisió.
No he vingut per parlar sinó per actuar.
Riure per no plorar.


La primera pel·lícula pornogràfica que vaig veure era de dibuixos animats, “El gato Fritz”.

És la primera que em vaig descarregar al tenir Internet, ja que està descatalogada en tot tipus de formats audiovisuals.


De dia les temperatures seran més altes.
Les llums, els llits, els galets, el caganer.
Els llits de la teva vida.

Cinc anys sense menjar bombons.
Fa servir paraules d’en Foix per declarar el seu amor, desig....
Diu que un moment pot venir amb una ampolla de cava, dues copes... i uns bolets... per celebrar-ho*

Volem que li digui que si, que vingui...
Que li esperi despullada, al vell mig d’aquell pis en penombra.. de nit freda, la mes freda; ens amagarem i ho gravarem en vídeo, i ho penjarem al Youtube.
Les imatges imaginades, ho veia venir, ho veig venir.
Ho sento
Imatges plenes de detalls, de més imatges.
Que em vols dir amb això?
Silencis que criden tant que fan estralls a les oïdes.

Els silencis són imprescindibles, per matissar i donar cos a la partitura

El soroll infecta l’espai. Ho veig?
Estoy en ello....
 *jocs de paraules, passo ....paraula...

Amb tota la calma, amb tota la calma. Sense preses.
Espai, temps i transparència, claredat, directe, sense soroll.
Només era un somni?
Cada detall de cada instant, sense presa, amb tota la calma.
Amb un somriure que doni sentit a cada un dels meus dies.

17.12.09*

Avui:

MAc. Avi del Barça.
Silenci.
Freehand.
Turn. Torn...
Bossa.
Novells de la pau*
Plou.
Trona.
Adéu.
Fins ara.
Avi del Barça.
Premis Laus x2.
Com un mirall.
Döner Kebap.
Cafè. Sol.
Marlboro light.
http://www.24x30.com/????
Xiclet de menta.


La reina de les neus.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…