1.12.09

Prou mitjans per pentinar un desert immens.‏

Coses que passen.

La secretaria em va dir ahir que era un dilluns estrany, a la vegada que em deixava un bolígraf, desprès de veure que el meu s’havia acabat.



milady de winter, dartacan*
Les causes de les coses.

Preocupar-se i ocupar-se d’allò que ens turmenta.



Probablement no.

Estigmes.

Creus.

Dia de la sida. Dóna la car per la sida.

El perquè de tot plegat.

Tots els meus perquès.

Posicionament ètic i moral.

Segones oportunitats.



La dona m’ho deia, i no m’ho creia.

No es que no m’ho cregués, era que em semblava del tot estrany.



A l’altre banda de la fotografia.

Records.

M’agrada mirar les fotografies i pensar en aquell o aquella que en aquell moment disparava la càmera.

Què és el que el/la va motivar a fer-la.

Quin sentiment volia retratar.

Il·lusió.

L’endemà, l’esmorzar al llit.

Comparacions.

Tubets. Sons ploraners. So trencat, escardat.

Cançons de la fi del món.

L’assistent del fotògraf.

Agraïments.



Les notícies imprescindibles.

Les grans coses i els petits detalls.

Del que parla tothom i del que volem que tothom en parli.



VAINILLA.

Connotacions.

Somnis d’un futur fruit d’un ahir inexistent.

Avui més que mai.

Urgell. El terra de l’estació.



Quan va ser l’últim cop que la vaig veure?

Potser eren les festes majors del poble.

Aquell jersei marró.

Els mateixos pantalons de sempre.

Les mateixes botes.

El mateix pentinat i la mateixa mirada.



Somiava amb aquells matins a prop de l’estació, al bar Shakerpeare, a les seves cadires platejades, que ens enlluernaven amb el reflex dels raigs de sol que hi queien. Amb molta llum de matí, d’un dia radiant.

Aquella llum que aclareix els colors dels ulls de les interlocutores.

Ulleres de sol. Qui s’ha oblidat les seves ulleres de sol?



Vampires, volia ser vampira. Volia tenir excuses per escriure, els sentiments brullaven a dins, l’afany de conèixer-ho tot, sense por. Per omplir les meves tres planes en blanc diàries. M’agradava escriure poesies, per dir tot allò que no podia dir a ningú més. Volia sentir i escriure. Volia viure.



Un cafè o una carbassa. O una cervesa. Nobel o Marlboro Light.

Reivindicació d’actes solemnes.

Deia la meva mare: aquesta noia tan maca no te novio?



Countreu. Xampú de vainilla. A l’endemà de les mossegades, al coll. La camisa marró terra encara està a l’armari, vaig intentar-me sempre després més desfer-me d’ella, però segueix allà esperant. A què?

Jugàvem a cartes, al billar i els escacs, sense límit de temps.

Es drogava

Enamorada de l’indi que toca la guitarra i passeja pels meus dibuixos antics.

Perruques. Aplicacions capil·lars.



Què em volen dir els meus somnis?

Prou mitjans per pentinar un desert immens.

Tu deies que ningú m’havia dit mai que no, que algun dia algú m’ho havia de dir.

Devia conèixer, segons tu, el significat d’un no.



Una pedra petita i verda, una pedra gran i vermella.

Piràmides de xupitos vuits.

Per aquells miralls potser encara queden restes de les nostres rialles escampades... esmicolades...

Espero, de bo, que tothom hagi pogut sentir d’aquella manera alguna vegada a la vida.

La joventut, sense pors, amb tot el cor, a cor obert.

Rialles.

Començava a haver-hi gent amb mòbil.

Nosaltres quedàvem sempre pel dia següent, per no tenir que trucar-nos.

Tenia ganes de trucar a aquell número, trucava i esperava a veure quina veu sonava a l’altre banda.

Esperava a aquella cantonada, desprès de dues cigarretes, apareixies.

Ben negre.

Els cafès amb llet.

A vegades no venies.

Els llibres, els dibuixos, aquell llibre en blanc que varem emplenar amb totes les nostres idees.

El Domingo, el cambrer, amb les seves frases solemnes ara seria un crack del Twitter.

Ara tornen els records, tots de cop, a voltejades.

“Los niños caen de los árboles como las hojas caen de los árboles en otoño”.

“¿Lo cobro todo junto, revuelto o separado?”



L’altre cambrer del bar Riviera, el diplodocus, em deia sempre “andorrana”.



No hi ha qui pengi be.

He anat a comprar una palmera de xocolata de la màquina de vending.

M’he equivocat i en comptes de sortir aquest deliri de menjar ha sortit un batut de vainilla.

Tan dolç, immensament dolç. Massa dolç.



Voltes amb cotxe pels carrers del poble escoltant música; volum molt alt.

Spaceman?



Texans Levi’s.



Il·luminada.



Ara ets allà encara, fent el que hagis de fer, cada dia. Treballant, ets el tema tabú.

Comprant-te cotxes brillants.

Intentant deixar de fumar.

Intentant potser viure la vida tan be com creguis que s’ha de viure, sense cap més “no”, van passant les hores.



Les revistes de noies despullades al lavabo. Potser el somni em porta al batut de vainilla, potser em porta a pentinar el passat. A tornar-hi de nou, per no sentir mai més rancúnia, per no tornar-hi mai més.



Potser no és el mateix. No he arribat mai a aquest extrem, a d’altres si.

Amb normalitat.



Ara volo, ara sento, ara vibro, ara sento, ara somric, com sempre, però amb una tonalitat nova, desconeguda, com sempre, com mai.




Cançons que omplen l'ànima, amb totes les lletres del món.
Amb tota la immensitat, a cada nota, vibra més i més el resò.
La conquesta.
El paradís.
Aquell que no volia ser de cap lloc.
Que volia descobrir.
Mirar a les ones.
Mirar endins.
Anar i tornar.
Viatjar.
Fer el viatge més famós del món.
Atravessar l'atlàntic en vaixell i descobrir un nou món.
Un dessert immens d'aigua.
No cal.
O si?

Fa dos anys.
Faig dos anys.
Sento el dos.
Crec que no recordo res de quan jo en tenia dos.
Potser les cases dels meus avis, potser el balcó.
Potser recordo la gossa que sempre dormia, vetllant-me... sota el meu bressol.
Yuma, quin nom per a una gossa, una altre pastora...
Potser els animals sempre m'estimen, mel's estimo.
El gat de la meva avia només deixava que el toqués jo i la meva avia, potser, per que ara diuen que ens assemblem.
Potser.

La cançó dels animals domèstics, ara potser seria un imne, si l'haguessim fet de debó.
Potser.

Recordo les natilles de vainilla a la faldilla de la meva iaia, que sempre apretava les meves galtes i em deia: pimpollo.
Rodolava també els seus dits al vell mig de la palma de la meva ma dreta, que desprès quèia rodolant ...quan ja estava ben adormideta.

Venia el de la bodega, aquell que era tan del barça, i em deia:
bona nit!, amb estrella*