Passa al contingut principal

Políticament correcte*


La mirada de l’artista.
.

La mirada intensa, vital i complexa ens ofereix l’oportunitat d’una trobada inèdita amb les obres seleccionades.

'Cosmètica dogmàtica', la mostra interroga l’art tot situant-lo en contextos que activin actituds crítiques i que propiciïn experiències visuals significatives.

El plaer d’elimininar, d’escriure i parlar.
Comunicar-se.
En busca del foc.
En busca del sol.
Tinc que reescriure el meu projecte.
És personal, però ha de ser encara més íntim, diu la dona a l’altre banda del telèfon.
Trucades.

A França una cinquantena d’empreses s’han posat d’acord i han eliminat les dades personals dels currículums vitae dels professionals que opten als llocs de feina per cobrir.
Eliminen el nom, el sexe, la raça, l’origen, la seva adreça, inclús l’edat; i també la fotografia.
Volen magnificar un dels seus lemes essencial “la igualtat”.
Volen, que, a l’hora de triar els nous treballadors els seleccionadors no tinguin prejudicis personals.
Volen triar per les seves qualitats merament professional.
Així han augmentat, per exemple, en un 50% la contractació de dones.
Així, potser, aquesta manera de triar treballadors, veient els òptims resultats, s’estendrà obligatòriament a tot l’estat francès.

L’altre dia una noia de la nostra classe de Marketing va esmentar la idea de que ella tenia la il·lusió vital de que algun dia no fos gens important la indumentària dels treballadors per desenvolupar qualsevol feina.
Ho deia desprès d’un debat que va proposar el professor arrel de la qüestió de que actualment la imatge dels professionals és essencial per trepar més i més.

Potser a una dona que s’està a casa seva i obre la porta a un comercial, algun dia, tant li farà si aquest va folrat de tatuatges, porta cresta punk, o un aspecte més desenfadat en general.

La imatge. La indumentaria.

Estem acostumats a creure en les persones amb una vestimenta adequada, els homes amb americana i corbata, les dones amb faldilla i americana, camisa de colors femenins, etc. Un aspecte formal, seriós és imminentment preponderant en tot el procés de venda.
Confiaràs en allò que t’expliqui un personatge vestit a l’estil més “rocker” possible, per exemple, sobre la grip A?
Creuries més en la seva paraula si anés disfressat de metge (bata blanca, etc)?
Confiaries potser més en ell si el coneguessis personalment i coneguessis la seva trajectòria impecable com a metge.
Potser confiaries més en ell si, encara que no fos amic teu, fossis també un aficionat a la música de Loquillo?, o sigui, que aquest aspecte físic el trobessis proper al teu gust?

La gent pateix, te por, avui fumaré menys penso, crec, somio.
Potser no.
Busco excuses per esvair la meva impotència a poder deixar de fumar.
Indecisió.
La font de les ànimes, on és?

Valor afegit: autoestima alta.

Tothom s’equivoca, no es pot tornar enrere, però com a mínim no facis perdre encara més temps i energia. No hi tornis. O intenta no tornar-hi.

Ningú es perfecte, i a més, crec, que ningú és perfecte en res, mai.
Perquè la societat ens vol “aspirant”.

Quins són els objectius de la teva vida?
Quins plans tens per la teva vida?



Viva la revolució!!!!
Fora banderes, fora orígens, siguem lliures... sense logotips medievals de colors...
sense escuts i sense pors...
Cada un o una a la seva bola...
sense molestar a la resta....
lliure albir ???



link dels bitxos que m'han despertat...
http://www.erkyperky.com.au/


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...