Ves al contingut principal

Com sempre

Continuïtat.
Local, urbana, col·lectiu.
Volen rebaixar la jornada laboral i els sous. Política del terror instal·lada.
Espero que siguin els sous que passen els tres mil euros.
Però potser si rebaixen els sous dels directius i polítics no es podran seguir mantenint els seus Mercedes....potser no...

El segle XXI. Por, conjunt de persones. Amb certa dignitat.
Ulls, com t’atreveixes a ficar aquí un ull? I a darrera més i tot... és bestial.. deia...ell..
Populisme. Fàcil de convèncer. Tots nus.
Lògic i natural. Racionalitzar les coses segons les necessitats de cada persona o entitat.
Acte. Event. Entre avui i demà.
Un mes més. Opinió. Sense èxit.
Amb contingut. Vols fer un pols amb mi?
Una altre cultura. Res de res. A la ma.
Burocràcia absurda. Veritats com a punys.
Un fil de roba. Ambaixador o cònsol (al món).
Aturada per causes tècniques. Bona actuació.

Son les 6.25h del matí desperto amb les palmes i les rascades de guitarra flamenca d’en Cigala...
M’he deixat la televisió encesa...tota la nit.
No creiem en cap religió però volem gaudir de les vacances que atorga aquest fet. Volem els regals, que ens toqui la loteria, petons de família.
Tinc ganes de trucar a la meva iaia, de sentir-la, encara que sempre em diu gairebé el mateix.

-. Com estàs?
-. Malament, ja saps, el meu cap, els meus nervis.... les cames...
-. Dons...molt be...fa bon dia?

Crec que no m’he tornat a dormir, o potser si, però com no era inconscient no ho se...
Creuers fantàstics.
No es lo mateix despertar-se sola, però també està be.
Pors de nit.
Com quan et ve la idea de la mort al cap i no pots dormir.
Suor freda.
Però jo sempre em dormo, encara que pensi que no ho aconseguiré. Encara que sembli que no vulguin que dormi... no perdo el son...
La pitjor mort, diuen, es que no et deixin dormir.
Tinc amigues i amics que pateixen insomni, deu ser horrible. Els dies que no has dormit molt be, normalment son els pitjors dies.
Diuen que per viure be lo millor és dormir be i anar be al lavabo (que metabolitzis be tots els aliments).

Bon dia. Grups de risc.
La vacuna ha d’haver arribat avui a tot arreu.
A Catalunya hi ha 80.000 embarassades. Cap embarassat.
No s’ha donat el cas.

Una neurona.
Darwin, avui fa potser molts anys que va publicar el seu llibre “L’origen de les espècies”.
El mateix dia es van exhaurir totes les existències editades.
Avui en dia no se si succeiria el mateix.
Avui potser no hi ha tantes coses per descobrir?

Hi ha un llibre que la gent ara compra molt.... o com fa vergonya que et vegin comprar-lo potser el compres per Internet ( Amazon o altres ).
És una mica com comprar preservatius... però jo d’això no en se gaire...lo just...
*Amb trol o sense? Sense...
... el llibre és “Com fer-se ric”...
El professor de Mkt diu que hi ha un llibre molt i molt bo... que es diu “Com enfonsar la teva empresa”...
Són tot un exemple de casos de coses que ha fet la gent a les seves empreses i que les han fet enfonsar...

Maltractes. Ignorància. Populisme.

No preguntis res. Presumeixes. Progressisme.
Indignació. Darrera de cada persona hi ha un munt d’històries. Sinó no estarien aquí.
Referent. Confiança. Histories semblants. Suportar. Viure. Sobreviure. Creen.

Sortia ahir Elvira Lindo recollint un premi per uns articles que fa al diari “El País”.
La van premiar per defensar els drets d’autor.
Ella defensa que es cobrin els drets d’autor, per que els artistes puguin “viure del conte”.

Jo crec que els artistes hem de fer les coses que fem no volent viure a costa d’elles sinó que les hem de fer perquè ens vingui de gust.
Crec que el fet de que els artistes creïn subjectes a la raó del diner és el que ha fet que es malmeti “l’art”.
L’art ha de ser per amor a l’art.

Sempre queda malament que un músic ofereixi el seu disc. A la gent no li agrada que li facin publicitat directe a la cara d’aquesta manera.
És una sensació ofegadora. L’entens però no t’agrada. Penses, aquest s’està venent. Potser és millor donar la oportunitat al públic a preguntar, si així ho desitja, si tens algun disc o quant costa la teva obra. Sense cap dret... Si al final sorgeix la possibilitat de guanyar diners amb el teu art potser si és més conjuntural... però no ha de ser la finalitat primordial... és així com tenim tants llibres inútils i tontos, tants discs de música dolenta, tantes coles malament fetes...
Però tot està ple d’art... si creus que fas art... ho fas, això sí, amb el cor...això es nota... i es valora... més que mai...

I després sorgeix la qüestió sentimental. Quan costa aquesta pintura? (Em va preguntar...
No val res i a l’hora val tant que mai ningú ho podria arribar a poder pagar... té història i significat, té ànima... transmet... estic involucrada en cada esbós que faig...en cada traç.... (tinc ganes d’anar al carrer Petritxol i menjar-me una ensaïmada de cabell d’àngel... i potser una tassa de xocolata negre desfeta,... o un caputxino...recordo... tots els moments viscuts en aquell petit carreró... tants i tants detalls... enigmàtics i dolços... lectures....

La distància entre la gent propera.
La meva mare sempre s’implica amb tothom. Amb la carnissera, amb la oficinista del banc, parla i escolta a la gent, i així, crec, que aconsegueix que les persones l’agafin estima, també aconsegueixen una clienta fidel. Persones cara a cara.
La meva mare es fa amiga de les dones que van al seu pis a netejar el pis.
Nivells d’exigència. Xarxes de solidaritat. Celebritats. Lisboa. Nàpols. Molt lentament. Adormida...
Els homes canvien poc a poc, o s’amaguen més.
Sota la pluja...de la dutxa del matí... vens al meu cap...
Audiències multitudinàries.

Aires frescos i moderns. L’obra l’acaba de fer el mateix públic.
No m’agrada la fama. És emocionant. Entusiasme. Escalfor que s’endinsa. Et notes tan comunicada.
Autonomia.
Em va espatllar la vida, diu l’escriptora....
Perdre...
Voler ser una persona normal... però ningú és normal...moments de glòria.
Alguna vegada.
Butaques que t’acotxen.
Preu caríssim.
Star. Asterisc.
Tenia que llegir molt aquell dia d’estiu.
Potser aquest estiu serà el primer des de fa molts anys que no tindré que estudiar pels exàmens de setembre.
Fins a sis mesos.
Propostes, idees. Vola.
Volava l’estel. Genial. Emocionant. Cultura col·lectiva. Pirates.
Peces de Jazz, peces de Blues.
Crear, inspirada.
Enlluernada.
Paraules.

Fa trenta-un anys. A preu de molí.
Restava asseguda en un dels bancs del pati del institut. Sempre de negre o lila, o blau.
Nosaltres sortíem a menjar alguna cosa, potser un entrepà, potser un donut del bar del institut.
Anava amb dues noies de classe de les que m’havia fet amiga el curs anterior.
Les onze.
Ella era nova, a segon.
Vaig proposar a les meves amigues que anéssim a parlar amb ella, que estava sola.
Va començar la bateria de preguntes amb una dinàmica prou òptima per que des d’aquell dia comencéssim a anar totes tres plegades.
Va resultar que a una de les meves amigues li agradava un noi que també li agradava a la nova noia, i és clar, van trobar punts en comú.
A més va resultar que aquest noi vivia a prop meu, i que des de el meu balcó es veia la finestra de la seva habitació, a la que intentavem mirar amb els prismàtics, els que jo sempre feia servir per mirar la lluna o la muntanya de Montserrat, a falta de telescopi terrestre (els allargats) o lunar ( els més petits i gordos).
Un dia em van fer trucar-lo al telèfon de casa seva, fent veure que era una amiga seva. Van buscar el telèfon a la guia telefònica. Va sortir la seva mare, pobre.
No vaig dir res.

A ella li agradava un estil de música desconeguda per a mi, però que m’agradava.
Escoltava al seu Walkman The Pixies, The Breeders, Depeche Mode, The Doors, etc.
Em va gravar un cassette amb les millors cançons. Em van encantar.
Va escriure a la capsa del cassette amb molt bona lletra i alguns dibuixets els noms de les cançons.
Llegia molt (encara llegeix molt, potser un llibre a la setmana).
Volia ser crítica de música o cinema.
Poc a poc varem descobrir que teníem moltes coses en comú, gustos musicals, de cinema... la roba, etc.
Algunes tardes també quedàvem a la cantonada del “Bendranes”,.... una sabateria del centre del poble, punt entremig entre la seva casa i la meva.
Jo baixava i ella pujava.
Em va ensenyar la seva casa. Tenia un sol de ferro penjat a la paret exterior que senyalava fins on havia arribat la riuada terrible que va patir el poble als anys seixanta.
La casa havia resistit la riuada.
El seu pare abans de ser el seu pare i pare dels seus dos germans grans, havia estat pare d’una altre nena i marit d’una dona, que la riuada es va emportar.
Era el dia de l’aniversari de la nena, sopaven i celebraven en família l’aniversari de la petita.
De cop van sentir l’aigua i la pluja com queien molt i molt fort, i de sobte una onada va entrar a la casa....el riu era al costat.. la riera...
Van pujar tots al segon pis...i quan eren a les escales els va envestir una altre onada ... la dona i la nena penjaven llavors del braç del seu pare...
Però una altre onada seguida se les va endur...ell es volia tirar a buscar-les... però el germà d’ell no el va deixar....
El cos de la dona va aparèixer a un altre poble...
La nena no va aparèixer.

Histories de vida.
Ara fa un any i uns mesos el seu pare va morir, ja era gran i estava molt malalt de moltes coses. Va patir molt.
Es va espantar, diu ella, i va morir.

Al final quedàvem cada tarda gairebé. Volíem fer un grup de música.
Ella seria la guitarra solista, jo la cantant. Una altre amiga de classe seria la baixista.
Ens varem comprar cada una el nostre instrument. Ens faltava un o una bateria, i també, potser, un teclat.
Jo escrivia cançons. Ella diu que encara te la llibreta i cassette on vaig gravar les melodies.
Què terrible potser seria sentir-les ara.
Volíem un nom. Primer se’m va ocórrer “Dark island”.
Però a ella no li acabava de fer-li el pes.
Jo creia que era molt bo el nom... així que vaig fer una prova amb un noi de classe que es feia sempre l’enterat en música....(portava sempre samarretes de grups de “metal”, Pantera, ... de fet li dèiem “pantera”, si recordo be...
I li vaig preguntar... que coneixes el grup “Dark Island”?
Ell va dir tot seguit... i tant!!!!
(D’aquest moment sempre hem rigut molt tota la vida...
Així la vaig convèncer una mica més.
Desprès tot xerrant varem pensar que com The Pixies, abans es deien “Pixies in Panoplia”...
I ens agradava molt veure cervesa (de fet la primera festa a la que varem anar juntes va ser “la festa de la cervesa” que van fer a un bar a prop de l’estació del poble)...dons podíem dir-nos “Panoply pils”.
Aquest nom si que ens feia del tot el pes a totes dues, i tres... a l’altre també li agradava.

La nostra cançó més emblemàtica va ser una adaptació de “Ai Jalisco no te rajes”....(era la única cançó que ella va aconseguir aprendre amb la guitarra...
I una que es deia “Oda a los animales domésticos”...(un homenatge a Pet Shop Boys).
Un dia ens van regalar a una d’aquestes coses que feien que ens conscienciaven sobre la sida i com fer servir un preservatiu...uns condons...
La data de caducitat era el 2000.
Varem comentar que potser els faríem servir abans.
Ella volia fer-lo servir el més aviat possible, però tot hi així volia enamorar-se d’aquell qui aconseguís aquell fet.
Tot un món.

Un altre dels seus objectius era anar als bars més “xungus” del poble.
Aquells bars on anaven nois ben rebels i punks, amb pintes, que bevien molta cervesa i tenien grups de música, i eren als barris més xungus d’un dels pobles més “xungus”.
Si anaves per Barcelona i et preguntaven d’on erets i deies “Rubí”,,,, la gent directament pensava en alguna cosa “xunga”, en ionquis, drogues....no se perquè?...
Teníem quinze anys. M’agradaria saber quina pinta fèiem nosaltres.
Un dels bars aquest tenia un nom peculiar “Bot-i-king”. Ella deia que allà venien tot tipus de drogues i que per entrar teníem que tenir setze anys...i que si anàvem i demanàvem una cervesa que no ens la donarien... (el logo del bar, que era un bar cutre normal de barri, era com els logos de les farmàcies... potser si que feia referència a totes les drogues que s’hi podien adquirir allà...
Un dia varem anar i vaig tenir que anar jo (sempre feia jo les coses que les demés no s’atrevien a fer) a la barra a demanar la cervesa i me la van donar sense cap problema.
Varem veure una cervesa entre tres, crec. Una mitjana era molt per una sola.
De fer a “la festa de la cervesa” potser en varem beure dues canyes cada una i ens varem emborratxar molt i molt.

Hora de tornar a casa.
Ens agradaven els guants amb els dits tallats.
Les samarretes negres i llises.
Les jaquetes de cuir negres.
Les botes Marteens.
Els texans plens de forats, millor si eren de la marca “Levi’s”.

Ens agradava menjar pizza amb molt de formatge i tomàquet.
I també patates fregides de bossa de ceba i tomàquet.
Els gelats a l’estiu de maduixa i xocolata.
I tots els dijous i algun dia de cap de setmana cinema.

Els dissabtes a la tarda baixàvem a Barcelona.
Fèiem la ruta per les nostres botigues preferides: el Zero, el GIjoe, el Camello, la de mods, la de punks, les roba de segona ma...
A vegades anàvem ben d’hora i anàvem a Els encants i compràvem samarretes velles dels anys setanta, jaquetes de xandall velles...texans vells...
Jaquetes de cuir negre...
Desprès a la tarda fèiem la ruta de les botigues de discos...i potser, si havíem estalviat prou de la paga, ens compràvem algun...
Per tornar compràvem un gelat del McDonals... farcit de xocolata... i ens el menjaven ben a poc a poc... al tren de tornada al poble...
També potser llegíem un diari nou que acaben de fer que es deia “Mondo Sonoro” i escrivien sobre música que ens agradava...
O potser ens havien comprat alguna revista de música indie...com Rock the Luxe o Ajo Blanco...o algun còmic o manga...
Si havien aconseguit alguna peça de roba genial la remiràvem una i altre vegada... com si fos un tresor...
Eren tresors...
Si ella s’havia comprat un disc nou... el despullava del seu embolcall ben lentament... a poc a poc...ensumava l’olor que feia cada part ...
Jo la mirava amb una cella pujada...
Quina fetitxista!!!
Un dia varem trobar unes samarretes de Spiderman... estàvem molt i molt contentes...
Varem arribar al poble... sortint de l’estació... i varem restar allà a un banc de la plaça....va venir un dels nois del grup dels skaters, tan admirats per ella...
Li deien el “punki”,... però ell deia que era “Ska”. Desprès va resultar, després de molts anys, que es va fer parella d’una amiga meva...
Duia un rellotge fals de luxe i ens deia si voleiem un...ens explicava que s’havia pres un “tripi”, que anaven a un turó del poble (Ca n’Oriol) a prendre “tripis”...
Que havia tornar a casa seva pel mati i que pel balcó veia un drac de tres caps...
(Jo mai he pres res que em faci veure res semblant, per sort).
Ens va fer sentir un fàctic i unes esgarrifances increïbles... a la vegada que ens explicava aquestes coses estranyes...
Varem pensar que estava ben penjat aquest... i que potser si que Rubí estava ple de ionquis...

Anys i panys.
Amors i desamors. Gent i més gent. Persones. Circunstàncies. Una vida, dues vides.
Ens ho passàvem molt be xerrant totes les tardes d’estiu. Anàvem a la piscina i ella no es volia cabussar per que no se li mullessin les lentilles.
Escoltàvem (ja al cd portàtil que vaig guanyar a un concurs de pintura) les noves cançons d’un nou grup: Veruca Salt, arrebossades pel sol a la piscina municipal exterior. Allà també hi anaven els skaters, si tenia sort. Duien els cabells de colors fluor (rosa, blau, vermell)...i decoloraven l’aigua...
Jo llegia o dibuixava. Ella els observava,
Aquell estiu vaig anar a l’agost al poble de la meva mare... ella es va fer càrrec del meu peix...
Al poble em vaig enrollar amb un noi... que tocava amb la guitarra cançons de Nirvana...era molt macu....però a mi m’agradava la cambrera de darrera de la barra... va ser crec la primera vegada que vaig sentir un amor platònic...
Llavors en Tim Burton va estrenar la peli de Eduardo Manostijeras... ens va encantar... ens agradava molt ja Beetlejuice...o The Crow...
Batman... o “James i el Melocotón Gigante” Quan tornàvem dels bars sempre cantàvem la cançó d’en Batman.... tanananananatanananananan...tantan... Batman....
Migràvem a la televisió “Sensación de Vivir” i “Twin peaks”, encara que aquesta última jo no la vaig acabar mai d’entendre...
Potser va ser quan van començar a ficar el Simpson... i tot es va tornar de colors...
Després feien la nostra sèrie preferida... ........................ “la verdad està ahí fuera”...

Miràvem ja les matrícules cap i cua i demanàvem desitjos...
Si dèiem alguna cosa a la vegada... tocàvem fusta...un arbre era gairebé sempre la millor opció...
Supersticions supersticioses.
Llavors va arribar Sant Joan... i encara no havíem tingut cap de les dues novio...així que varem fer una recepta màgica...
Escrivíem el desig a un paper i aquest paper el dúiem tota la nit clavat a la samarreta...
Va resultar l’efecte... varem acabar l’estiu, totes dues, amb novio...
A mi em va tocar un molt trempat. Ros amb ulls blaus. Molt alt i molt fort. Tenia la panxa plena de músculs molt marcats.
Se’n va anar de vacances a l’altre banda del món... i quan va tornar jo ja m’havia oblidat d’ell...ell estava molt il·lusionat, pobre...em va portar unes arracades de regal...
Ella va ser novia d’un amic del meu novio.
Tots junts jugàvem a jocs de rol al garatge del seu novio. A mi m’agradaven molt els jocs de rol. També jugàvem al futbolí i al billar... a tot tipus de jocs...
Jugàvem en parelles i nosaltres sempre guanyàvem... perquè el meu novio era més bo en tot que l’altre...aquest s’emprenyava i sempre volia la revenja...
Però sempre perdia...i si es barallaven dons el meu novio li picava una clatellada ben forta...i l’altre callava...(llegien tots dos molts llibres de l’estil de El señor de los anillos.... literatura fantàstica... de rol...
Varem anar de concert a veure molts grups... el millor potser va ser el de Smashing Pumpkins...ens va venir a recollir el pare d’ella... i ens varem comprar una samarreta negra...en la que ficava “Zero” en color platejat...
A mi no m’agradava molt tenir novio, però amb aquest noi m’ho passava força be...li vaig regalar
Menjava un paquet de galetes cada matí, uns dies va tenir que anar més aviat a estudiar, i no esmorçava a casa, llavors la seva mare seguia comprant capses de galetes que es van acumular, moltes galetes, perquè ell no se les menjava. Vaig observar el cúmul de galetes a la seva cuina.
A més de ser macu i fort, era molt llest... treia tot excel·lents...i l’any següent faria una de les carreres més difícils, no bevia alcohol ni fumava i tenia carnet de conduir (i la seva mare li deixava el cotxe perquè era molt responsable) era el noi perfecte.
Anàvem a la piscina i totes les noies, i alguns nois, miraven molt el seu cos tan fornit.
A mi em va servir com a model per millorar en els meus dibuixos d’anatomia.

Tot es soluciona dins de la racionalitat.
Després de molts anys i panys, i moltes coses.
Ella ara està obsessionada amb les sèries de televisió.
Vol anar al concert dels The Pixies que faran al maig a Barcelona, però és molt car.
A més ja varem anar quan es van tornar a ajuntar també a Barcelona fa quatre o cinc anys.
Va estar be escoltar en directe les cançons que tant de temps havien cantant juntes pel carrer o on fos “Here comes your man”, “Where is my mind”...

Un dia va venir i em va dir, amb un to de profunditat preocupant, que havia arribat a la conclusió de que li agradava molt i molt el grup de música “Mano negra”, i jo vaig riure.
Ens varem fer samarretes d’aquestes que es fan als Instituts els dies que es fan tallers i ella va pintar-se la ma de vermell i la va estampar al vell mig de la samarreta.
Jo vaig intentar fer el logotip del grup NOFX.

Sense contratemps, ens entenem. A vegades passa molt de temps, però sempre xerrem sense cap problema de qualsevol tema, més o menys íntim, encara que de íntims gairebé molt poques vegades. Parlem de sentiments, de música, cinema i de la vida en general. De viatges, de somnis, d’il·lusions, com sempre.
Sense problemes. Comprensió. Entença.
Sempre li deia que a mi m’agradaven les noies.
Quan va descobrir els xats de Internet em va buscar uns de noies.

Quan ella tenia novio i jo també (un altre) venien amb mi a les discoteques d’ambient...

Arrel d’aquesta “ajuda” vaig conèixer a noies i vaig poder sortir de “l’armari”.
Vaig descobrir un bar només de noies i ella em va acompanyar.
La meva mare ens va deixar el cotxe.
Era una mica estrany anàvem vestides tot de negre, estil Matrix, i és clar la gent es va quedar mirant-nos.
Varem baixar les escales i varem veure una cervesa, ara una cada una.
Aleshores ja fumàvem i varem fer uns cigarrets.
Sonaven cançons molt dolentes...des de l’habitacle del dj...
I estava ple de noies vestides com nois...camises de quadres, texans fins a la cintura...era un lloc estrany...jo havia quedat amb una noia d’Internet...però o no em va voler saludar o no em va reconèixer... duia un abric de cuir negre molt llarg...unes botes negres... i el cabell ben curt, també tenyit de negre...
Els ulls també amb ralla negre,...
Al cap d’una estona varem decidir anar-nos a la sala “Garage” de Poble Nou...a prop de l’antic carrer Lutxana...
Al carrer Pere IV seguint l’edifici tant gòtic que sembla que cau de la ferreteria Bonet...
Aquest local el van tirar a terra i un altre on anàvem també,,,, l’Akelarre...es va cremar...(era perillós perquè just davant hi havia una benzinera...i més enllà el cementiri...


*Quan tenia uns tretze anys o menys pensava que quan fos gran m’agradaria viure a Barcelona, a prop del mar, i compartint pis amb una amiga.... potser és més o menys el que faig ara.... però ara ho faig amb una dona barbuda i un gat molt romàntic....també bigotut...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…