29.10.09

Valor afegit, la mediterrania.

Despeses previsibles.

El mediterrani. La mediterrània.

Il·lusió momentània.

Els treballadors i treballadores mediterrànies, gent insuflades pels flaires del mar de l’ona que bada.

És important per als bussinesman i woman saber de les característiques pròpies del col·lectiu de persones que formaran el seu equip de treball.

En Gaudí deia, tenia la idea, que els éssers humans nascuts a la vora del mar mediterrani som persones diferents a la resta.

Durant tota la història sempre han destacat en aquesta àrea geogràfica persones amb moltes i bones idees.

Des de Plató i Aristòtil a l’inventor de la fregona, i fins hi tot al mateix Gaudí, encara que ell és ben be de Reus, que tampoc es tan a prop del nostre mar, denominat des de sempre “marenostrum”.

La gent a les illes balears troba un recull de sensacions que no pot trobar a cap altre lloc del món.

Fa sol, el sol il·lumina, potser els cossos dels seus servos, i també, diu en Gaudí, els seus cervells.

Crear, la recerca de la creació, de la idea.

Dalí va descobrir-se a ell mateix, va explotar els seus deliris costaners gairebé més que ningú i ho va mostrar al món i ho va difondre en grans quantitats; com l’excés d’alcohol, que diu en Wilde, que provoca així la embriaguesa.

Oasis de creativitat.

Gestió del caos. Gestió de persones caòtiques il·luminades en excés per un sol molt planer, suau, moderat, que a vegades crema fins hi tot, però que normalment només o solament escalfa.

Patricia Hinsmith va recrear-se de ple en aquelles coses franceses tan bucòliques per evocar els deliris delinqüents del seu Tom més perspicaç, teatral i cinematogràfic. Alain Delón va afegir a aquest personatge histriònic una cara d’àngel mai més aconseguida de millor manera en cap altre interpretació.

Passejar per una platja costanera de la mediterrània sol ser un fet molt satisfactori.

Cançons, músiques, idees, paraules, mots, poesia, il·lusions, somnis, sempre han estat bandera d’aquestes gents solejades.

La gent no treballa?

Aquesta zona geogràfica, segons els estudis estadístics, és la zona on es practica més el sexe o la sexologia.

En aquests poblets de façanes blanques i finestres blaves les seves gents es motiven amb les seves vides per l’amor.

Hi ha molta gent que viu a costa dels altres, hi ha d’altres, molts, als que no els hi agrada molt treballar, passar-se moltes hores fent coses mecàniques i poc creatives.

Aquí sol passar, aquí a la gent li sol agradar més ser creatiu a la seva feina, aportar idees, aportar nous plantejaments, i crec que això s’hauria d’aprofitar molt més del que es fa en l’actualitat.

Néixer aquí no vol dir que siguis més creatiu i original de segur, però si que pot voler dir, intrínsecament, que veus els colors i les formes de les coses d’una manera més vistosa, d’una manera diferent i més evasionista, visual. Som visionaris.

Els costaners i costaneres sempre tenim idees noves, sempre estem buscant allò que sorprengui a la resta, coses per alimentar el nostre estat d’ànim i excitar-nos d’allò més.

Capdavanters en el muntanyisme.

Els costaners volien i volen, volem, sempre pujar muntanyes, romàntics als que els agradava sentir-se lliures i a la vegada plens d’amor.

Ens agrada navegar lliures sabent que sempre podem tornar.

Tenim característic aquest do de la tranquil·litat que té la nostra mar.

Sabem que no ens cal tanta competitivitat com en altres indrets del món.

Sabem que si un negoci funciona és millor no canviar-lo.

Som previsors, indulgents amb les innovacions i les idees sorprenents.

Ens agrada improvisar i trobar solucions noves a totes les preocupacions.

Quin és l’últim llibre que has llegit?

Ens agrada fer el que fa la resta de la gent i fer-lo, a més, a la nostra manera.

Barcelona és una ciutat que no dorm, com ho és New York. Sempre trobes resposta a les teves necessitats d’alguna manera o una altre.

Idees.

Persones amb tanta creativitat innata.

Ciutat llançadora d’idees.

Tot un món per descobrir.

Llibertat a la ciutat amb el cor més gran.

La seva gent canvia com sempre ha estat.

Diuen que ara el gegant de la ciutat va ballant Funky pel camí.

Ara volen crear una nova institució d’aquesta la nostra zona geogràfica mediterrània, diuen que la seu serà Barcelona.

Cada dia descobreixo de nou cada recó d’aquesta ciutat.

Barcelona creix per la seva gent, que som la seva sang que fluctua per les seves artèries de ciment.

Barcelona ha d’agrair tota la aportació feta, també, per la resta de ciutats que l’envolten, on cada dia, també, es fomenta i es crea amb fusió.

Barcelona és fusió. Catalunya és fusió.

És l’adjectiu que més destacaria, en general.

De la barreja surten les noves idees, algunes més revolucionàries que d’altres, però sempre, no obstant, noves, innovadores, ampliadores i sempre generoses.

En definitiva és així la suma de colors, la barreja de colors i idees, fa que neixi l’arrel de la innovació.

Seure’ns a tots durant vuit hores o més en una cadira mirant a la pantalla d’un ordinador no crec que sigui la millor manera de provocar una reacció positiva en aquestes ments explosivament exclusives.

Miro d’imaginar-me la ciutat de Barcelona i la resta de Catalunya governada pels àrabs als posteriors 300 anys després de Crist.

Miro d’imaginar-me dels jueus que van arribar a Girona en el seu moment fets fora de Jerusalem i de tota Europa pels Àrabs, i desprès com van ser reinstal·lats a les illes balears.

Miro d’imaginar-me com van arribar les gents a treballar a finals del segle XIX a les indústries tèxtils properes als rius de les ciutats catalanes, i com aquestes persones mateixes van revolucionar la vida a Barcelona, i reclamaven el seu dret de viure al marge de la religió al principi del segle XX. Això és el que es pot saber llegint qualsevol llibre d’Història, encara que la Historia, diuen, l’escriuen els vencedors.

Miro d’imaginar-me com arriben els negres de Zàmbia, Senegal, Namíbia, etc a la ciutat.

Com arriben a la plaça Catalunya i esperen el seu torn per treballar. M’imagino què pensen els xinesos quan trepitgen per primera vegada la ciutat.

M’imagino els antics pobladors de la ciutat, els més antics, els “llacets” que vivien a la Vía Laietana. Diuen que venien de més endins, de la zona del Vallès, i un dia es van atrevir i van descobrir un lloc a prop del mar, amb molts rius i muntanyes, i un lloc amb molt de sol.

Sense cap dubte Barcelona li deu tot al seu port, un gran mercat internacional, la seva porta al món.

Un mercat per on han passat i alguns s’han quedat tot tipus de gents de tot el món.

Ara potser ens sorprèn veure gent de molts orígens diferents, però és aquesta la naturalesa d’aquesta zona, de la nostra zona, que sempre ha estant tant indulgent amb la gent i les seves idees, amb les seves propostes, noves o no, una zona d’acollida, que escalfa els cors i alimenta la imaginació.

Civilització. Ciutadans.

Escapismes també hi ha.

Gent que roba el de la resta.

Gent amb bones idees per robar.

Valor afegit, tant si vols robar com guanyar, sempre et caldran bones idees.

Low Cost:Way of life.

La cambra obscura.

Estima’m.

Els usuaris del Bicing quan vagin a una estació per agafar una bicicleta veuràn que alguns components de la bicicleta han canviat per tal de millorar la seguretat del vehicle i el desgast que pateixen amb el multiús i el vandalisme.

Escapisme.

Ens agrada “escapolir-nos” ( esccabullir-se) de la feina.

Ens agrada sortir abans els divendres i arribar molt tard els dilluns.

Ens agraden els dies de festa entre setmana o que ens deixen gaudir d’un llarg i interns pont de sedentari.

Les hores de dinar o esmorzar sempre les apurem al màxim.

Ens agrada llegir el diari quan mengem o veure la tv., o sentir la ràdio, si no és possible dinar amb algú altre.

Els dijous ens agrada menjar paella.

tar d’un bon pont.

Som impuntuals, però som originals en excuses justificatives.

Sempre busquem l’alternativa, improvitzar!

Ens agraden les sorpreses, que ens expliquin històries noves.

Quan surt una mica el sol ens agrada gaudir-lo, així que si podem triem més be l’opció de la terrassa que la de l’interior d’un local.

Així quan podem sortim al carrer, encara que sigui amb l’excusa de fumar, a trobar-nos amb els raigs de sol.

Ens agrada il·luminar-nos.

Veure la nostra ombra el més allargada possible.

Ens agrada ballar, escoltar música, llegir i badar.

Som mandrosos.

Tenim les millors excuses per donar quan arribem tard.

Ens agraden els divendres.

No ens agrada gaire treballar.

Si podem dinar/menjar/beure/fumar a l’aire lliure o fem, molt millor.

Ahir passava pel davant d’unes oficines prou noves del meu barri, la imatge era inaudiblement transgènica...

Tres persones assegudes per separat una a cada banc de davant dels gegants edificis grisos i acristal.lats.

Cada una es seia a una punteta del seu banc, com volent no ocupar tot l’espai disponible ells sols, com volen deixar al destí l’oportunitat de que algú els fes companyia: em van entrar ganes de seurem amb ells, però no tenia gaire temps per fer totes les coses que volia fer abans de marxar, també tenia ganes de fer-los una foto, però es va canviar a verd el semàfor... i no hi vaig pensar més fins ara que ho escric.

Crec que ens estan intentant canviar.

Ens volen fer individus solitaris. Potser ho estan aconseguint.

Ens situen en unitats, ens disgreguen.

Perquè les coses quan tenen massa o molta calor es separen? Aquest és el “Quid” (perquè li diuen així?) de la qüestió de la fusió de molècules i la fricció nuclear, no?

Física o Química, o Matemàtiques. Tot és inestable e imperfecte. Inaudit. Dels errors sembla que s’aprèn.

De vegades els errors, el record dels errors del passat, o successos negatius que no provats que siguin errors, que potser només son coses que han succeït, circumstancials, fan pensar en que en el pressent poden tornar a passar.

Ens agrada embrutar-nos.

Som insegurs i insegures.

Plorem pels nostres propis errors.

Ens agrada entrar a la cambra obscura i revelar-nos.

Ens agrada descobrir.

Ens agrada vibrar.

Ens agrada el sol, allò que ens ha fet i ens alimenta des de sempre. Som solars i de mar per naturalesa.

Ens és molt difícil aprendre anglès, però aprenem millor el francès.

Els dijous i els diumenge ens agrada menjar paella, canalons o alguna cosa especial. Per postres “braç de gitano” (encara que a mi personalment no m’agrada gaire).

Artistes estrangers.

Dóna nom, dóna crèdit, estatus.

Si tens un nom estrany que estreny i fa pensar als altres que ets cool és la teva millor possibilitat per indicar a la teva targeta personal de presentació.

O sembla que ets molt d’aquí, o que sembli que ets molt d’allà.

No els hi agrada que no semblis d’enlloc.

Encara que saben que aquesta característica és fruit de la casuística, que no ens deixen triar on néixer ni com, ni com dir-nos.

A Àsia es fiquen un nom occidental inventat i el fan servir amb els seus públics interns i externs.

Hi ha gent que amb la seva personalitat i seguretat aborda la inseguretat de la resta. Gurus, ideòlegs, aquells dels que extraiem les noves formes de conducte, aquelles més positives i significatives que et poden servir per al teu dia a dia.

La vida és un gran teatre, ja ho intenta dir en David Linch a cada una de les seves pel·lícules, però ningú s’adona de la seva principal intenció. La gent adora l’estètica tan “kitch” de les seves escenografies. El joc dels personatges, la fotografia.

Per exemple.

La meva professora de Teoria de la Imatge em va enfilar a un nou camí.

Ens hem d’aferrar al que tenim, valorar-lo, fer-nos forts amb allò del que estem segurs.

Allò que ens fa volar, allò on sempre ens podem recolzar.

Ens hem de concentrar en allò clar, allò fort i vistós. Allà on se’ns valora i compren. Allà on se’ns escolta.

Allà on si caus et donen la ma per ajudar-te a aixecar-te, on no t’ofeguen encara més, on no et volen liquidar.

Allà on no hi ha gaire teatre.

Diuen alguns que està be no ser del tot sincer.

És veritat que sempre amagues coses, petites, teves, indivisibles, coses que et pertanyen.

Em pregunto perquè al Macba no fan més exposicions d’artistes de Catalunya, o com a mínim de la ciutat, ja que en el seu nom diu “Museu d’art Contemporani de Barcelona”, i no fa tant de goig amb els artistes estrangers.

Perquè?

Perquè a vegades no valorem allò proper que val la pena de veritat i pensem que trobarem l’èxtasi en allò desconegut i potser vàlid...però no propi...que també... eh! Però i els d’aquí?

Els d’aquí exposen al Moma, a París, a Singaphur...

Els d’aquí no exposen aquí. No tant com els d’allà.

Està be veure el món, la resta, a través dels ulls dels visitants, però no estaria també molt bé veure’l a través d’alguns més propers?

O és que ens fem la guitza aquí els uns als altres? O és que encara queda el rebuig medieval entre veïns?

Som encara tan antics?

Rivalitat veïnal, odi increïble.

Odio saber el que pensa la gent! Odio sentir els seus pensaments a través dels seus ulls!!

Ho odio tant com ho estimo.

Estima els canvis tant com els has pogut odiar en el passat* diu en Tom Peters.


http://www.youtube.com/watch?v=2nfGjVFIw1s&feature=PlayList&p=608EE8933D66F29C&playnext=1&playnext_from=PL&index=16





Eulàlia Valldosera. Artista que exposa al Moma*
http://fcgjung.com.es/art_43.html