L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja.
'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records...
L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar...
Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades...
Perquè a la gent li agrada tant l’ordre i la perfecció...
Recordo aquest diumenge mateix.. aquell pintor hiperrealista... dibuixos que no pintures (perquè eren sobre paper i no sobre tela i bastidor)...perfectes... semblant fotografies... detalls impressionants per la seva exactitud... però l’ésser humà és, som, imperfecte...i els ulls miren diferent a cada individu... així que perquè aquest ulls ho puguin veure tot perfecte s’han de fer les coses, les pintures o dibuixos, imperfectes... com feien els edificis els grecs... aconseguien la perfecció visual... a partir de la imperfecció arquitectònica...
El que pensava tot just ara s’ha anat volant del meu cap.
Retentiva, memòria, record... memòria fotogràfica i fotogènica...
Paraules espremudes del record, de la fusió del record... de les imatges mentals acumulades...
Ei ... et truquen... la senyora... la pesada aquella!!... la francesa? No entec... siguent llatins com som que ens tinguem que comunicar en anglès... bonjour...
A que no saps on he tornat avui? Crida!!!
Sona la cançó, la nostra?
Plena, plena de tu, plena de mi, feliç. Que be! (amb faltes)
Amb imperfeccions.
Diu en Punset que ens enamorem de les imperfeccions, les nostres, les teves, les de les coses, totes, que són imperfectes.
Tinc un ganivet i és de plàstic. Vertical i transversal, diagonal... tangent... punts... al final.. a l’infinit.
Només el crit ens servirà... és fàcil... comença!... perquè el crit sempre torna... com un boomerang... sempre hi és..
I només el crit ens servirà.... veus el que vols veure? Ho veus tot? Ho sents...
Hi ha gent que es troba a mirar la lluna plena i a cridar-la com si fossin llops.
Recordo els meus anys de joventut a les Barcelones de segle XXI.
Barcelona finisecular. Romàntica. Dura i suau, misteriosa, dolguda, aventura... dinàmica, sorprenent, i desperta. Generosa i egoista a l’hora.
Escoltava milions de vegades la banda sonora de la pel·lícula “Romeo + Julieta”. A vegades es penjava el cd al reproductor que estava tant i tant gastat. (Era un regal dels meus pares, un regal de nadal, comprat a les set portes del port de la ciutat: recordo que el de la botiga es va deixar dins el cd de música que feia servir per provar els aparells).
M’agraden els sms de Nadal, de cap d’any... aquells que la gent s’envia uns als altres i reenvien... aquests que volen ser graciosos... abans me’ls enviava una amiga, que va deixar d’enviar-los quan es va quedar embarassada, ara te més coses a fer que enviar missatges,... aquest darrer anys me’ls va enviar una nova amiga...
Recordo aquell “cuelga” compartit. Et faré “cuelgas” perquè així sabràs que penso en tu.
Com a vegades les coses que semblen tant petites i insignificants poden tenir tant i tant de poder sobre els sentiments d’una persona?
Les coses imperfectes ens enamoren, les coses petites, com la pluja petita que cau per la teva finestra en diagonal, la que sembla que no vulgui mullar el terra per que no et mullis.
L’ordre ens fa lliures. La ment és desordenada. Ens agraden no obstant els calaixos de sastre o “desastre”.
Ens agrada veure com la gent es mou, molla, pel carrer. Veure com la gent es mulla sota la pluja a través del vidre de la finestra d’alguna taula, d’algun cafè del centre.
Com aquell cafè ple de llàgrimes. Aquell cafè mullat. Aquelles cerveses d’incomprensió, d’impotència. De ràbia.
Intento saber perquè em segueixen venint al cap tots aquells moments tant desagradables, que tanta ràbia em fan sentir. No vull sentir ràbia.
El mercat de la llibertat s’obre de nou.
El Marketing aquest vell desconegut i tant odiat.
El carrer dels nou-cents noranta petons amb estrella no te sortida.
El Marketing és un sistema d’organitzar les empreses en favor de les necessitats del públic. El Marketing no és vendre, no és canviar la voluntat de la gent, no és fer “ofertes”, no és saturar la tele i el món d’anuncis publicitaris que diguin “compra’m”. El Marketing no és això. La comunicació de Marketing no és fer demagògia, no és dir allò que la gent vol sentir.
El Marketing estudia a la gent, les seves necessitats, allò que desitgen, allò que els mou, que els fa sentir.... per satisfer-les.
El món i la seva gent volen que les empreses i les entitats, les administracions, els polítics, i tots els accionistes del món deixin de ser tant egoistes, i deixin de voler emplenar les seves butxaques de diners...
De que els serviran tants diners quan no valguin res? (Crack dels anys 20).
La gent volem la pau. Volem que tothom pugui menjar i beure cada dia. Volem que els rius no estiguin contaminats, que al mar hi nedin els peixos, i que cada dia surti el sol.
La gent vol estimar, estimar-se, ser estimat, sentir-se estimada.
La gent vol treballar i estimar la seva feina, vol sentir-se be amb els seus companys de feina, vol tenir il·lusió en allò que fa.
Vol inspirar-se.
La gent no vol tenir preocupacions, no vol consumir sense parar.
La gent no vol necessitar cotxes més grans i més forts, ni teles panoràmiques.
La gent vol un lloc on dormir tranquil, on fer l’amor amb calma. La gent vol fer l’amor.
El problema és que la gent no aconsegueix sempre fer l’amor. Llavors sorgeix l’odi i la ràbia.
Odi i ràbia per aquella persona que t’ha fet mal o t’ha fet sentir poca cosa, que t’ha fet sentir que no vals res.
Aquella gent que et fa que no t’estimis a tu mateix/a.
Normalment la gent que et fa sentir malament és perquè ells mateixos es senten malament. No s’estimen.
Però tu també deixes que t’estimin malament. És el peix que es menja la cua. Al no estimar-te a tu mateix tens inseguretats, pors, dol.
La indecisió, la inseguretat, la ràbia d’equivocar-se, voler controlar cada detall desemboca en trastorns psicològics com l’obsessió per l’ordre, strés per voler aconseguir ser perfecte. Aquest punts febles els analitzen els tècnics socials de marketing i els tenen en compte per crear productes que sembla que et fan sentir millor.
Tenir un ordinador “pepino” fa sentir molt i molt be a molta gent. Que sigui el mateix que te algun protagonista d’alguna pel·lícula també.
Tenir un “Ipod” inclús és una obsessió per a algunes persones. Un “Ipod” és un model d’objecte perfecte, pot provocar veritable fetitxisme entre els seus més acèrrims adeptes.
Hi ha gent que se sent malament per no poder tenir totes aquestes coses.
Hi ha gent que totes aquestes coses el fan sentir més segur.
Hi ha grups socials en els que no hi caps per no tenir coses d’aquestes.
No vull ser model de ningú, ni jutjar a ningú, no vull despertar a ningú. Només penso i escric.
A mi em fa feliç el meu telèfon mòbil, perquè em permet escoltar música quan vaig amb la moto, parlar amb les persones que em truquen i fer fotos a les coses que veig que m’agraden. També em deixa enviar e-mails i fer vídeos, o gravar veus. Escoltar la ràdio. És per mi, un tresor, només li falta depilar i ja seria “lo más”.
A mi em fa feliç les paraules que puc llegir allà on vull i que m’envien sigui o sigui.
Debat intern.
Facilitat, millora, en la comunicació.
Treballem, passem tantes hores treballant, per poder tenir diners per menjar i per gaudir del breu temps lliure del que disposem. Diga’m perquè està muntat així el món? Perquè no passem més temps de temps lliure i no tant treballant. Això ho escull cadascú, però no interessa que tothom s’envagi al camp a viure del seu petit hortet. Ens fa feliços aconseguir contractes indefinits, diners constants al nostre compte corrent. Números que es sumen cada mes escrits en un paper, que qualsevol dia potser no valen res (Argentina, Corralito). La gent vol seguir depenent de tot això, encara que sabem que ho podem fer a costa de tanta altre gent. Mengem, ens atipem de tot, sabent que hi ha molts que potser avui no menjaran, perquè un dia un home d’aquí o d’allà va arribar al seu poble i els hi va dir que ja no era d’ells. Qui hauria d’estar a la presó? Els pirates de somàlia o els governs europeus que se n’aprofiten dels seus recursos naturals i els hi roben, qui son els lladres? Quins son el pirates?
Aquí pensem, allà són més feliços. Aquí s’ha de treballar. Allà fan dos kilòmetres al dia per poder beure un glop. Aquí tenim suficient ficant trenta euros a un compte corrent d’alguna Ong on els seus directius se’n van de “putes” amb les dones que porten d’allà. Homes que no estimen a les dones. Homes que no s’estimen a ells. Que utilitzen els cosos de les dones per sentir-se millor. Dones que no poden triar. Que no tenen més sortida que deixar-se fer per poder menjar. Potser aquest homes volen que el món segueixi així per poder seguir utilitzant a dones com aquestes? No preferirien la pau mundial a seguir follant? No prefirien ser estimats i estimar de veritat? O potser no saben que poden ser estimats o que poden estimar de veritat? Potser es senten insegurs davant de les dones que voldrien estimar. No tenen remordiments? No es senten bruts? Estan malalts? No ho entenc. Segueixo sense entendre com hi ha que volen mal pels altres, o son tan egoistes de seguir gaudint del seu plaer momentani per sobre del sofriment general comú. No saben que no cal ser perfecte per ser estimat. No saben que les dones s’enamoraran d’ells per les seves imperfeccions. No saben que la perfecció no existeix, encara que ells la segueixen buscant en els objectes, en “utilitzar” objecte o dones objecte.
Comprem coses amb aquest diners que omplen els buits de temps lliure que ens queden, i gràcies a això, jo penso i ara escric coses. Tot té raó de ser. Potser aquestes coses que escric algun dia les llegeix algú i aquest algú em vol conèixer i s’enamora de mi.
Algú que m’estimarà pels meus defectes.
Comentaris