Passa al contingut principal

Clínex & Cafè.. Check list* d’avui…

Avui he de comprar, o un dia d’aquests, cafè torrat i Clínex, perquè estic a punt de quedar-me sense.

I se, que sempre s’han de tenir a casa aquestes dues coses.

Diuen que sempre s’ha de tenir una mica de llimona.

Perquè?

M’agrada la llimona.

M’agrada quan ens la menjàvem sencera sense obrir la boca... encara que fos tant i tant àcida.

Amb la crosta, la pell, dura... i tot.

Si te la menjaves tota sencera sense obrir la boca... podies demanar un desig.

Avui he cercat les teves paraules a Internet i no les he trobat... no hi eren on deies...

Necessito més pistes... més paraules “clau”, teves...per poder-te trobar.

Recordo els vespres als bars del poble, vespres de divendres, dissabtes i potser també algun diumenge.

Fidels al mateix bar.

Avui hi ha pastís a l’oficina, i és bo.

Les idees van i venen, passen i se’n van.. pel cap... i si tens sort pots enxampar alguna d’emocionant, alguna que sembli interessant, potencialment útil per esvair-te en el teu mon mental.

Potser tens sort i alguna d’aquestes idees t’enxampa a tu escrivint i l’escrius... potser tens més sort encara, i ets la primera persona que l’escriu...o potser no.

És dilluns, encara que encara és una mica diumenge...

La gent encara està intentant tornat al pressent...

El pressent existeix però és allò que la ment, diuen, encara te mes problemes en entendre...a part del temps...

Però el pressent, no obstant, forma part del temps...

Normalment si tens sort pot ser que la recordis d’alguna cosa que vas pensar o d’alguna idea boja que se’t va passar pel cap en un moment donat... si ets llest/a i la va apuntar... millor.. sinó la perds... retentiva..diví tresor!!!

Sonen de sobte començaments de cançons i es tallen.

El cielo acostado, el beso, .... no entedemos aún el hecho de que podamos vivir del rock... escucha sus silencios, respira sus sabores, saborea sus colores... mima sus bailes, sentidos, siéntela...(esdrújulas) [...]

I és que el pressent és difícil d’entendre...

Sovint ens perdem la possibilitat d’assaborir el pressent atabalats/des amb el passat o amb el futur.

Ara penso en aquest matí envoltada de la teva escalfor, de la teva pell incandescent.

Després penso el què he de fer avui, la meva Check list d’avui.

Avui faré tot allò que l’altre dia no vaig fer. A prop d’ahir, lluny de demà, i escurant el pròxim mes.

Quan el temps se’ns tira a sobre...(quina por no?)

Tornar a la teva realitat, al teu moment, al teu present...

Normalitat.

Hi ha coses pròpies que no importen a la resta de persones, o potser si. Mai se sap.

Avui he de fer el cd, la presentació, corregir, anar a classe, escoltar, escriure, fer veure, llegir.

Arribaré a les 9 de la nit a casa. Ara he pensat que desprès hauré de dinar fora, de camí a la Universitat.

Recordo llavors aquell llibre que vaig llegir fa tants anys on un jove feia classes de Medicina i descrivia la seva facultat detall per detall. Em va agradar aquell llibre, em va inspirar.

Ara escolto, ara escric, records, no escric el meu temps real, perquè no puc...

Per poder escriure alguna cosa primer la tens que processar pel teu cervell.

Temps immediat, valor afegit més apreciat actualment.

Solucions immediates a problemes.

Cada uno da lo que recibe, y luego recibe lo queda, nada se pierde, todo se transforma...

Temps immediat, paraules immediates, què estàs pensant ara mateix?

És mentida no és el que penses ara, és el que pensaves fa un segon, un instant radiant; i a més normalment has de fer una tria i dir algun dels pensaments que tenies al cap, o potser del que tens record... aquell que ha tingut sort de poder ser retingut...

Ara em recordo ahir a la teva finestra fumant i pensant...

I escrivint...”pensant en aquell pensament aplaçat que vaig deixar ahir sense acabar de pensar”...

Necessito temps per pair algunes idees que de vegades passen pel meu cap.

Vull mastegar-les be, pensar-les de dalt a baix i inclús en diagonal. Transversals.

M’agrada saber que ahir tu i jo varem tenir el mateix pensament a l’hora.

Semblava “el noi del cuchillo de plástico”. I tu no vas tenir por de dir-me el teu pensament.

Jo potser vaig pensar que potser no semblava tant, o que com sempre que faig una relació cara-record la gent sol dir que no tinc raó. Tenia por a tornar-me a equivocar amb les aparences.

Ahir varem anar, al final, a un altre niu. Un niu nou.

Tenim por per culpa del passat, per culpa dels records, de les experiències, que son només lastres que no ens deixen volar a vegades, i a vegades ens fan intuir que em de caminar per una banda o una altre.

Say you, say me... say you together... I have a dream

Cançons d’amor, pel·lícules d’amor, poesies d’amor... si entenguessim l’amor, si tingués una única explicació no haguessin calgut tants maldecaps, ni tants versos perduts.

L’amor quan el sents el sents en un moment únic, i potser, que tinguis la sensació de que aquell moment únic present s’expandirà en tot el teu futur, llavors deixes de gaudir d’aquell instant, somiant, pensant... en el futur, en moments, que no tens ni una mica de certesa de que arribaran.

Així, no caldria aprofitar més l’instant present?

Total si el passat ja ha passat, ja no torna, i el futur és incert, tan incert que no pots saber si existirà mai.

Tan sols pots estar segura d’alguna manera, i només una mica, de l’ara.

Ara, per tu, pe a mi.

Hi ha cançons que no m’agraden o coses que escolto, i no sento, que no m’agraden.

M’agrada recordar bons moments.

M’agrada recordar-te, encara que no faci molt de temps que aquests records siguin records, potser encara no son ni una mica de passat.

Són “preterit perfecte”, “he fet”, “hem anat al cine”.

Són present perfecte.

I és que hem de donar gràcies al llatí per ser tant antic i en el seu contingut lingüístic sigui tan amable amb el present, potser s’ha de tenir en compte, que el llatí va ser una llegua molt emprada per dialogar en present i per escriure pensaments que en algun moment van ser presents.

Així tenim la sort de poder expressar el present perfecte, o passat que encara no és tan passat com la resta de passat, que sí és passat de veritat, aquell del que ja no recordes.

Però hi ha passat entremaliat, obsessiu a vegades, que s’enreda en el present, i et torna enrere amb una passa, desprès d’haver fet dues cap endavant.

Però ara estic més segura, més sincera amb mi mateixa, menys poruga, i se que aquest petit pas enrere serveix per agafar mes força per les pròximes passes endavant. I així ha estat (que no sigut). Així és. És. Sóc. Som. Estem. Anem. Ara vinc. Ara t’envàs.

Ara. En aquest precís moment del temps de la meva i la teva existència.

M’agrada compartir la meva vida present amb tu, i pensar que potser també tindré la sort de seguir compartint-la amb tu en el nostre futur.

Ens agrada somiar, somriure i saber que hem de descobrir alguna cosa encara.

Ens agrada el misteri, el morbo, allò mig amagat.

Allò que no sabem.

Ens agrada saber-ho tot, i saber, a l’hora, que ens falta alguna cosa per saber. Intriga.

La comicitat del català.

Trigèmins homosexuals.

Operació de teatre.

Correus elèctrics.

Personatges construïts.

Les coses absurdes i freaks.

Moment culminant.

Tot allò que ara sembla estrany i escandalós i fa un temps era normal.

Tot allò que abans era quotidià i ara és un experiment banal.

De debò.

Abans la gent sortia fent coses inimaginables ara.

Ara la gent es fica les mans al cap?

Controvèrsia.

*en Nick Cave diu que o estimes o mors... la vida és només això...

http://www.youtube.com/watch?v=rKlaV-9Vzsk&translated=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...