Vés al contingut principal

Clínex & Cafè.. Check list* d’avui…

Avui he de comprar, o un dia d’aquests, cafè torrat i Clínex, perquè estic a punt de quedar-me sense.

I se, que sempre s’han de tenir a casa aquestes dues coses.

Diuen que sempre s’ha de tenir una mica de llimona.

Perquè?

M’agrada la llimona.

M’agrada quan ens la menjàvem sencera sense obrir la boca... encara que fos tant i tant àcida.

Amb la crosta, la pell, dura... i tot.

Si te la menjaves tota sencera sense obrir la boca... podies demanar un desig.

Avui he cercat les teves paraules a Internet i no les he trobat... no hi eren on deies...

Necessito més pistes... més paraules “clau”, teves...per poder-te trobar.

Recordo els vespres als bars del poble, vespres de divendres, dissabtes i potser també algun diumenge.

Fidels al mateix bar.

Avui hi ha pastís a l’oficina, i és bo.

Les idees van i venen, passen i se’n van.. pel cap... i si tens sort pots enxampar alguna d’emocionant, alguna que sembli interessant, potencialment útil per esvair-te en el teu mon mental.

Potser tens sort i alguna d’aquestes idees t’enxampa a tu escrivint i l’escrius... potser tens més sort encara, i ets la primera persona que l’escriu...o potser no.

És dilluns, encara que encara és una mica diumenge...

La gent encara està intentant tornat al pressent...

El pressent existeix però és allò que la ment, diuen, encara te mes problemes en entendre...a part del temps...

Però el pressent, no obstant, forma part del temps...

Normalment si tens sort pot ser que la recordis d’alguna cosa que vas pensar o d’alguna idea boja que se’t va passar pel cap en un moment donat... si ets llest/a i la va apuntar... millor.. sinó la perds... retentiva..diví tresor!!!

Sonen de sobte començaments de cançons i es tallen.

El cielo acostado, el beso, .... no entedemos aún el hecho de que podamos vivir del rock... escucha sus silencios, respira sus sabores, saborea sus colores... mima sus bailes, sentidos, siéntela...(esdrújulas) [...]

I és que el pressent és difícil d’entendre...

Sovint ens perdem la possibilitat d’assaborir el pressent atabalats/des amb el passat o amb el futur.

Ara penso en aquest matí envoltada de la teva escalfor, de la teva pell incandescent.

Després penso el què he de fer avui, la meva Check list d’avui.

Avui faré tot allò que l’altre dia no vaig fer. A prop d’ahir, lluny de demà, i escurant el pròxim mes.

Quan el temps se’ns tira a sobre...(quina por no?)

Tornar a la teva realitat, al teu moment, al teu present...

Normalitat.

Hi ha coses pròpies que no importen a la resta de persones, o potser si. Mai se sap.

Avui he de fer el cd, la presentació, corregir, anar a classe, escoltar, escriure, fer veure, llegir.

Arribaré a les 9 de la nit a casa. Ara he pensat que desprès hauré de dinar fora, de camí a la Universitat.

Recordo llavors aquell llibre que vaig llegir fa tants anys on un jove feia classes de Medicina i descrivia la seva facultat detall per detall. Em va agradar aquell llibre, em va inspirar.

Ara escolto, ara escric, records, no escric el meu temps real, perquè no puc...

Per poder escriure alguna cosa primer la tens que processar pel teu cervell.

Temps immediat, valor afegit més apreciat actualment.

Solucions immediates a problemes.

Cada uno da lo que recibe, y luego recibe lo queda, nada se pierde, todo se transforma...

Temps immediat, paraules immediates, què estàs pensant ara mateix?

És mentida no és el que penses ara, és el que pensaves fa un segon, un instant radiant; i a més normalment has de fer una tria i dir algun dels pensaments que tenies al cap, o potser del que tens record... aquell que ha tingut sort de poder ser retingut...

Ara em recordo ahir a la teva finestra fumant i pensant...

I escrivint...”pensant en aquell pensament aplaçat que vaig deixar ahir sense acabar de pensar”...

Necessito temps per pair algunes idees que de vegades passen pel meu cap.

Vull mastegar-les be, pensar-les de dalt a baix i inclús en diagonal. Transversals.

M’agrada saber que ahir tu i jo varem tenir el mateix pensament a l’hora.

Semblava “el noi del cuchillo de plástico”. I tu no vas tenir por de dir-me el teu pensament.

Jo potser vaig pensar que potser no semblava tant, o que com sempre que faig una relació cara-record la gent sol dir que no tinc raó. Tenia por a tornar-me a equivocar amb les aparences.

Ahir varem anar, al final, a un altre niu. Un niu nou.

Tenim por per culpa del passat, per culpa dels records, de les experiències, que son només lastres que no ens deixen volar a vegades, i a vegades ens fan intuir que em de caminar per una banda o una altre.

Say you, say me... say you together... I have a dream

Cançons d’amor, pel·lícules d’amor, poesies d’amor... si entenguessim l’amor, si tingués una única explicació no haguessin calgut tants maldecaps, ni tants versos perduts.

L’amor quan el sents el sents en un moment únic, i potser, que tinguis la sensació de que aquell moment únic present s’expandirà en tot el teu futur, llavors deixes de gaudir d’aquell instant, somiant, pensant... en el futur, en moments, que no tens ni una mica de certesa de que arribaran.

Així, no caldria aprofitar més l’instant present?

Total si el passat ja ha passat, ja no torna, i el futur és incert, tan incert que no pots saber si existirà mai.

Tan sols pots estar segura d’alguna manera, i només una mica, de l’ara.

Ara, per tu, pe a mi.

Hi ha cançons que no m’agraden o coses que escolto, i no sento, que no m’agraden.

M’agrada recordar bons moments.

M’agrada recordar-te, encara que no faci molt de temps que aquests records siguin records, potser encara no son ni una mica de passat.

Són “preterit perfecte”, “he fet”, “hem anat al cine”.

Són present perfecte.

I és que hem de donar gràcies al llatí per ser tant antic i en el seu contingut lingüístic sigui tan amable amb el present, potser s’ha de tenir en compte, que el llatí va ser una llegua molt emprada per dialogar en present i per escriure pensaments que en algun moment van ser presents.

Així tenim la sort de poder expressar el present perfecte, o passat que encara no és tan passat com la resta de passat, que sí és passat de veritat, aquell del que ja no recordes.

Però hi ha passat entremaliat, obsessiu a vegades, que s’enreda en el present, i et torna enrere amb una passa, desprès d’haver fet dues cap endavant.

Però ara estic més segura, més sincera amb mi mateixa, menys poruga, i se que aquest petit pas enrere serveix per agafar mes força per les pròximes passes endavant. I així ha estat (que no sigut). Així és. És. Sóc. Som. Estem. Anem. Ara vinc. Ara t’envàs.

Ara. En aquest precís moment del temps de la meva i la teva existència.

M’agrada compartir la meva vida present amb tu, i pensar que potser també tindré la sort de seguir compartint-la amb tu en el nostre futur.

Ens agrada somiar, somriure i saber que hem de descobrir alguna cosa encara.

Ens agrada el misteri, el morbo, allò mig amagat.

Allò que no sabem.

Ens agrada saber-ho tot, i saber, a l’hora, que ens falta alguna cosa per saber. Intriga.

La comicitat del català.

Trigèmins homosexuals.

Operació de teatre.

Correus elèctrics.

Personatges construïts.

Les coses absurdes i freaks.

Moment culminant.

Tot allò que ara sembla estrany i escandalós i fa un temps era normal.

Tot allò que abans era quotidià i ara és un experiment banal.

De debò.

Abans la gent sortia fent coses inimaginables ara.

Ara la gent es fica les mans al cap?

Controvèrsia.

*en Nick Cave diu que o estimes o mors... la vida és només això...

http://www.youtube.com/watch?v=rKlaV-9Vzsk&translated=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…