Vés al contingut principal
http://2.bp.blogspot.com/_UyOmMofU_aM/Sf0TTGnGrrI/AAAAAAAAAoI/hNKU2gxZmcY/s1600-h/estrellas+de+distintas+magnitudes.png

Baixar al mar.

Potser baixo després...(penso).

Comença el dia...són les set i vint-i-dos del matí...

El despertador dispara sorolls...

A càmera lenta em dutxo. L’aigua em cau...m’omple...miralls... no em vull mirar...

És l’altre dimensió... que, de moment, no vull tenir em comte...potser...He vist els dies.
Es un diàleg unipersonal... sense resposta, de moment. A la sala d’espera...

Una escapada dels meus pensaments. Punt de fuga).
Plovia molt. La ciutat estava sota un núvol negre. M’encanta que plogui i que troni. Que ens mullem, que tothom es mulli.

T’he dit que m’agraden els setembres?

A les hores vaig recordar que tenia la möTö al carrer Consell de Cent i la de les pigues ens hi va portar.

La Cirera ja tenia plans per després al centre, però jo vaig preferir anar-me’n a casa a fer bondat. A veure les fotos, a escoltar música i a dormir. M’he fet un coixí amb el record dels teus petons.



Una canya a un bar de la cantonada del carrer Roger de Llúria amb Consell de Cent.

Davant d’aquell bar s’amaga un interior d’illa molt encantador amb una torre d’aigua, una mica d’estany i arbres que ballen amb el vent.
Perdudes i retrobades.

Un hotel de mil estrelles i moltes paraules, chupa-chups.



La cirera va acomiadar-se sota la pluja.

Fins dimecres a les set a Urquinaona, deia ja des de l’altre banda del carrer.

Nineta, cirereta, piguetes, ulls nets i jÖ (la que mira només amb un ull i de tant en tant).

Retrobades també, cada dia sembla que comencem de nou, fresques i somrients, daurades per la llum que brota dels nostres cors, plegats. Contentes de compartir, de seguir compartint i recordant, després d’aquest llarg estiu, sabent que sempre hi podem tornar...a perdre’ns...i a retrobar.



Un camí de pètals de roses davant la porta de l’església.

Volia agafar uns quants, però estaven molt trepitjats i bruts. Eren de segona mà.

Una bici vella i bella aparcada a l’entrada d’un jardí vell i verd obscur, gairebé negre.
Volia trencar la finestra per que després ploguessin vidres...però era de plàstic, com el ganivet de la cançó.

Crida!!!, dèies,... i vaig cridar.
En aquesta cançó que escolto, abans de que s’acabi, sona el mar, les ones mullant les roques lentament... i un veler navegant, unes gavines...aquest sons també els escoltava a Alexander Platz el diumenge passat quan dinava pollastre rostit i patates.

Desprès vaig fumar.
L’objectiu principal de la senyalització és proporcionar la màxima informació i orientació al client per tal de garantir que, un cop iniciat el tancament o qualsevol altre alteració del servei o a les instal·lacions, aquest disposi dels mitjans i coneixements necessaris per utilitzar, amb total normalitat, els nostres serveis.



Així doncs, la senyalització s’elabora principalment amb l’elecció dels elements informatius que s’han d’utilitzar durant tot el procés, la planificació de les dates en que aquests elements hauran de ser col·locats i retirats, en l’elecció de la ubicació més adient on hauran de ser distribuïts i la planificació, en cas que sigui necessari, d’un servei d’hostesses que ofereixi un suport més personalitzat.

Ens impliquem al màxim al garantir una completa comprensió per part dels passatgers per tal d’evitar la desorientació i la confusió que es pot originar un cop iniciat el procés de canvi.



Aquest estiu la meva intuïció ha estat retribuïda amb la meva credibilitat, gairebé total, degut a que m’havia ofert tota una sèrie d’idees i proposicions que finalment han tingut lloc, han estat, han succeït.

Impulsos i històries. He prohibit a la meva ment que es confongui amb la memòria.


Ens pot confondre el final del mar. Els milions d’infinits que podem trobar-nos. Però hem de comprendre que mai ho arribarem a comprendre, que no hi ha final.

A vegades no puc parar d’escriure.

M’encanta escriure. Les paraules venen volant, s’amunteguen al meu cap esperant que les escrigui, com la gent a la cua de l’atur.

Trepitjar amb els meus dits, encertadament o no, cada lletra de les paraules que vull escriure...
Estic tranquil·la. Templada i temptada a fer i dir tot tipus de coses que et provoquin sentir coses i bones.



Baixo a la porta de l’entrada de l’edifici.

Fumo, bec cafè, sento el sol a la meva cara, escolto bona música.

No se el què és que m’agrada més d’aquestes petites coses de cada dia. M’agrada cada una per separat, però també gaudir de totes elles a la vegada.

També m’agrada tornar al meu seient i escriure tot el que he sentit allà baix.
Hi havia molta gent a la recepció, esperant.

No se que coi esperaven, però m’han mirat tots de dalt a baix.

Avui crec que estic ben maca, m’hi veig al reflex que m’ofereix el mirall de l’ascensor a la vegada que puja i baixa.



La paraula la bufa el vent diu en Bob, ara mateix. Tinc ganes de que s’acabi aquesta cançó i comenci una altre diferent. Nova.

Em fa mal la panxa. Em drogaré.



Les dones eren altes i gairebé totes molt primes. En blanc i negre.

Sortien en fila de les cases.

Les seien en cadires al mig del carrer, en palestres.

No estaven lligades.

Estaven serioses, amb la mirada cega, perduda, endinsada.

No es podien escapar, estaven envoltades de gent, homes amb boina. La gent reia.

Elles no reien.

S’estaven allà amb semblant inert, esvaïdes. No els hi van deixar triar.

Sense fum ja no se respirar.

Els hi rapaven les seves belles cabelleres roses.

Els hi tiraven pedres.

Els hi escopien.

Els hi dibuixaven al front l’esvàstica ben gran amb pintura que es regalimava pels seus ulls, per les galtes...

Aquell que manegava la càmera es va enfonsar enfocant les seves cares, les seves mirades, esfereïdores de fred, de dol, d’humiliació eterna, de duresa.

Dones, eren. Dolentes però, no obstant, valentes. Mirades perdudes i brutes que miraven al davant, a dalt.

Amb la seva ànima amagada, despullades de tot i de res.

(Jo no volia revenja d’aquesta mena, malaltissa).



No puc ser el que no soc.

A l’ànima de les meves paraules...es perd la raó... que s’escapa darrera del cor...

Quanta bellesa.

Volem.
Lluita de titans, dol. Món descomunal.

Si cau una peça de roba des d’aquell pis a l’abisme que hi ha a sota... segur que mai la tornarà a trobar.

Monstre de paper, de números, no se contra qui vaig. No vulguis amagar que tu mai t’has equivocat.

Fragilitat de por. (diu la cançó).



GROC – sembla el nom d’un monstre il·lustre ben gros i pelut. Trepitjador de somnis i d’il·lusions, de desitjos i de fulles seques de les voreres de la ciutat.



El magatzem de les paraules resta tancat molts matins. Per les tardes obre, però està en obres.
Avui quan anava amb la moto a la feina m’he fixat en un bar que es deia: MAR CEL ONA (es repeteix no? Mar – Ona ???)

BAR CEL ONA (hi ha una pel·lícula amb aquest nom, molt absurda i bastant ocurrent d’un noi que viu aventures per la ciutat i te sort amb les màquines escurabutxaques, ja que cada vegada que hi juga vint-i-cinc pessetes en guanya un munt més).

BADA L’ONA – significa que les ones son molt petites, que tenen mandra, que son lentes, tranqui-les, que no hi ha perill.



Sona en Bob, el Bob fumat. L’altre Bob era el bufat.

Passen les hores. Penso que hauria de pensar en coses que tinc per fer i no faig.

Però no cal, no tinc ganes d’espifiar més energia en allò que no m’aporta res, només em xucla l’ànima.
Sona la cançó. Miro una de les webs que puc mirar.

S'inaugura la Casa dels Entremesos, nova seu de la Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella.



Encara em resta tota una hora gegant d’instants per escapar.



Ara mateix he vist dues orenetes volar per sobre del meu cap i de l’edifici. Volen.
Què?. Tots els meus “qués” plegats.

Vi calent. Ones en aquesta mar que tu veus en calma.



Potser he perdut el seny?

No tinc por. No tinc por? Potser sí que en tinc una mica...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

humildemente prefiero jugar

nadie puede vivir solo en este mundo... (dice un señor en una terraza de un bar...)tengo un agujero en el zapato...
me recuerda a un cómic que leí de Mortadelo y Filemón explicando para niños/as "la historia del dinero"......salía un hombre con un zapato con un agujero... tenía dinero... pero los zapatos valían más de lo que tenía...
entonces el hombre encontraba trabajo y tenía más dinero aún, iba a la tienda y el zapato también era más caro... total que se quedaba sin zapato...entonces explicaba el cuento que si el hombre hubiera metido su dinero en el banco podría haber pedido un pequeño préstamo para comprarlos... y así tendría el dinero y los zapatos...en ese momento...la cosa está en que ahora las cosas tienden a bajar de precio... algunas no... como la mayoría de inmuebles... o el oro, o el petróleo... que pueden bajar pero suelen volver a subir... según las reservar y la demanda y la oferta que haya...lo demás adquiere valor según los valores emocionales que aporte y…