Ves al contingut principal
http://2.bp.blogspot.com/_UyOmMofU_aM/Sf0TTGnGrrI/AAAAAAAAAoI/hNKU2gxZmcY/s1600-h/estrellas+de+distintas+magnitudes.png

Baixar al mar.

Potser baixo després...(penso).

Comença el dia...són les set i vint-i-dos del matí...

El despertador dispara sorolls...

A càmera lenta em dutxo. L’aigua em cau...m’omple...miralls... no em vull mirar...

És l’altre dimensió... que, de moment, no vull tenir em comte...potser...He vist els dies.
Es un diàleg unipersonal... sense resposta, de moment. A la sala d’espera...

Una escapada dels meus pensaments. Punt de fuga).
Plovia molt. La ciutat estava sota un núvol negre. M’encanta que plogui i que troni. Que ens mullem, que tothom es mulli.

T’he dit que m’agraden els setembres?

A les hores vaig recordar que tenia la möTö al carrer Consell de Cent i la de les pigues ens hi va portar.

La Cirera ja tenia plans per després al centre, però jo vaig preferir anar-me’n a casa a fer bondat. A veure les fotos, a escoltar música i a dormir. M’he fet un coixí amb el record dels teus petons.



Una canya a un bar de la cantonada del carrer Roger de Llúria amb Consell de Cent.

Davant d’aquell bar s’amaga un interior d’illa molt encantador amb una torre d’aigua, una mica d’estany i arbres que ballen amb el vent.
Perdudes i retrobades.

Un hotel de mil estrelles i moltes paraules, chupa-chups.



La cirera va acomiadar-se sota la pluja.

Fins dimecres a les set a Urquinaona, deia ja des de l’altre banda del carrer.

Nineta, cirereta, piguetes, ulls nets i jÖ (la que mira només amb un ull i de tant en tant).

Retrobades també, cada dia sembla que comencem de nou, fresques i somrients, daurades per la llum que brota dels nostres cors, plegats. Contentes de compartir, de seguir compartint i recordant, després d’aquest llarg estiu, sabent que sempre hi podem tornar...a perdre’ns...i a retrobar.



Un camí de pètals de roses davant la porta de l’església.

Volia agafar uns quants, però estaven molt trepitjats i bruts. Eren de segona mà.

Una bici vella i bella aparcada a l’entrada d’un jardí vell i verd obscur, gairebé negre.
Volia trencar la finestra per que després ploguessin vidres...però era de plàstic, com el ganivet de la cançó.

Crida!!!, dèies,... i vaig cridar.
En aquesta cançó que escolto, abans de que s’acabi, sona el mar, les ones mullant les roques lentament... i un veler navegant, unes gavines...aquest sons també els escoltava a Alexander Platz el diumenge passat quan dinava pollastre rostit i patates.

Desprès vaig fumar.
L’objectiu principal de la senyalització és proporcionar la màxima informació i orientació al client per tal de garantir que, un cop iniciat el tancament o qualsevol altre alteració del servei o a les instal·lacions, aquest disposi dels mitjans i coneixements necessaris per utilitzar, amb total normalitat, els nostres serveis.



Així doncs, la senyalització s’elabora principalment amb l’elecció dels elements informatius que s’han d’utilitzar durant tot el procés, la planificació de les dates en que aquests elements hauran de ser col·locats i retirats, en l’elecció de la ubicació més adient on hauran de ser distribuïts i la planificació, en cas que sigui necessari, d’un servei d’hostesses que ofereixi un suport més personalitzat.

Ens impliquem al màxim al garantir una completa comprensió per part dels passatgers per tal d’evitar la desorientació i la confusió que es pot originar un cop iniciat el procés de canvi.



Aquest estiu la meva intuïció ha estat retribuïda amb la meva credibilitat, gairebé total, degut a que m’havia ofert tota una sèrie d’idees i proposicions que finalment han tingut lloc, han estat, han succeït.

Impulsos i històries. He prohibit a la meva ment que es confongui amb la memòria.


Ens pot confondre el final del mar. Els milions d’infinits que podem trobar-nos. Però hem de comprendre que mai ho arribarem a comprendre, que no hi ha final.

A vegades no puc parar d’escriure.

M’encanta escriure. Les paraules venen volant, s’amunteguen al meu cap esperant que les escrigui, com la gent a la cua de l’atur.

Trepitjar amb els meus dits, encertadament o no, cada lletra de les paraules que vull escriure...
Estic tranquil·la. Templada i temptada a fer i dir tot tipus de coses que et provoquin sentir coses i bones.



Baixo a la porta de l’entrada de l’edifici.

Fumo, bec cafè, sento el sol a la meva cara, escolto bona música.

No se el què és que m’agrada més d’aquestes petites coses de cada dia. M’agrada cada una per separat, però també gaudir de totes elles a la vegada.

També m’agrada tornar al meu seient i escriure tot el que he sentit allà baix.
Hi havia molta gent a la recepció, esperant.

No se que coi esperaven, però m’han mirat tots de dalt a baix.

Avui crec que estic ben maca, m’hi veig al reflex que m’ofereix el mirall de l’ascensor a la vegada que puja i baixa.



La paraula la bufa el vent diu en Bob, ara mateix. Tinc ganes de que s’acabi aquesta cançó i comenci una altre diferent. Nova.

Em fa mal la panxa. Em drogaré.



Les dones eren altes i gairebé totes molt primes. En blanc i negre.

Sortien en fila de les cases.

Les seien en cadires al mig del carrer, en palestres.

No estaven lligades.

Estaven serioses, amb la mirada cega, perduda, endinsada.

No es podien escapar, estaven envoltades de gent, homes amb boina. La gent reia.

Elles no reien.

S’estaven allà amb semblant inert, esvaïdes. No els hi van deixar triar.

Sense fum ja no se respirar.

Els hi rapaven les seves belles cabelleres roses.

Els hi tiraven pedres.

Els hi escopien.

Els hi dibuixaven al front l’esvàstica ben gran amb pintura que es regalimava pels seus ulls, per les galtes...

Aquell que manegava la càmera es va enfonsar enfocant les seves cares, les seves mirades, esfereïdores de fred, de dol, d’humiliació eterna, de duresa.

Dones, eren. Dolentes però, no obstant, valentes. Mirades perdudes i brutes que miraven al davant, a dalt.

Amb la seva ànima amagada, despullades de tot i de res.

(Jo no volia revenja d’aquesta mena, malaltissa).



No puc ser el que no soc.

A l’ànima de les meves paraules...es perd la raó... que s’escapa darrera del cor...

Quanta bellesa.

Volem.
Lluita de titans, dol. Món descomunal.

Si cau una peça de roba des d’aquell pis a l’abisme que hi ha a sota... segur que mai la tornarà a trobar.

Monstre de paper, de números, no se contra qui vaig. No vulguis amagar que tu mai t’has equivocat.

Fragilitat de por. (diu la cançó).



GROC – sembla el nom d’un monstre il·lustre ben gros i pelut. Trepitjador de somnis i d’il·lusions, de desitjos i de fulles seques de les voreres de la ciutat.



El magatzem de les paraules resta tancat molts matins. Per les tardes obre, però està en obres.
Avui quan anava amb la moto a la feina m’he fixat en un bar que es deia: MAR CEL ONA (es repeteix no? Mar – Ona ???)

BAR CEL ONA (hi ha una pel·lícula amb aquest nom, molt absurda i bastant ocurrent d’un noi que viu aventures per la ciutat i te sort amb les màquines escurabutxaques, ja que cada vegada que hi juga vint-i-cinc pessetes en guanya un munt més).

BADA L’ONA – significa que les ones son molt petites, que tenen mandra, que son lentes, tranqui-les, que no hi ha perill.



Sona en Bob, el Bob fumat. L’altre Bob era el bufat.

Passen les hores. Penso que hauria de pensar en coses que tinc per fer i no faig.

Però no cal, no tinc ganes d’espifiar més energia en allò que no m’aporta res, només em xucla l’ànima.
Sona la cançó. Miro una de les webs que puc mirar.

S'inaugura la Casa dels Entremesos, nova seu de la Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella.



Encara em resta tota una hora gegant d’instants per escapar.



Ara mateix he vist dues orenetes volar per sobre del meu cap i de l’edifici. Volen.
Què?. Tots els meus “qués” plegats.

Vi calent. Ones en aquesta mar que tu veus en calma.



Potser he perdut el seny?

No tinc por. No tinc por? Potser sí que en tinc una mica...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…