Vés al contingut principal

Ella viu una vida solitària.

Ella viu una vida solitària.



Quan camina i obre el seus ulls, mira al seu voltant buscant alguna cosa que la faci sentir millor dema.

L’única que ella vol es una altre noia amb que compartir la seva vida.

Tot el que ella vol és això.

Ella es una caçadora per sempre, des de el mati a la nit.

Cançons que descriuen perfectament tot allò que sent l’acompanyen.

És fàcil.

És difícil trobar exactament el que vol, només li cal paciència, per no tornar a equivocar-se.

És l’efecte papallona.

Per seguir el mateix camí sempre, es confon, pel dol, que arriba tard, que torna, sent que mai ha conegut ningú, recorda, es perd.

Per tenir, per voler estimar.

Per trobar l’equilibri en ella mateixa, no sap qui és, no sap qui ets.

Per callar.

Per equivocar-se sempre amb allò que diu i fa.

Els demés no solen dir res.

Torna a caure, li dol estar sola, i es perd.

Deixa de costat tot allò que sent que és bo, allò bo que l’envolta, i no se n’adona.

Potser es va tornar a desmaiar al mig de la plaça, i potser no va trobar ningú que l’ajudés a llevar-se.

La papallona que s’apropa a la flama, sabent que tornarà a plorar.

Per tenir.

Per si es torna a complir la profecia, i la seva intuïció tingui una altre vegada raó. Potser mai es podrà despendre del seu lastre.




Potser tot allò que pensa que li dona mala sort li dona, en realitat, mala sort.

El divendres es reuniran totes a casa seva per celebrar l’aniversari.

Potser aquesta noia nova desconeguda no t’agrada, potser no li agrades, pensa ella al seu cap.

Sembla que si, que serà fàcil i ràpid.

Sento com una dona, ambigua, sense cap intenció de fer mal a ningú.

Puc gaudir del moment i de la gent que vol que la gaudeixi, però desprès tot s’enreda.

Potser tinc la sort de que em truquis per quedar i per fi et digui que no, per primera vegada.

Tinc ganes d’anar a Sarrià amb la moto, recórrer aquells carrers, que son una mica meus, els sento meus i a la vegada estranys,

Anar de nou a la placeta del Roser, de l’esglèsia de Sant Vicent, la de la font i veure-hi l’aigua que hi brota.

Nostàlgia, malenconia, m’agrada.

Recordo el primer poema que vaig escriure a aquella vella habitació de casa de la meva avia al poble.

Com plovia i els arbres aplaudien al caire del vent amb les seves fulles. Semblava que amb aquells trons el cel s’enfonsaria.



Al final del camí el cementiri a dalt d’una petita muntanyeta.

Entre els cristalls de les finestres d’on vaig començar a somiar.

La meva llista d’obsessions.

Com recordar sense mirar enrere.

Sona la cançó preferida de la meva mare: mata’m amb suavitat, amb aquesta cançó, amb aquestes paraules i la seva melodia.

No m’agrada però se que la agrado, i em vesteixo bé, d’una manera que se que li agradarà, i que m’agrada a mi.

No se perquè jugo a aquest joc absurd.

M’agrada agradar, ser el centre d’atenció.

Encara que crec que la tornaré boja, que en realitat no entén res, o no vol entendre res.

Dona igual.

Si no hi ets.

Calor, apreci d’uns nous braços.

Si fos més fàcil oblidar-te, si em tornés més forta gràcies a tot això, tot plegat pagaria la pena.

Alguna cosa semblant.

Que tinguis sort i jo també.

Potser és que m’agrada estar enamorada, i quan no estic enamorada, m’agrada, en el fons, aquesta sensació de solitud, de pau, de tons grisos, en silenci et busco sempre, i com no em fas ni cas et tinc que inventar.

L’amor és la pregunta.

Quan l’amor se’n va, què bonic és el desamor!

Quan arriba és genial.

Dóna’m una raó de perquè no sents el mateix que jo es pregunta mitja humanitat.



Vaig al lavabo, el d’aquesta oficina està be.

Es veu el verd de la gespa dels jardins.

Les rajoles son blanques, està molt net. Es nota que és un edifici públic i té gent de neteja.

Hi ha molts tipus de lavabos, i jo em fixo molt en tots els seus detalls.



Crec que aquella noia li faig gràcia, o potser és solament la meva imaginació, o la meva necessitat fisiològica.

No puc fingir el que no se què és.



La mel als llavis i gel al cor. Abans la dolenta era jo.

Aquesta vegada jo volia estimar-la estimant i ella no.



La perdició dels bars de copes.

Ara he pres una decisió personal.

Aquest ha estat un bon estiu, per oblidar, un llarg agost, com el de l’any passat.

El que dura oblidar un estiu.

Però he estat pensant més en mi, en el que vull, el que m’agrada.

M’he cuidat una mica més, he menjat millor, he begut amb més control.

Però potser ha estat massa avorrit.

Ha passat el que tenia que passar.

Cap sorpresa.

Solament al final, però potser era també d’esperar.

D’alguna manera saps que alguna cosa caurà.



Veuràs que el món gira més, així tinc menys por, crec. Menys dubtes.

Però caic, no és que caigui, sinó que em prenc, o ho intento, prendre’m les coses d’una altre manera.



Per això no estiguis trista amor.



M’agrado més a mi mateixa, m’estimo més, somric jo sola amb mi mateixa, amb allò que em ve al cap.

He llegit moltes vegades aquesta frase però no l’acabo d’entendre.

I no paro de riure.

Llevo la meva cella esquerra.

Torço els meus llavis d’una manera peculiar i irònica.



S’han acabat les rebaixes. Toca tornar a l’escola.



Crec que m’agrada, m’agrada, m’il·lusiona, però va poc a poc, no es decideix.

Però no vull perdre això, aquesta espera, que tant m’agrada, aquestes tonteries que ens diem, com ens intentem evitar o deixar per endavant, com busquem excuses per no quedar, i no matar aquest neguit, que sempre ens torna el somriure.

A veure qui s’atreveix primer!

No vull espatllar aquesta màgia!

No vull tornar a enrere, però és que gairebé dura un any aquest estira i arronsa.



Estava casi tan a prop d’allò que veig, que gairebé no ho veia.

Gairebé no puc ni mirar-la.

Potser espera a que jo faci el primer pas, però ella tampoc sembla tant accessible.

D’altre banda, encara que tinc dubtes, se que sortiria be un temps al menys.

Perquè si no passa res mai, no passarà res, i potser és el millor.

Perquè quedarà com alguna cosa perfecte en la memòria.



Primer he d’aprendre a ser lliure i a que aquells que estimo siguin lliures.



Per això me’n vaig per estar sola, per tornar a fer-ho de nou un altre cop.

Il·lusions. Somnis.



Ella és tan maca com l’altre.

Vaig veure com baixava les escales del Pub.

Estava al vell mig de la pista i vaig pensar quina noia més maca!

Elegant, educada, vistosa, amb mirada enlluernadora, plena d’encant!

Amb una brusa oriental amb coll Mao negre contrastant amb la seva blanca pell del seu cos.

Es va apropar i em va saludar.

Era la germana d’una bona amiga meva.



Més endavant un dia va trobar el meu Blog a Internet perquè va ficar la paraula “estima’m” a Google.

Això va ser sensacional!

És un amor Platònic, d’admiració, per gaudir-ne.

Perquè hi ha molts tipus d’amors.



L’altre va venir de sobte, una nit de tornada a la discoteca.

Sota l’arc de l’amor, després d’uns quants Whiskys amb Coca-Cola, i amb una samarreta de tirants vermella amb cors blancs, que encara tinc.

Em vaig atrevir a estirar-li de la corbata de ratlles a aquella noia, que va resultar molt bonica.

Ulls d’egípcia, negres i grans, de gitana gairebé.

Aquell moment va ser electritzant.

I el pitjor era que ens enteníem bastant bé, però les necessitats de cada una eren diferents.



Potser d’aquí a uns anys tornarem a estar juntes, pel camí hem de conèixer-nos a nosaltres mateixes, ens hem de perdre i tornar-nos a trobar a nosaltres mateixes.

Potser m’equivoco, però és el que sento al fons del meu cor, és la meva maleïda intuïció.

La mateixa que sempre m’ha dit que tu mai t’acabaries d’anar del meu costat, de la que mai m’he refiat, i ben fet he fet.



Aquella altre va entrar per la porta, ara me’n recordo com si acabés de succeir ara mateix.

Va succeir una freda nit de Barcelona, va succeir.

La seva mirada perduda es va trobar amb la meva, i crec, en el fons també de la meva inconsciència, que mai s’ha ha acabat de d’anar d’aquella escena.

Mirades desbocades.

La ciutat ens va fer trobar-nos una i altre vegada a tota classe d’indrets dels seus carrers.

Va haver un dia que gairebé ens fem un petó, un dia que jo portava gorra i ella no.

Sabia que si jo portava la meva gorra ella hi seria al bar.

Però m’agrada molt més trobar-me-la per sorpresa allà on sigui.

I potser m’omple més que res del que pogués tenir de tu de cap altre manera.

Per això vaig demanar en un desig una novia com tu, però em vaig equivocar, no et vull de novia. No la vull.



El problema és que la seva novia em cau molt be.



També prefereixo que surti la meva cançó preferida a la ràdio per sorpresa, com si la estigués esperant, que sentir-la al meu recull d’mp3.

Nena jo puc sentir la teva energia, sento com em crema quan t’apropes tant i tant a mi, que gairebé ens fusionem.

Això és sentir de veritat.

Tinc la necessitat d’arribar tant profundament de tu com mai ha arribat ningú, tu i jo ho sabem, que ens podem cremar.



No vull deixar passar cap oportunitat més. Encara que em torni a equivocar, se que no perdo res, per ser directe, prendre decisions i atrevir-me, encara que torni a plorar. Encara que em torni boja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…