Ves al contingut principal

capital

Memòria", Versió Catalana: Memòria històrica.



La capital del cinema documental.

Il·lusions presoneres que s’han fet records i paraules de cançons.

Escolto per veure si tu escoltes, a veure si en algun moment escoltes el mateix que jo i sents el mateix.

El teatre de la bona sort deu ser el teatre de la vida, penso. Al cel està sempre vigilant.

La millor música. Dóna’m un do.



El temps i la gent que apareix i desapareix, es fuga de la teva vida, canvia de prioritats, et canvia...

Tu canvies.. les coses que passen afecten.. cada cop tenim menys temps per gaudir... així que tenim que triar entre unes companyies i accions i unes altres...ho entenc, ho comprenc... no entenc... que la gent faci coses sabent que faran mal a uns altres...ho intento... però no puc.

No crec que cap psicòleg em doni la solució a aquest el meu trauma capital, aquesta “cosa” és la única que m’emprenya de veritat, m’enrabia i no ho puc controlar, ni evitar.

Persones perdudes penso, gent que marxa de viatge i potser mai tornarà.

La meva ma no es tan llarga i gruixuda, i cada vegada tinc menys paciència.



Avui he tingut un somni.

Estava al meu antic pis de lloguer. Hi tornava. El pis havia quedat vuit des de que ens marxàrem d’allà.

Seguien els meus dibuixos a les parets. No hi havia mobles. Estava deixat, brut, vuit, abandonat.

Semblava un pis “okupat”, però no hi havia ningú.

Venia amb mi la meva amiga Cati i algú més que no se reconèixer. Érem a la sala principal.

Desprès d’una estona observant l’habitacle sentia uns sorolls tous que venien del fons d’una de les habitacions, era algú que roncava, i jo sola, anava a comprovar qui era. Era una antiga amiga. Estava adormida envoltada de brutícia. Una d’aquestes perdudes dins seu. Una salvatge social.

Llavors m’he despertat.

Potser he somiat amb aquell pis perquè les a les imatges d’un videoclip que vaig veure ahir, i que no em canso mai de mirar, surt un lavabo molt semblant al d’aquell habitacle.

Potser perquè dema passaré ben a prop d’allà.

Potser perquè la cirereta abans d’ahir em parlava d’ella.



Hi ha gent i també hi ha persones.



Llegeixo les seves paraules d’amor. T’escolto. Sento el mateix, sembla increïble. Somric i s’emendinsa tant i tant, molt i molt, fins al final de tot de dins meu. És tot plegat, genial. Sense paraules. El maletí cada cop està més ple d’avantatges.



Avui he estat valenta.

Encara que no és perfecte, perquè jo puc fer res perfecte, és així de simple; ho intento, però sempre se m’escapa algun detall,o no tant detall. És increïble.





A que no saps on he tornat avui?

Vaig cridar i vaig veure el mar.

Un noi tocava tot sol la seva guitarra a les roques. No hi ha ningú.

La platja estava deserta, ja no es temps de platja, i així és molt millor.

Llegia les meves pròpies paraules, i pensava, com penso sempre, si valia la pena tant d’esforç, tant de temps.

Però vaig ser valenta, i sí, m’he atrevit, encara que no sigui perfecte.

Et sentia ben a prop, erets allà amb mi, com l’altre dia.



Barcelona, 30 anys.

La noia del mar.



Hi havia una vegada una noia. Una noia que no era ni molt maca, ni molt lletja. Ni molt alta, ni molt baixeta.

Una noia com qualsevol altre. Tan especial com qualsevol altre.



Aquella noia volia viure el més a prop del mar que pogués.

Volia veure les onades des de la seva finestra,

però no ho va aconseguir, així que moltes tardes caminava fins al mar, fins a la seva mar.

Seia a la sorra i mirava el mar, i a vegades el veia, i unes altres vegades no.

A vegades sentia el so intens de les onades bategant sobre les roques i unes altres vegades no.

Escrivia a la seva llibreta paraules recargolades que jugaven amb les línies dels seus dibuixos.



Aquesta noia un dia va escriure, a alguna porta d’algun bar perdut dels vells carrers de la ciutat, que anava a la seva mar cada vespre a veure si veia el mar.

Un altre dia va tornar a aquell mateix bar i va anar al mateix lavabo i va veure com hi havia un escrit que s’encreuava amb el seu, i deia:

“Vull anar al teu mar algun vespre, a veure si el veig”.

La noia no se’n sabia avenir, havia sentit tot un seguit de sensacions increïbles que ballaven per tots els recons del seu cos, la cridaven per dins de dalt a baix i de baix a dalt, i fins i tot en diagonal.

Va sortir d’aquell bar amb la sensació de que s’havia convertit en un munt de bombolles de sabó que plegades s’enlairaven pel cel nocturn de la ciutat.



La noia del mar al dia següent es va despertar ben contenta, veia la llum del sol com regalimava cada un dels racons de la ciutat.

Era un dia radiant.

Aquell vespre va tornar a la seva mar, i en silenci, sentí com alguna persona s’apropava a ella.

Poc a poc aquella persona va seure al seu costat, ben a prop, i va recolzar el seu cap a la seva cama dreta.

Es va fer de nit.

Al cel hi havia una estrella que brillava més que cap altre.

La noia va apropar els seus llavis als llavis desconeguts i els va besar amb passió.

Silenci.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

sentirse gorda feminista

me ha costado escribir el título de este escrito...

¿has dejado de lavarte los dientes algún día? seguro que tienes 3 minutos libres cada día...

pero si no te los lavas seguramente es porque no estás feliz...

*si te lavas los dientes eres feliz...
(este es el truco)

sin prisas...

Un hombre le dijo a Buda:
- Yo quiero felicidad.
Y Buda le respondió:
- Si dejas de lado el "yo" y el "quiero" ya la tienes.

hoy es un milagro, cada día lo es... cada detalle es milagroso...

Cuesta verse fuera del standard de belleza que la sociedad y que tú misma te impones... el no conseguirlo puede aminorar tu autoestima e incluso tu valía profesional... por darle vueltas al "qué pensaran"... cuando en realidad poca gente desgasta su energía en pensar sobre eso referente a otras personas... lo gastamos en nosotras mismas... y si comes lo que te apetece y no comes nada del otro mundo... puede que ganes unos quilos... y si eso supone lo que tu piensas sobre ciertas personas..…

divagando en el instante presente

nada como que te dejen de lado... nada como que pasen de ti... nada como que te hagan el vacío... nada de lo que creas que te hagan va dirigido a ti... sino que a ellas mismas... se odian tanto que se refleja su odio un poco cerca de ti... si pasas por ahí... y así toda la vida...

yo no dejo de lado y ayudo siempre que puedo... pero nunca recibo el mismo trato... quizás la gente esté acostumbrada siempre a joder y vivir jodiendo a los demás... creo en seguir mi manera de hacerlo lo mejor que pueda siempre y pensar en todo el mundo... no solo en mi...e intentar mejorar... a veces igualmente sueño cosas que me sacan de donde estoy...
sueño en otros sitios... no se qué hago aquí... en una cama ajena ... en la que apenas quepo... he descubierto un nuevo dolor... se llama ciática... esconderse el llanto... ante tu verdugo... ya no me hace más víctima.... si no se puede detener la pena... sale por algún sitio... la falsa ilusión de hacer por hacer que hace que mueran los días como días no…

de camino al hospital

Haré un "escape room" en dónde deberás evitar que otra gente te venda su "escape room". En realidad será meterte en una caja de cartón y llorar hasta que pase la tormenta.  Solo100€/hora.
De camino al hospital es uno de los peores títulos para un escrito que he escrito.
Suena tan mal que seguramente obtendrá menos lecturas que otro escrito cualquiera.
Podría ir en bus, pero no se hasta donde llegan... no se en qué lugar me dejaría... tomo el camino más seguro aunque tarde más...
quizás en el fondo no quiero llegar... Siempre que te invitan a un plan, sea el que sea, la mente se imagina un poco el "cómo será"...
siempre en relación a otras vivencias similares... sabiendo que nunca acertarás... en según que casos me gusta adivinar detalles del futuro... me reconforta... pero en este caso no quiero adivinar nada... Está enferma... muy mal... la han llevado a una habitación individual para que la familia esté sola... es joven... ronda los 70 años... los últ…