30.9.09

capital

Memòria", Versió Catalana: Memòria històrica.



La capital del cinema documental.

Il·lusions presoneres que s’han fet records i paraules de cançons.

Escolto per veure si tu escoltes, a veure si en algun moment escoltes el mateix que jo i sents el mateix.

El teatre de la bona sort deu ser el teatre de la vida, penso. Al cel està sempre vigilant.

La millor música. Dóna’m un do.



El temps i la gent que apareix i desapareix, es fuga de la teva vida, canvia de prioritats, et canvia...

Tu canvies.. les coses que passen afecten.. cada cop tenim menys temps per gaudir... així que tenim que triar entre unes companyies i accions i unes altres...ho entenc, ho comprenc... no entenc... que la gent faci coses sabent que faran mal a uns altres...ho intento... però no puc.

No crec que cap psicòleg em doni la solució a aquest el meu trauma capital, aquesta “cosa” és la única que m’emprenya de veritat, m’enrabia i no ho puc controlar, ni evitar.

Persones perdudes penso, gent que marxa de viatge i potser mai tornarà.

La meva ma no es tan llarga i gruixuda, i cada vegada tinc menys paciència.



Avui he tingut un somni.

Estava al meu antic pis de lloguer. Hi tornava. El pis havia quedat vuit des de que ens marxàrem d’allà.

Seguien els meus dibuixos a les parets. No hi havia mobles. Estava deixat, brut, vuit, abandonat.

Semblava un pis “okupat”, però no hi havia ningú.

Venia amb mi la meva amiga Cati i algú més que no se reconèixer. Érem a la sala principal.

Desprès d’una estona observant l’habitacle sentia uns sorolls tous que venien del fons d’una de les habitacions, era algú que roncava, i jo sola, anava a comprovar qui era. Era una antiga amiga. Estava adormida envoltada de brutícia. Una d’aquestes perdudes dins seu. Una salvatge social.

Llavors m’he despertat.

Potser he somiat amb aquell pis perquè les a les imatges d’un videoclip que vaig veure ahir, i que no em canso mai de mirar, surt un lavabo molt semblant al d’aquell habitacle.

Potser perquè dema passaré ben a prop d’allà.

Potser perquè la cirereta abans d’ahir em parlava d’ella.



Hi ha gent i també hi ha persones.



Llegeixo les seves paraules d’amor. T’escolto. Sento el mateix, sembla increïble. Somric i s’emendinsa tant i tant, molt i molt, fins al final de tot de dins meu. És tot plegat, genial. Sense paraules. El maletí cada cop està més ple d’avantatges.



Avui he estat valenta.

Encara que no és perfecte, perquè jo puc fer res perfecte, és així de simple; ho intento, però sempre se m’escapa algun detall,o no tant detall. És increïble.





A que no saps on he tornat avui?

Vaig cridar i vaig veure el mar.

Un noi tocava tot sol la seva guitarra a les roques. No hi ha ningú.

La platja estava deserta, ja no es temps de platja, i així és molt millor.

Llegia les meves pròpies paraules, i pensava, com penso sempre, si valia la pena tant d’esforç, tant de temps.

Però vaig ser valenta, i sí, m’he atrevit, encara que no sigui perfecte.

Et sentia ben a prop, erets allà amb mi, com l’altre dia.



Barcelona, 30 anys.

La noia del mar.



Hi havia una vegada una noia. Una noia que no era ni molt maca, ni molt lletja. Ni molt alta, ni molt baixeta.

Una noia com qualsevol altre. Tan especial com qualsevol altre.



Aquella noia volia viure el més a prop del mar que pogués.

Volia veure les onades des de la seva finestra,

però no ho va aconseguir, així que moltes tardes caminava fins al mar, fins a la seva mar.

Seia a la sorra i mirava el mar, i a vegades el veia, i unes altres vegades no.

A vegades sentia el so intens de les onades bategant sobre les roques i unes altres vegades no.

Escrivia a la seva llibreta paraules recargolades que jugaven amb les línies dels seus dibuixos.



Aquesta noia un dia va escriure, a alguna porta d’algun bar perdut dels vells carrers de la ciutat, que anava a la seva mar cada vespre a veure si veia el mar.

Un altre dia va tornar a aquell mateix bar i va anar al mateix lavabo i va veure com hi havia un escrit que s’encreuava amb el seu, i deia:

“Vull anar al teu mar algun vespre, a veure si el veig”.

La noia no se’n sabia avenir, havia sentit tot un seguit de sensacions increïbles que ballaven per tots els recons del seu cos, la cridaven per dins de dalt a baix i de baix a dalt, i fins i tot en diagonal.

Va sortir d’aquell bar amb la sensació de que s’havia convertit en un munt de bombolles de sabó que plegades s’enlairaven pel cel nocturn de la ciutat.



La noia del mar al dia següent es va despertar ben contenta, veia la llum del sol com regalimava cada un dels racons de la ciutat.

Era un dia radiant.

Aquell vespre va tornar a la seva mar, i en silenci, sentí com alguna persona s’apropava a ella.

Poc a poc aquella persona va seure al seu costat, ben a prop, i va recolzar el seu cap a la seva cama dreta.

Es va fer de nit.

Al cel hi havia una estrella que brillava més que cap altre.

La noia va apropar els seus llavis als llavis desconeguts i els va besar amb passió.

Silenci.