Passa al contingut principal

sueñan

Los niños también sueñan...
niños de la guerra, niños de Uganda..
sueños de noche... que recuerdan los momentos que te arrancaron la inocencia...
creía que era un juego para asustarme, creía que los disparos eran de mentira...
hasta que me obligaron a matar a mi hermano pequeño...si no lo hacía le obligarían a él a matarme a mi...
no me gusta la noche, me da miedo... de noche no te puedes escapar, no los ves venir...
prefiero que siempre sea de día...
nos obligaban a matar a patadas a los que se escapaban....
sólo hace cuatro años que se acabó la guerra...
aún hay niños que son secuestrados por los militares, y viven en el bosque...
nos atan las manos por detrás por la noche, para que no nos podamos escapar...
así es muy dificil dormir...
no teníamos ropa para cambiarnos...
ni podíamos limpiarnos...pasabamos mucha hambre,...
todo el día andando por el bosque.. si te paras te matan...
dicen que los niños no tienen miedo, por eso los prefieren como matadores...
no tienen miedo...
por las noches sueño que me vuelven a secuestrar... vuelvo a soñar con los momentos de más dolor... sueño que mato a alguien... a patadas...
y me despierto derrepente gritando...
la noche es traicionera... no te deja volver a empezar...
mi sueño es ganar dinero... para ser político y evitar que vuelva a suceder nada de eso...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...