Passa al contingut principal

error

Una mujer hecha y derecha..
hecha de hacer...
una mujer entrada en años... unos ... casi sesenta...
estaba en la estación hablando por el móvil... gritaba...
y se le oía por todo el andén...
Decía que un hombre le había invitado a bailar en la fiesta mayor..
el próximo fin de semana, en su pueblo.. y ella no sabía que hacer..
ya que muchas veces iba a los bailes y se quedaba sentada en las sillas...
viendo bailar a los demás... y se quedaba con las ganas...
pero, claro, a éste hombre no lo conocía de nada...
no tenía nada con él..
sólo habían hablado unas cuantas veces por teléfono...
y el le había invitado a bailar...
pero ella decía que no parecía mal plan...
total ella estaría por ahí.... y habían quedado allí...
y nada, bailarían toda la noche, como ella siempre deseaba...
y luego cada uno para su casa, total él no sabe donde vive...
estaba nerviosa... porque no sabe como es el hombre, ni que intenciones tiene con ella..
pero que no espere nada, que sólo quiere bailar....
pero claro, después de unas copitas... todo va más rápido,...
después de todo, para eso se inventaron los bailes...
para cortejarse unos a otros, para luego aparearse... y reproducirse...
la ley de la selva....
la humanidad...
y parece tan inverosímil a veces, que todo y tanto surja de una penetración...
la mujer estaba exhausta y emocionada..
en eso consiste la vida,... aunque no la selvática,... ya que ella ya no tiene edad...
al otro lado del ordenador... en tu ordenador...
las palabras surgen, tan lejos, tan cerca...
tu te sientes de una manera hoy, según tus circunstancias...
y yo de otra, según las mías....
el momento es inherente a los demás....
a ti, a nadie...
nadie siente... el dolor que yo siento, cuando se desintegra algo dentro de mi...
una posibilidad menos... o más...
la gente busca sobrevivir de la mejor manera que pueda...
la gente abusa... disfruta.. vive... pero de tanto vivir, se muere...
se encallan en sus piedras, aquellas con las que tropiezan siempre, aquellas
a las que se encadenan...
la independencia de la persona... resulta a veces insultante para el resto...
ser diferente, vestir diferente.. sentir diferente...
hace llamar la atención...
sobretodo de aquellos que no lo consiguieron...
tu lo intentas, cada día, no ser diferente, sinó ser tu misma...
romper con las hipocresías que te atan...
que te dilatan las pupilas...
allí la gente se muere...
la gente se mata...
aquí la gente agoniza...
por entenderse a sí misma...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...