Passa al contingut principal

अवुई

Avui anava en el metro també.
Cap a plaça Espanya.

Al costat meu anaven asseguts una parella d'una noia i un noi d'uns quinze anys.

La noia li deia al noi que tenia molta roba per tirar a la brossa,
i que les seves amigues se la volien quedar.
Hi havia un conflicte, ja que vàries amigues seves volien el mateix pantaló, un de color verd.
Així la noia del metro deia que potser la manera més equitativa per donar el seu pantaló seria fer un sorteig, de números, de l'u al 10.
Deia que una de les seves amigues diria, segurament, el número tres.
També deia, que ella sempre deia el número 2, el 3 o el 7.
Que eren els seus números preferits.
Així sorgeix també el seu comentari, de que va anar a una excursió, on participaren diferents instituts de la ciutat. Que hi havien anat uns d'una escola pública, uns que destacaven per ser "xusma", per la única raó d'anar a aquesta escola pública.
El noi se’n reia, i mostrava d'una manera una mica fastigosa, la seva dentadura i els ferros que volien domesticar les seves dents.
Després anomenava els companys de classe que deixarien el seu institut aquest curs, perquè anaven a fer batxillerat artístic a altres escoles.
Al seu institut privat no fan batxillerat artístic.
Una de les seves amigues aniria a l'Escola Massana.
La noia del metro deia que era molt bona aquesta escola, plena ella tota, d'esnobisme postmodern.
El noi escoltava admirat, per les paraules idiotes de la noia, que rentabilitzaven el goig i el seu ensenyament sobre diferencies de classes socials, egolatria i superioritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...