Passa al contingut principal

ahir

Ahir anava en el metro...
tornava de plaça Espanya... i tardava molt en venir....
esperava...era molt tard, gairebé les onze de la nit... passades... ja...
al vagó... vaig coincidir amb una parelleta d’una noia i un noi d’uns quinze anys...
el noi era primet, no molt maco, però amb cargols de cabell al cap... amb alguns grans de pubertat... la noia era molt maca, morena, amb ulls clars... i seia al meu costat...
el noi tenia una cara molt expressiva... molt peculiar... personal... i habitual a la vegada...
la noia deia que estava esgotada de tot el dia, que s’havia aixecat molt d’hora per anar al gimnàs, i després a la platja... i s’havia estat tot el dia... gemegava.. deia que el mar cansa...
el noi s’enraria... i començà a riure-se’n...
vaig baixar la mirada al terra del vagó i vaig veure les sabates foradades del noi....
la noia, encara que era molt joveneta, no s’estava d’anar amb tacons...
donava la sensació de que eren amics de fa temps... es notava que la noia, amb la seva bellesa, feia trontollar les feromones del noi... ella de tant en tant li regalava algun somriure...escanyolit... i forçat....
de sobte el noi li va preguntar de què treballava... i com es guanyava la vida...
i jo pensant que eren amics...
ella li va dir que havia vingut a passar dos mesos a la ciutat, per conèixer-la...i conèixer els gimnàs de la zona...que el seu pare era monitor de ioga...
Ahir vaig tornar a entendre de nou, que he de ser humil... que no tinc que emocionar-me excessivament amb les coses... perquè potser després cauen... i fan mal...
Però, no obstant, és absurd... perquè si no somies, si no imagines res.... perds allò que potser et motiva de la vida...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...