Vés al contingut principal

La realitat no existeix, els nostres ulls, els nostres sentits encara no han après a entendre el món.
Tenim unes capacitats reduides de percepció, que han millorat per l'evolució, però això no ha de voler dir que allò que nosaltres creiem, o ens fan creure, és veritat 100%.

No hi ha matèria, som cúmuls de puntets d'organismes que es van subdividint infinitament, sempre hi ha més.

Es pensaven que la matèria era l'àtom, van adinsar-se en ells, i van trobar que estaven dividits en més nuclis, i que dins de cada un d'aquests nuclis hi ha més subdivisions en nuclis, ilimitadament.

Així a les investigacions amb cèl.lules mares estàn trobant-se que cada nucli de cada subdivisió està també subdividit, i que és tant o més complexe que l'atom en sí. Electrons i protons.

Som parts de cada part, som milions de boletes de colors, que mai s'arriben a juntar, conviuen, pero mai es poden integrar unes amb les altres.

Així pot ser cert allò de desfibrilar a una persona, o sigui desmuntarla en totes aquestes boletes, per poder fer-la viatjar més ràpidament i en el temps. Allà on sigui que vulgui arribar la pots tornar a muntar.

Un desfibrilador molecular vull per reis.
Tammateix podem aplicar aquesta teoría a de l'energia, que no es destrueix, que es transforma.

L'altre dia estaba a l'habitació del meu avi que va morir fa tres anys. I tota la seva roba encara tenia la seva olor impregnada, com si acabés de posarse-la.
El sento com si estigués, però no està.
Sí està.

Som boletes que ens nem movent com un gran munt de globus petits, como moltes bombolles a la vegada.. i nem deixant per allà on estem aquestes algunes boletes que es van desprenent del nostre conjunt de molècules que conformen el que anomenem el nostre cos.

Un quadre de puntillisme explica ben bé allò que vull donar a entendre està tot conformat per
parts pero que no podem comprendre a través dels nostres sentits, perquè no estàn educats per aquesta realitat, estàn vetats, i potser després de tant de temps, ara que comencem a posar en evidència les coses incongruents, amb una mica més de llibertat, podem arribar a comprèndre.

Dalí ho va intentar, com a la imatge que adjunto de Gala.
(Si tinc una filla no sé si posar-li de nom Adriana, Gracia, Laia o Gala; si és un noi, Roi).

Ja ho deia algún filòsof, la realitat és allò que vols veure, la realitat és diferent per cada ésser, depenent de com la percebi, de com estiguin de perfilats els seus sentits.

Cada persona té la seva realitat, i després te la realitat comuna, que és la que comparteix amb la resta d'inividus que l'envolta.

Així totes aquestes boletes que sen's van caient es queden allà on hem estat com energia, com bombetes lluminoses, entre d'altres boletes d'altres persones que hagin estat allà, però com no es poden unir, no poden crear res totes plegades i es queden allà per sempre.

Així que jo pugui olorar encara al meu avi, després de tres anys.

Si entres a una habitació el teu cos, compost de mils de boletes, s'escampa com una barreja d'aiga i aire, per tot l'espai; si és quadrada la cambra, ets quadrada. La realitat la muntes tu com un castell de sorra, així que tú tens el poder.

El llit o la taula no existeix com a tal, com milions de boletes, que adaptem per poder utilitzar.
Nosaltres creem així la nostra realitat. Som els nostres pensaments.

O t'adaptes o adaptes tot a la teva mida. Dicotomia.

Ponderació dels nivells de conciència de cada persona, segons la seva inquietut, o el seu interès per saber si desapareixerà o no en realitat. Conciència universal, còsmica.
Dins de cada un dels nostres àtoms hi ha un univers.

Les teves parts de ti no es poden destruir, es que si destrueixen un àtom, surt un bolet(bomba atòmica "enola gay"), ets més que un cos, que és allò que ens han ensenyat a ser, som el que hem volgut creure, si ja ens està bé. Així no cal patir, no cal pensar, ni perdre el temps, per poder seguir treballant vuit hores cada día, i enriquir als que ja són rics. Rebelió.

Però no ens està bé, no està tant bé. No ens agrada tenir que quedar-nos aquí, sense poder fer res, sense poder gaudir de la vida, sense poder viatjar sempre. La por que ens han ficat al cos, què pasarà si no pagues les deutes, què pasaria si no tingués deutes?

Tens obligacions autoimposades perquè es allò que t'ensenya la societat, els mitjans de comunicació, que vénen els productes que consumeixes i que també són dels mateixos magnats.
Consumir per tenir el millor, per competir, per pujar a l'esquena de qualsevol.

A tots ens interesa mantenir aquest sistema, perquè estem en el millor dels casos, al menys no tenim que llevar-nos per anar a caçar per poder menjar alguna cosa aquest vespre.
Per que uns siguin rics, altres han de ser
La comunitat.

No pots creure que desapareixem d'un dia per l'altre per sempre.
No desapareixem, pero existim d'una altre manera, encara que nosaltres solament podem entendre aquesta manera, perquè ningú ha pogut explicar el no es pot esbrinar.

La ciència es queda coixa amb el seu prolífic mètode científic, que solament contrasta experimentant les variables dels components; però si et mors no pots explicar la teva experiència, no pots posar a provar algú per veure el que sent quant mor, és immoral.

Algún voluntari per morir per investigar el possible resultat de tornar amb vida?

Així les religions no poden explicar-ho tampoc, en aquest tema, les metàfores, les paraules a mitges, no expliquen el que pot haver. La fe absoluta, has de creure-hi cegament, acceptar.

No pot ser ara, ara no que sóm prou capaços d'individualitzar-nos, de pensar una mica més coherenment, per evolució (gràcies Darwin).
Einstein dèia que deu mai jugaba als daus, això vol dir, per mi, que no hi ha res fet a l'atzar, que cada cosa està al seu puesto per una raó concreta i determinada.

Però si deu no existeix?, si Déu és el Sol, la llum del dia, sobre l'obscuritat de la nit. La vida, l'amor, el calor; ens mira tot el dia i nosaltres en tenim una part adins nostre.
Res és tant important a la vida, res d'això interesa en diferents moments.

La vida, el naixement, la indolència de l'instint, pot fer que per un moment perdis la conciència i et deixis emportar per la fera animal que vol fúria d'existència.
Potser era represió, potser és la naturalesa, que decideix per tú, i no pots fer res. Res.

Perquè som animals, pensants, però animals, som feres, en captivitat, en la captivitat d'un sistema econòmic i social capitalista i castrista, que crea pors i temors en la població per poder seguir dominant-la, per poder seguir manipulant-la.

La religió és l'invent de la dominació. La religió crea la mort, crea els pecats, per reprimir, per manipular, per dominar.


jud221007

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

escribir para disfrutar

la aplicación móvil para escribir en Blogger ha cambiado y ahora no puedo reeditar contenido guardado en "borrador", solamente publicarlo... Así se me quitan un poco las ganas de escribir a gusto aquí... siempre me gusta releer y modificar lo escrito antes de darle al "ok".... no se lo que significa que te acompañen o que te esperen.... no se que es que me vean marchar... hasta dónde.... hasta cuándo.....
¿por qué escribir aquí?
No es por ningún objetivo, ya que eso supondría condenarme a los deseos de mi ego; quizás será por un propósito vital que me acerca un poco más a mi alma... seguir enganchada a una pantalla después de 9 horas produciendo en digital... también echa para atrás...
desaparecen los blogs personales y auténticos... mucha gente ha abandonado sus blogs... y da pena... estamos muy ocupadas parece...
escribir por y para mi... ese es el propósito del alma... para entenderme un poco mejor... escribir para disfrutar... muchos escriben sobre lo que temen…

el amor en tiempos de frikis

*frases de frikis:
"Se me ha caido la ceniza del cigarro en el vino"
" Sangre de unicornio, he ido esta mañana de caza y mira...luego dirán que no existen!"
"- Tu problema es que siempre le das la razón a los gilipollas
- Tienes razón ...."
"Un minuto de ruido por los vivos. Un minuto de eclosión wagneriana por lo corpóreo. Por lo que todavía se rompe e inhala del Mundo."
...entran al metro... está lleno... el vagón... ahora ya no me dará miedo escribir la palabra solo sabiendo que va sin acento... se miran de mi y se ríen... con esa sonrisa rara que comparten los frikis expertos en informática... de sistemas... miran ligeramente para un lado se intentan tapar la boca intentando evitar salpicar con la saliva producto de tener en su día aparatos en los dientes... 
uno mira al otro con ojos de deseo y cariño... 
lo veo a través de las gafas de su compañero el cuál tengo muy cerca... este sonríe a su vez de manera similar... después de escuchar l…

humildemente prefiero jugar

nadie puede vivir solo en este mundo... (dice un señor en una terraza de un bar...)tengo un agujero en el zapato...
me recuerda a un cómic que leí de Mortadelo y Filemón explicando para niños/as "la historia del dinero"......salía un hombre con un zapato con un agujero... tenía dinero... pero los zapatos valían más de lo que tenía...
entonces el hombre encontraba trabajo y tenía más dinero aún, iba a la tienda y el zapato también era más caro... total que se quedaba sin zapato...entonces explicaba el cuento que si el hombre hubiera metido su dinero en el banco podría haber pedido un pequeño préstamo para comprarlos... y así tendría el dinero y los zapatos...en ese momento...la cosa está en que ahora las cosas tienden a bajar de precio... algunas no... como la mayoría de inmuebles... o el oro, o el petróleo... que pueden bajar pero suelen volver a subir... según las reservar y la demanda y la oferta que haya...lo demás adquiere valor según los valores emocionales que aporte y…