19.9.07

En mugronet.

Hi havia una vegada un mugronet molt petit molt petit, i molt timidet.
Només sortia del seu estat relaxat de vegades, quan de sobte sentia un neguit.
Potser un sust d'un cop de vent una mica fred, potser una subtil carícia humida d'un petó silenciós.
Un dia qualsevol el mugronet anava ben tapadet darrere de la brusa de cotó suau.
Notava la càlida brisa del mar, quan va arribar a la platja, però de cop va començar a ploure, a fer molt i molt de fred.
En Mugronet s'havia fet il·lusions, pensava que prendria el sol a la sorra, que faria un bany amb el flotador a l'aigua, i saltaria les onades.
Però no va ser així, va venir una gran tormenta, de final d'estiu, de setembre.
La tremolor es va endinsar dins del cos de'n Mugronet.
Tenia tanta tanta por, tant i tant de fred!.
Després d'aquell dia res va tornar a ser igual.
En mugronet ja no hi era. La gent estava preocupada:
-On s'haurà ficat el petitonet?, deien tots.
Van començar a buscar-lo per tot arreu.
Cridaven:
-Mugronet, on ets?
Després de buscar-lo durant molt i molt de temps, per mars i muntanyes, es va sentir un crit fluix que deia:
-Estic aquí!, estic aquí!. Estic a la pell de seda, amagat per sempre, sense perill, on no em trobarà cap bleda!